Exposicions

Ara mateix: tot està per fer i tot és possible

En el marc del Festival LOOP, Chus Martínez i Rosa Lleó han comissariat una exposició a l’Arts Santa Mònica que interrelaciona l’obra de quinze artistes catalans. Ha donat el tret de sortida de l’esdeveniment en una reivindicació de la necessitat de treballar des de la perspectiva de la proximitat amb la comunitat artística que ens envolta.

Ara mateix: tot està per fer i tot és possible
Comissaries:
Chus Martínez i Rosa Lleó
Artistes: Javier Peñafiel, Pedro Torres, Fito Conesa, Núria Güell, Irene Solà, Tere Recarens, Gema Polanco, Anna Malagrida, Mercedes Azpilicueta, Blanca Casas Brullet, Patricia Dauder, Eulàlia Rovira & Adrian Schindler, Bernat Daviu i Regina Giménez.
Festival LOOP
Arts Santa Mònica
La Rambla, 7. Barcelona
Fins al 17 de gener de 2021

“Ara mateix” és el títol del poema de Miquel Martí i Pol que acaba amb l’afirmació de “tot està per fer i tot és possible”. Paraules impregnades de realisme i esperança, escrites l’abril del 1980, publicades el 1981 i plenes de sentit a la Catalunya d’avui.
Aquesta frase serveix de punt de partida en un moment de crisi global en el que l’art esdevé una font d’identitat i de cohesió social. La crisi és la fase decisiva d’una situació que pot comportar una transformació positiva o negativa. Ens enfrontem a un nou canvi de paradigma que ens obligarà a repensar-ho tot, també els valors que fan possible la vida en comunitat. En aquest escenari, l’art ha de jugar un paper essencial, ja que és el nexe que pot vertebrar i donar sentit a accions col·lectives essencials per crear un nou relat. És aquell element que crea vincles entre les persones, que fa que es reconeguin i s’identifiquin com a societat. Davant de la fragilitat humana, són temps per forjar models que generin entorns amplis per repensar la manera de viure en aquesta realitat. La paraula contagi, tan connotada negativament en aquests temps, també vol dir compartir, i aquest és l’eix principal de l’exposició: la idea de participar i ajudar, d’acompanyar i tenir cura de l’altre en un horitzó de relacions canviants.

Instal·lació Una cicatriu és més forta que la pell (2020) de Gema Polanco; teles que mostren frases per parlar de situacions difícils. Foto: Jordi Play

El plantejament que ha guiat a les comissàries sorgeix de la transformació radical de com concebem la vida en un moment tan incert, tenint present que ens espera un nou camí per recórrer. Aquí les imatges relaten com assumeixen, des de la poesia i en clau personal, una lluita contra els qui releguen l’art a l’oblit, els qui es neguen a acceptar que aquest espai connecta directament amb la vida i, per tant, amb els valors que fan possible la vida en comunitat. Per això és tan important que bona part de les propostes siguin experiències físiques, reals, en companyia d’altres. La 18ena edició del LOOP d’enguany parteix de la necessitat de l’acostament artístic en temps d’aïllament i mostra les preocupacions del moment actual a través d’una programació entre presencial i virtual. Igualment ha volgut evidenciar un acostament cap a l’ecosistema artístic més pròxim, amb un especial enfocament cap el català. Hi participen uns 150 artistes que han creat obres que es podran veure a 60 espais d’art i culturals de Barcelona, amb la participació de 40 comissaris.

Imatge del vídeo El cuidado (2017) de Gema Polanco que exemplifica els condicionants de les dones en la nostra societat.

El recorregut de l’exposició Ara mateix: tot està per fer i tot és possible s’inicia amb un dels treballs de Gema Polanco (València, 1992); unes teles penjades de l’ull de l’escala de l’Arts Santa Mònica que mostren unes frases espontànies, plenes de força, que l’artista i les seves amigues han fet servir en situacions difícils. Una cicatriu és més forta que la pell (2020) és un homenatge a l’amistat.

