Arquitectura

Ara que ens ho mirem des de dins, quina ruïna ens representa?

En els límits de les ciutats xineses, sempre en expansió, de vegades es recicla material d’enderroc per construir afegits i remuntes en edificis que també seran demolits en breu. A més de d’explicar aquest fenòmen arquitectònic i les dinàmiques que l’originen, en aquest article en dos capítols mirem també de proposar, des de la urgència d’una reflexió confinada, el seu valor com a ruïnes del nostre present, dels nostres interiors i potser de la lògica mateixa de les ciutats.

Capítol 1

La urbanització ha estat un dels motors principals de les reformes econòmico-socials que va emprendre la Xina a principis dels vuitanta i que l’han dut a l’status actual de super-potència. La reordenació urbana ha canviat l’estructura productiva, ha impulsat el creixement econòmic i ha fet possibles noves pràctiques socials vinculades a les finances, l’oci, el consum o el turisme. Mentre que els principals països occidentals van assolir la majoria urbana a principis del segle XX, la Xina només va creuar aquest llindar el 2011, però ho va fer amb energia: l’historiador Vaclav Smil ha calculat que entre 2011 i 2013, la Xina va consumir tant de ciment com els EEUU en tot el segle XX. Sí, llegim-ho de nou. És certament impressionant. Ara bé, amb tot allò que fa referència a la Xina, sovint una xifra descomunal no ens deixa entendre el bosc i, especialment, el fet que es tracta d’un bosc compartit. El que ocórre a la Xina no és una excepció o una raresa sinó, a aquestes altures de partit, norma. La ciutat distòpica global, des de Blade Runner (1982) a Her (2013), està asianitzada: Shanghai i Shenzhen en són els referents.

Zhengzhou (Henan). Diversos pisos afegits, mera coberta. Font: NetEase.

A nivell administratiu, a la Xina existeixen dos tipus de sòl: l’urbà i el rural. L’Estat és el propietari del terreny a les ciutats, mentre que el sòl rural pertany a petits “col·lectius”, pobles o llogarets, o bé universitats, l’exèrcit, etc. Si bé, per tant, a la Xina no hi ha propietat privada de la terra, el 1988 es va instituir un mercat de lloguer del sòl urbà que, a la pràctica, funciona com un mercat immobiliari. Un ajuntament pot obtenir grans beneficis de la venta, per vint-i-cinc o cinquanta anys, de l’usdefruit d’una parcel·la a una constructora (sovint público-privada) que s’encarrega de preparar el terreny, urbanitzar i edificar. Les demolicions i urbanitzacions als centres de les ciutats han estat habituals arreu del país, però en unes urbs molt densificades, molts ajuntaments han maldat per obtenir els drets d’explotació de terrenys rurals limítrofes, que han esdevingut territori de demolició continuada.

Harbin (Heilongjiang). Un mur avança uns metres la façana; ara, l’arbre ha quedat dins. Font: Dongfang Zixun.
Es construeix amb el que hi ha a l’abast. El reultat pot ser un mur invertit, amb teules per sota dels mahons. Font: Geographerchat.

La requalificació necessària per endegar la construcció ha generat tensions entre administració i veïns, principalment pel que fa la quantitat de la compensació per l’expropiació. Com que a la Xina aquesta es calcula en base a la superfície edificada (i no a l’àrea de la parcel·la), alguns veïns amplien les seves residències amb remuntes, amb falsos pisos superiors o amb nous murs exteriors. Ho fan amb totxanes, teules, ferralla i finestres de parcel·les acabades d’enderrocar, que els anomenats “comandos de construcció” (tuji jianfang) han seleccionat i reciclat. La pràctica és il·legal, però com que la gestió de les compensacions (sempre escasses) està externalitzada a empreses de recolocació, aquestes sovint prefereixen fer la vista grossa a canvi d’una resolució ràpida que permeti començar les obres. L’ arquitectura resultant està feta d’ampliacions i escreixos que no estan pensats per a ser habitats, sinó que només volen ser superfície, mer espai computable. Una versió contemporània del pobles Potemkin que no enganya ningú i només lubrica la roda de la urbanització.

Capítol 2

A “La flor de Shazui” de Chen Qiufan (el podeu llegir a Planetas Invisibles, Alianza), aquest tipus de  metàstasi urbanística és l’espai d’una trama de personatges prescindibles, perdedors anonimitzats pels nous esclavatges econòmics. Potser, com els gratacels de Ballard o els xalets amb piscina de Cheever, ens trobem davant d’una estructura arquitectònica representativa d’una condició particular de l’època contemporània.

