Per raons que ara no venen al cas, fa uns mesos vaig tenir diverses converses llargues i intenses amb l’arquitecte eivissenc Elías Torres, guardonat amb el Premio Nacional de Arquitectura del 2016 juntament amb el seu soci i amic José Antonio Martínez Lapeña. Conegut per haver realitzat –entre molts altres projectes i sempre en col·laboració amb Lapeña– la reforma de les murades de Palma i del castell de Bellver, la restauració del monestir de Sant Pere de Rodes, les obres de modernització del Castell d’Eivissa, les cases de la Vila Olímpica de Barcelona i la plaça del Fòrum també a la capital catalana, Torres va insistir-me molt en la importància que té per a un arquitecte dominar bé la tècnica del dibuix.
Lina Bo Bardi dibuixa
Lina Bo Bardi
Fundació Miró de Barcelona
Fins al 26 de maig
“Quan, com a estudiant, fas un projecte és quan queda clar tot el que saps, perquè és quan l’has de pensar bé i dibuixar bé, quan has de justificar per què ho fas d’aquella manera i no d’una altra –va explicar-me Torres–. En aquest sentit, el dibuix era molt important quan jo estudiava. Si en aquella època no sabies dibuixar, ja ni t’acostaves a l’escola d’arquitectura. Avui això ha canviat completament, i el cert és que és un greu problema. Nosaltres havíem de fer estàtua a carbó, aquarel·la, dibuixos dels ordres clàssics amb plumilla, coses que requerien una minuciositat i una precisió totals…”. He recordat aquesta reivindicació del dibuix feta per Torres visitant l’exposició Lina Bo Bardi dibuixa, comissariada per Zeuler Rocha Lima i que podrà veure’s a la Fundació Miró de Barcelona fins al proper 26 de maig.
Nascuda a Roma el 1914 i formada com a arquitecta sota el règim feixista de Mussolini, que ella va combatre clandestinament com a militant comunista, Lina (diminutiu d’Achillina) Bo Bardi va casar-se, ja acabada la Segona Guerra Mundial, amb el periodista, crític i col·leccionista d’art Pietro Maria Bardi. Poc després de formalitzar la relació, el matrimoni va deixar enrere una Europa arrasada, traumatitzada i encara bategant de conflictes i va instal·lar-se al Brasil, aleshores un país pròsper i puixant. Allà, aviat els va sorgir una oportunitat única: crear de zero un gran museu d’art a Sao Paulo, que Lina Bo Bardi dissenyaria i que el seu marit dotaria de contingut adquirint obres d’art arreu del planeta. El resultat va ser el MASP (Museu d’Art de Sao Paulo), una prodigiosa baluerna que es va inaugurar el 1968 i que amb el temps convertiria Bo Bardi, aleshores ja nacionalitzada brasilera, en una de les arquitectes de referència del segle XX, sobretot com a representant del que es va conèixer com a “brutalisme”, un tipus d’arquitectura que prioritzava les necessitats i el benestar de les persones que l’havien d’habitar i que, com a material principal, usava el ciment, al qual Bo Bardi va saber donar una sofisticació i una versatilitat notables i insòlites. En són exemples la façana de l’esmentat MASP o les passarel·les en ziga-zaga que connecten els dos blocs de l’edifici per a la SESC Pompeia.
L’objectiu principal de la present exposició és demostrar que per a Bo Bardi el dibuix no va ser només una ocupació subsidiària, al servei de les grandiloqüents i milionàries ambicions de l’arquitectura, sinó una part necessària i crucial de la seva tasca creativa: “un mitjà d’expressió primordial”, “la prolongació del seu pensament” i “la forma més genuïna que tenia d’explorar, sentir i relacionar-se amb el món”, tal com diuen alguns dels textos de presentació. Un altre dels objectius de la mostra és posar en evidència la concepció irrenunciablement humanista que Bo Bardi tenia de l’arquitectura: “Quan dissenyem, fins i tot com a estudiants, és important que el nostre edifici tingui un propòsit i inclogui la connotació d’ús –va dir–. És necessari que l’obra no es desplomi des del cel damunt dels seus habitants, sinó que expressi les necessitats de la gent […]. En definitiva, sempre s’ha de perseguir projectar l’objecte ideal i decent, que també podria definir-se amb l’antic terme de «bell»”.