Imatge del vídeo Coreografías de coinmunidad (2020) de Javier Peñafiel que tracta sobre l’absència de justícia intergeneracional. Cortesia de Galeria Joan Prats.
Imatge del vídeo Helicon (2020), de Fito Conesa. Els protagonistes són set músics que invoquen l’apocalipsi en l’entorn de les mines de La Unión (Cartagena). Cortesia d’Espai Tactel.

En entrar a l’espai expositiu, el vídeo de Javier Peñafiel (Saragossa, 1964) Coreografías de coinmunidad (2020) que prové d’un projecte més ampli sobre l’absència de justícia intergeneracional, proposa la idea de “coinmunitat” en contraposició a la de distància social. Per la seva banda, Adrian Schindler (Périgueux, 1989) i Eulàlia Rovira (Barcelona, 1985) ens parlen de l’exclusió a través del vídeo La figa, l’espina, l’escut (2020) en el que, en un barranc del port de Barcelona, unes plantes de figues de moro, malmeses per una plaga, resisteixen mentre dues persones pelen els seus fruits espinosos descartats pel gran consum. Al costat, Patricia Dauder (Barcelona, 1973) comparteix Forward (2010); una pel·lícula de 16mm en blanc i negre que mostra una sèrie de paisatges i accions esportives filmades durant una competició de windsurf. El fet de ser enregistrada amb forts vents en va dificultar l’enregistrament i el resultat d’una visió nítida. La seva tasca gira al voltant dels actes de veure i representar més enllà del que és aparent. Tanca aquest primer àmbit el vídeo Helicon (2020) de Fito Conesa (Cartagena, 1980), els protagonistes del qual són set músics que invoquen l’apocalipsi en l’entorn de les mines de La Unión (Cartagena); un paisatge artificial creat pels residus de la seva activitat extractiva ancestral. “Helicon” (del grec, “sinuós”) és un instrument antic de vent que s’utilitza per a les fanfàrries militars.

En accedir a la sala gran, Regina Giménez (Barcelona, 1966) ens rep amb la instal·lació Fredes i Calentes, Gegants i Nanes (2020) que ocupa la part central; unes teles de gran format penjades del sostre que reprodueixen formes geomètriques que s’utilitzen per representar els estels. Mitjançant mapes i construccions que provoquen un viatge introspectiu, els seus registres dialoguen entre el real i l’imaginari. Pel que fa a la intervenció Horitzó discontinu (2019) de Blanca Casas Brullet (Mataró, 1973), es tracta d’un gest que recorre tota la sala dibuixant un horitzó de manera manual i es converteix en metàfora de la dificultat que tenim com a individus de projectar-nos en contextos de precarietat. La seva pràctica pluridisciplinària interroga plàsticament el procés de realització i els accidents que s’esdevenen.

La participació col·lectiva entorn a les estratègies de dominació del poder és l’eix de les investigacions antropològiques i socials que realitza Núria Güell (Vidreres, 1981) amb els que evidencia les perverses estratègies que s’amaguen sota accions, llenguatges i conceptes. El vídeo Ayuda Humanitaria (2009-2013) és una de les peces més conegudes de l’artista que va fer quan residia a Cuba. Ella es va oferir com a esposa a qualsevol cubà que volgués emigrar a Espanya, pagant-li les despeses del casament i el passatge. Va demanar als interessats que li escrivissin “la carta d’amor més bonica del món”; basant-se en aquest material un jurat compost per tres prostitutes cubanes va fer la selecció de la carta guanyadora i, per tant, del futur espòs. Un cop hagi aconseguit la seva nacionalitat espanyola s’efectuarà el divorci, acabant amb això el contracte que els uneix. Amb aquesta obra l’artista denuncia les restriccions migratòries i algunes de les seves conseqüències en l’àrea del comportament social, on la necessitat acaba substituint l’afecte i obligant per interès a disfressar d’amor.

Imatge del vídeo Watere (1999) de Tere Recarens on l’artista balla amb l’aigua que surt d’una boca d’incendis trencada als carrers de Nova York .

