Arquitectura

“A Casandra”, de Josep Quetglas

Sempre fa de mal escriure, una crònica sobre el silenci o sobre la paraula sobrera. I malgrat tot, cal fer-ho. Perquè no és cert que hi hagi moments transcendentals que cancel·lin el temps. No és cert que la pintura ja no tenia futur després de Malèvitx, o que ja no es podia escriure res més després d’Auschwitz. Al contrari, el temps és un contínuum sense origen ni final, almenys a l’escala humana -o a l’escala dels àngels, que és una manera humana de dir el que no podem entendre. I tot cal que torni a ser dit. I si no ho diem, podem cridar-ho finalment, com la Cassandra d’Èsquil, que tot ho sap i tot ho veu, però que roman en silenci malgrat les vexacions i els insults. Només crida en el moment que escull fer-ho, per deixar constància que les coses no són el que semblen. Encara se sent el seu eco.

A Casandra. Cuatro charlas sobre mirar y decir
Autor: Josep Quetglas
Ediciones Asimétricas, 2021
72 pàgines

Aquesta seria la vena que irriga els diversos teixits del darrer llibre de Josep Quetglas, breu i de pàgines gruixudes. De pes, i de lectura enganyosament lleugera. En això, s’assembla a la mateixa arquitectura, que “parte de la gravedad, la mantiene, pero para componerla con su opuesto. Lo opuesto a la construcción, a la firmitas, no es la infirmitas, sino la arquitectura. La arquitectura siente y conserva la gravedad, pero la usa para hacer aparecer la ligereza. Gravedad y ligereza son como día y noche; una permite y construye a la otra. La arquitectura no anula la gravedad, sino que ocurre allí donde coinciden gravedad y ligereza, donde ambas son su mutua condición y conclusión.” L’arquitectura “pesa y se eleva. Vuela pero pesa -¿vuela, porque pesa?”

Un cop s’acaba el llibre cal tornar-lo a començar, en un recorregut circular, potser una espiral fins arribar asimptòticament a un centre o allunyar-se’n definitivament. A Casandra recull xerrades, ens diu el subtítol. Els que en vam sentir alguna segurament la recordarem diferent, no del tot com està escrita. Està bé que sigui així. En anglès es diu translation, d’una traducció. I una translació és exactament el que cal per passar del que es veu al que es diu al que es llegeix. Un cop impreses, les paraules prenen forma d’assaig, és a dir, d’una altra mena de provatura, de balbuceig. Proven de dir. Potser coses que encara no tenen nom però que han estat entrellucades, no ja per ell, sinó per altres, en altres llocs, en altres moments.

Els convocats per Quetglas, que potser al capdavall siguem tots nosaltres, són com geòmetres o topògrafs que hagin de traslladar als camps irregulars (són com són) una línia traçada al paper. No ho poden fer amb el llapis i han de menester altres instruments. Potser unes estaques i una corda, o un bou llaurant un solc com els que fundaven les ciutats romanes (“Escrever o poema como um boi lavra o campo”, Sophia de Mello Breyner Andresen, Homero, 1997. Quetglas ho diu d’una altra manera: “Cavamos siempre en surcos que otros abrieron —sea para proseguirlos, sea para desviarlos, sea para recubrirlos. Todo cuanto hagamos va hecho ritualmente, porque ya otros lo hacían, y nosotros lo hacemos.”) Potser un cordill xop de blauet i deixat anar amb un espetec contra les superfícies irregulars (són com són) que trepitgem, sobre les que deixen una marca blava i evanescent com un àngel, o com un núvol.

Però, quina forma tenen? Això no és ben bé l’important, sinó una altra cosa: “El único propósito de esas palabras provisionales es hacer mirar con atención, ver con más perspicacia la nube.” Es tracta de saber veure-hi, després de mirar i abans de parlar: “Quien mira y habla no habla de la obra, habla de la mirada. Propone mirar. Se describe a sí mismo mirando y sugiere así a quien lee o escucha hacer otro tanto, volverse capaz de ver por sí mismo, dotarse de ojos capaces de mirar atentos alrededor, ahora ya en cualquier dirección.”

Llavors, l’àngel aixeca el dit, arronsa les ales, mira el seu company i li diu: aquell núvol sembla una girafa. I el mestre li fa l’única pregunta pertinent: què és, una girafa? El mestre, com Baudelaire l’estranger, estima “les nuages qui passent… là bas… là bas… les merveilleux nuages !”

Doctor Arquitecte, professor i fundador de EMBA (www.emba.cat).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close