Tal com s’explica a l’exposició, Bo Bardi només va poder dur a terme un nombre escàs de projectes arquitectònics, però també va desenvolupar una sòlida carrera professional en els camps del disseny gràfic i mobiliari, de l’escenografia, com a intel·lectual que no s’arronsava a l’hora de prendre part en tota mena de debats públics i en el disseny d’exposicions. El centenar de dibuixos que conformen la mostra són només una petita part dels prop de sis mil papers –entre esbossos i dibuixos– que es trobaren a l’arxiu personal de l’arquitecta quan va morir a Sao Paulo l’any 1994 i que ara es guarden a l’Instituto Lina Bo e P. M. Bardi de la ciutat carioca.
Distribuïts en quatre seccions –“Viure”, “Veure”, “Les plantes” i “Les persones”–, entre el centenar de dibuixos n’hi ha de fets amb llapis, aquarel·la, guaix, retolador, bolígraf i tinta. La varietat és, per tant, considerable en termes de colors, composició, rotunditat o finor i suavitat del traç, etcètera. Alguns dibuixos presenten una minuciosa complexitat (l’excel·lent Paseio Público, Rio de Janeiro; Estudi per a habitatges i comerços a la Ladeira da Misericórdia, Salvador, Bahía) i altres són simples provatures, que tenen interès sobretot per com permeten a l’espectador de constatar no tant el virtuosisme de Bardi com d’assistir al seu procés mental i als seus mecanismes de construcció visual (Mezza macchia n.27: estudi de llums i ombres; Vestuari per a l’obra Calígula).
Entre les obres més destacades de la mostra, hi ha un autoretrat del 1933 (aquarel·la i llapis damunt cartolina: l’arquitecta es representa asseguda informalment en una cadira girada, recolzada sobre el respatller, el vestit curt, les cames a l’aire, l’aire meditatiu o absent), el dibuix d’una vitrina expositiva fet el 1940 (una tinta xinesa damunt cartolina d’una delicadesa i una precisió mil·limètriques), la tinta xinesa de l’Alçat de la Casa Valéria Cirell del 1958 (que delata la fascinació de l’arquitectA per l’exuberància de la naturalesa tropical) i el projecte de diorama per al Museu do Instituto Butantá (de nou, la fascinació per la naturalesa tant en la seva espectacularitat vegetal com animal). En relació a això, l’exposició posa èmfasi en la descoberta de l’obra de Gaudí per part de Bo Bardi durant un viatge a Barcelona en la dècada dels 50, una descoberta que la va marcar fins al punt que la va empènyer a treballar d’una manera racional però opulenta les formes orgàniques de la natura.
Una menció a part mereix una il·lustració per al Diário de Noticia (del 1958, fet amb retolador i llapis damunt paper), un graciós i provocador exemple de la destresa tècnica de Bardi. És la caricatura maliciosa (a la manera de les caricatures d’un Otto Dix) d’un milionari retratat com si tingués una personalitat doble o escindida: mentre que al costat esquerre del dibuix hi ha l’extravagància atrevida de la modernitat (l’home va vestit amb una indumentària innovadora i estrafolària, els mobles són minimalistes i hi ha un quadre que sembla de Picasso) al costat dret tot és antiquat i recarregat (l’home va vestit amb un frac i la decoració és estantissament ostentosa, quasi rococó). És la Bardi més juganera. I la més virtuosa. I, potser, la més ideològicament explícita i compromesa, també.
Selectiva i ben organitzada, l’exposició Lina Bo Bardi dibuixa té com a principal actiu que permet als espectadors d’endinsar-se en la polifacètica obra i la potent personalitat de l’arquitecta a través del laboratori modest, audaç, polièdric i plural d’una faceta que, tot i que per a molts companys seus de gremi era tinguda per secundària o menor, per a ella va ser sempre positivament central i decisiva. Es nota.