Per la seva banda, Irene Solà (Malla, 1970) és una col·leccionista d’històries i investiga la construcció de la narrativa, la comunicació, el llenguatge i la representacióAmb el vídeo Melic (2011) ens ofereix unes imatges que formen part de l’arxiu de recerca personal de l’artista, en un continu d’idees i paraules que forma un mapa de conceptes, intuïcions i sensacions al voltant de la idea del cos com a habitacle. Quant a la recerca de Tere Recarens (Arbúcies, 1967) aquesta està motivada pel desig de trobar accions que serveixin per connectar-se amb el lloc on es troba i l’art es converteix en una manera d’adaptació al medi i de conversió dels espais desconeguts en familiars. Watere (1999) és un dels tres vídeos realitzats durant la seva estada a Nova York el 1999, on balla amb l’aigua que surt d’una boca d’incendis trencada als carrers de la ciutat.

Gema Polanco (València, 1992), en aquesta altra proposta, s’interessa per les herències socials i formes de cuidar que hereten les dones i que són aspectes subtils d’opressió arrelats a tot allò establert històricament. El cuidado (2017) és un vídeo en el que tres dones del mateix nucli familiar i de diferents generacions es pentinen els cabells unes a les altres; un exemple de com la cura cap a l’altre modela la personalitat de la dona des de la seva adolescència.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Vídeo “Danza de mujer” (2007) d’Anna Malagrida que reprodueix una finestra de l’interior d’un refugi del desert jordà. Cortesia de l’artista.

L’interès de l’Anna Malagrida (Barcelona, 1970) per la naturalesa de la imatge fotogràfica i la seva relació amb altres mitjans com el vídeo la porten a explorar els límits de la fotografia, la seva relació amb el temps i a qüestionar-ne la seva capacitat documental. Aquest aspecte és desenvolupat a través d’un dels recursos més estudiats en la història de l’art que es converteix en protagonista absolut en tota la seva obra: la finestra; una frontera que delimita dos espais, interior i exterior. El vídeo Danza de mujer (2007) reprodueix una petita finestra de l’interior d’un refugi del desert jordà, coberta per una cortina negra moguda pel vent que recorda el rostre d’una dona amb el vel que li cobreix el seu rostre.

Mercedes Azpilicueta : Mama’s Casting a Spell (2019)

Mercedes Azpilicueta (La Plata, Argentina, 1981)  treballa des de la doble tradició de la performance i de la instal·lació. Mama’s Casting a Spell (2019) segueix una sèrie de gestos realitzats per ballarins al Real Jardín Botánico de Madrid, interactuant sensualment amb fulles, escorces i pètals. Aquestes visions es creuen amb escenes d’un taller realitzat per l’Ana Roquero, experta en plantes de capacitat colorant.

Inspirat en el fenomen emergit entre alguns joves adolescents de ballar en l’espai públic davant de grans equipaments museístics, Bernat Daviu (Girona, 1985) amb Stanza (2019) presenta una instal·lació de vídeo amb telèfons mòbils. Proposa als ballarins utilitzar les obres de Ettore Spalleti, Robert Ryman o Gerhard Richter per a crear una coreografia i durant l’acció, els intèrprets ballen vestits amb una indumentària que l’artista seguint el patró del mono blau de feina, fets amb quadres descartats.

Imatge del vídeo We (Will Pretend Not to Be Here) (2020) de Pedro Torres sobre llançament de coets i sondes espacials de la NASA.

Centrat en conceptes relacionats amb el tempo, distància, memòria, llenguatge i imatge, per tancar l’itinerari el vídeo We (Will Pretend Not to Be Here) (2020) de Pedro Torres (Brasil, 1982) aplega diversos vídeos de la NASA, sobre llançament de coets i sondes espacials; tots ells es fonen en un continu joc amb la direccionalitat del temps i de l’espai. El text superposat a la imatge retrata la nostra relació amb la gravetat i la necessitat evolutiva d’aconseguir escapar i de preguntar-nos pel nostre futur.

Conxita Oliver

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close