Arquitectura

462 pedres

L’any 2019, el valuós campanar cilíndric de l’Església de Sant Vicenç, en la serra d’Enclar, va col·lapsar a causa d’una tempesta. Es tractava de l’estructura més original del temple i la notícia va ser rebuda amb consternació. L’administració andorrana, amb tot, treballa per poder reconstruir-la de la manera més fidedigna possible.

El roc d’Enclar és un promontori que se separa de la serra d’Enclar, la formidable muralla que tanca la parròquia d’Andorra la Vella pel nord-oest. La seva posició central, a uns tres-cents metres d’elevació i destacada sobre la plana fèrtil del sud d’Andorra va propiciar que hi hagués una presència humana constant, que va perdurar fins al segle XIX. Els diversos jaciments del Roc —des de la prehistòria fins al món medieval— van ser, des dels anys vuitanta, una formidable escola d’arqueòlegs, d’aquella primera fornada d’universitaris andorrans que van acabar per donar forma al servei de Patrimoni Cultural, que és l’organisme que té l’enorme responsabilitat de la gestió del riquíssim patrimoni d’Andorra. Amb les excavacions a la balma de la Margineda —un santuari de l’epipaleolític, pocs centenars de metres Valira avall— en aquell sector es van començar a escriure les primeres pàgines de la història arqueològica de les Valls, amb Pere Canturri, els germans Eudald i Jordi Guillamet, Xavier Llovera, Xavier Solé, Josep Maria Bosch, Jean Guilaine i Michel Martzluff

Al Roc hi ha restes d’una primera ocupació del bronze antic. Després, un potent horitzó romà —amb una explotació agrària dedicada a l’elaboració de vi. Ja en temps del Baix Imperi s’hi va aixecar una clausura, una petita fortificació que tenia com a objectiu controlar un dels principals passos per travesar el Pirineu. D’aquesta fase en tenim una de les peces recuperades més singulars a Andorra: una sivella de l’uniforme d’un mercenari germànic. Dues necròpolis, la primera dels segles V-VII (soldats visigots!) i la segona una mica més tardana, del VIII-X, van proporcionar moltes dades antropològiques sobre els habitants del roc. El darrer cementiri estava associat a l’església de Sant Vicenç: un temple petit, preromànic, sens dubte l’edificació més antiga d’Andorra. Després, cap al segle X l’antiga fortificació romana es va reconvertir en el castell comtal de Sant Vicenç, propietat de la casa comtal d’Urgell, que es va abandonar un segle més tard, fins que, cap a la fi del segle XII, Arnau de Castellbó intentés reconstruir-lo a la plana (però aquesta és una altra —i apassionant— història).

El campanar abans del col·lapse.

L’església de Sant Vicenç té com a element més característic un campanar cilíndric, potser un record del primitiu campanar del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, a prop de la Seu, amb qui tot el conjunt del Roc hi va tenir vincles estrets, i que molt probablement va inspirar el molt mes conegut campanar de Santa Coloma, al peu del Roc (construït cinc segles més tard, però). Sant Vicenç, datat entre els segles VII i VIII, és el primer testimoni de l’evangelització de les Valls. I fins i tot té l’únic indici de la presència musulmana a Andorra: durant les obres de reconstrucció de la nau s’hi va trobar un carreu amb la inscripció en àrab «al-afiya», ‘salut’, un unicum, l’hàpax que demostraria la ràpida substitució de les autoritats visigodes d’Urgell pels nous dominadors musulmans, un fet del que a Andorra no se’n té cap altra constància ni arqueològica ni documental.

El 20 de desembre de 2019, durant una tempesta especialment intensa de vent i neu el campanar de Sant Vicenç va col·lapsar. Era, de fet, l’estructura més original del temple, la nau del qual havia estat remuntada en bona part l’any 1982. La notícia va provocar una gran consternació al país. Com havia estat possible? Les primeres imatges —dalt del Roc nomes s’hi pot accedir a peu, seguint un caminet per la tartera durant una mitja hora llarga— ens mostraven un tarter de carreus i una ferida oberta a la nau, com si hagués estat una demolició provocada.

L’administració es va posar en marxa. Tots els experts van coincidir en què s’hauria de reconstruir el campanar (tot i la veu discrepant de l’arqueòleg Gerard Remolins, que proposava que l’ensulsiada formava part de la història del monument i potser que s’hauria de deixar, com a exemple per a les generacions futures). El ministeri va assegurar que la reconstrucció es faria «com més fidedigna millor i al més aviat possible». Però era evident que no es podia fer de qualsevol manera, sinó que l’exigència tècnica i científica de la intervenció hauria de ser impecable. Si alguna cosa ha distingit les actuacions de Patrimoni a Andorra ha estat, des de sempre, la seva excel·lència tècnica.

El monument esfondrat. Fotografia: Maximus / BonDia Andorra

Al final, serà un equip d’arquitectes —Letellier, Brull, Ginjau i Veciana— el responsable de tornar a aixecar el campanar. Els treballs de desenrunament que van fer els arqueòlegs de patrimoni durant l’estiu han servit per identificar amb tot detall 462 carreuons procedents de l’enderroc del campanar. Amb les tècniques de fotogrametria i models en 3D els tècnics estan convençuts que el (nou) campanar que en sorgirà d’aquí set o vuit mesos serà, en essència, el mateix que els primers andorrans cristians van aixecar ara fa més de mil tres-cents anys. Així sia.

Albert Villaró
Albert Villaró i Boix neix a la Seu d'Urgell el 5 de març del 1964. Es llicencia en geografia i història i ha treballat com a arxiver i arqueòleg. Fou director d'Arxius, Patrimoni i Recerca del comú d'Andorra la Vella, on viu. Com a novel·lista, publica l'any 2000, 'Les ànimes sordes' i, el 2003, 'L'any dels francs', títol que li val el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica del mateix any. Encara l'any 2003 apareix 'Obaga' i, amb 'Blau de Prússia', del 2006, guanya el Premi Carlemany. També és autor de les novel·les 'La primera pràctica', publicada l'any 2010 i 'L'escala del dolor', del 2012. L'any 2014 guanya el Premi Josep Pla amb l'obra 'Els ambaixadors' i, l'any 2015, el Premi Prudenci Bertrana per 'La Bíblia Andorrana'. El seu darrer llibre és 'La companyia nòrdica", del 2020.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close