Breu moment entre dues demolicions, les remuntes i afegits inhabitables semblen més aviat una ruïna addient pel nostre present. Al llarg de la història d’Europa, el que entenem com a ruïnes ha oscilat entre el classicisme i el romanticisme, entre l’arqueologia i la imaginació. Alois Riegl va teoritzar un alterswert (el valor d’allò antic en tant que antic) i Albert Speer, l’arquitecte de Hitler, el ruinenwert, el valor com a ruïna, que el va guiar en projectar capitals del Tercer Reich que deixessin un hermós cadàver. L’anomenada “luxúria de la ruïna”, activa com a mínim des del XIV, dona lloc a l’actual ruin porn i a les aventures dels exploradors urbans, versió moderna de qui s’extasiava a Nínive o Palmira i que ara fotografia infrastructures soviètiques o el downtown abandonat de Detroit.

Danila Tkachenko, sèrie Restricted Areas, Seu del Partit Comunista, Yugoiztochen, Bulgaria, 2015 .

El significat i la funció de les ruïnes no és, doncs, transparent ni immediat. Tant poden servir per a reconstruir un passat gloriós com per a projectar un futur millor. En contra de la seva etimologia (del llatí ruere, caure o col·lapsar), són sovint el resultat de l’estabilització (constructiva i discursiva) d’una arquitectura en trànsit cap a la destrucció. La ruïnositat dels afegits xinesos l’aporta el seu parentesc amb algunes de les ruïnes modernes de més renom. Un primer precedent l’ofereix Piranesi, qui amb els gravats de llòbregues presons desesperades coneguts com les Carceri d’invenzione va desllorigar la geometria i va convertir les ruïnes en interiors (com a espais i com a psicologia).

Giovanni Battista Piranesi, Le Carceri d’Invenzione (segona edició, 1761), “El pont llevadís”. Wikipedia.

La futilitat d’unes estructures edificades per a ser enderrocades, el espais sense accés o conexió i el murs que no sostenen res, confirmen també intuicions d’artistes conceptuals com Gordon Matta-Clark o Robert Smithson. Als seixanta, a Palenque (Mèxic), enlloc de visitar les restes dels temples maies, Smithson va fer una descripció minuciosa i admirada d’un hotelet mig esvinçat. En apassionar-se per la sensualitat de les rares geometries de l’atzar i l’obsolescència, Smithson educava l’estètica contemporània i alhora finiquitava la teleologia implícita en les ruïnes: no hi haurà temps millors perquè mai els ha hagut. Ell mateix va detectar ruïnes al revés, memòria de “futurs abandonats” i no de cap temps pretèrit, en l’entropia dels parcs industrials de Nova Jersey i els seus “monuments”: grues, clavagueres, xemeneies.

Robert Smithson, algunes de les fotografies de Hotel Palenque (1972)

L’època contemporània comprimeix el temps. Això fa,  segons Walter Benjamin, que les ruïnes s’anticipin. En els passatges de París, Benjamin adverteix que “reconeixem ruïnes en els monuments de la burgesia abans que col·lapsin”. Augmentem la velocitat i ens trobem edificis que col·lapsen quan són concebuts: com amb la que és segurament la ruïna moderna més famosa, la del projecte Pruitt-Igoe de St. Louis, les remuntes xineses ens deixen indecisos sobre si  la ruïna és en el que s’ha construit o en l’enderroc de la seva demolició.

Les construccions xineses que hem explorat són les ruïnes d’un règim d’hiper-creixement també constructiu. Vistos des de la urgència en què vivim fa unes setmanes, aquestes pròtesis fetes de runa, que anticipen la runa, no parlen només de desproporció xinesa, sinó també de la possibilitat real del col·lapse del nostre món –o com a mínim, del trasllat definitiu a l’entorn digital. N’hi ha prou amb quinze dies perquè la fauna salvatge es relaxi per les ciutats; ja no cal una ruïna postmoderna com Txernòbil per projectar distopies de futurs deshabitats i ufanosos: el confinament ha posat en relleu, un cop més, la necessària reflexió sobre la lògica del creixement. El desacomplexat capitalisme autoritari de la Xina, com en tants altres aspectes, té la virtut de retornar-nos una aclaridora imatge especular. Evidentment, aquestes pròtesis són absurdes; a la vegada, són plenament raonables en la seva pura instrumentalitat econòmica, una arquitectura que no està pensada per a acollir, sinó tan sols per a augmentar la superfície.

Xavier Ortells-Nicolau
Xavier Ortells-Nicolau: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca