Sis anys després de la inauguració dels grans magatzems comercials Au Bon Marché de París, s’obrí a València El Siglo Valenciano, una gran superfície plena de columnes de ferro, espais diàfans, escales, plantes amb prestatges plens de teles i teixits de mil colors. Era el principi de la modernitat, l’alfa d’un gran projecte que va passar de vendre teles i mantes a ser una factoria d’idees i de dignitat.
I sí, hem jugat amb el títol, perquè La caça de l’Octubre Roig (The Hunt for Red October) és un film emblemàtic dins del subgènere de “pel·lícules de submarins”. S’hi narra l’odissea de Mark Ramius, un capità extraordinari de submarins que vol fugir d’una societat on no hi ha llibertat. Per això, serà capaç d’escapolir-se de tota la flota soviètica que vol enfonsar-lo. Una metàfora. Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia… Era la Guerra Freda i moltes i molts lluitaven senzillament, per la llibertat de dir i de crear…
– I què penseu fer de l’edifici?
– Pensem fer allò que quan tu tenies vint anys volies fer…
Imagineu un dèdal de carrers sinuosos, estrets, amb un paviment difícil de descriure que combinava terra, fang de l’última pluja i substàncies indescriptibles. Uns carrerons plens de botigues amb estructures de fusta i portes estretes. Era la València de fina ls del segle XVIII: decadent, bruta…i en alguns casos, insalubre. Però a meitat del segle XIX, aquesta imatge volia canviar. De moment, Josep Campo —un riquíssim alcalde de la ciutat i emprenedor de mena— va posar part dels ciutadans a treballar cobrant: l’objectiu era enderrocar les muralles que constrenyien la ciutat. Campo optimitzava recursos: tothom a treballar i ningú no es quedava sense menjar. Aborígens i nouvinguts van desfer gran part del cinturó que limitava la ciutat històrica. A partir d’ara, a construir com a desesperats. La barbàrie patrimonial s’havia portat a terme amb precisió. Però al cap d’aquells burgesos apareixia el miratge de la ciutat moderna…
En una societat bàsicament de subsistència, amb una gran part de la població sumida en una precarietat estructural, sense cap luxe, l’existència d’un edifici com “El Siglo Valenciano” a València era una mena de miratge. Partint del comerç de barri, El Siglo proposà a la ciutat al concepte de botiga enorme i plena de gènere. Un indret que provocava que als seus voltants nasqueren comerços subsidiaris, fills del gran negoci tèxtil. La gran novetat era la que proclamava un anunci publicitari: “La venda a l’engròs, al detall i a preu fix”. Passejar pels seus corredors plens de teles era gairebé un pecat. Una mena de cova de les meravelles s’obria al ventre de la ciutat. No era només un edifici: era un paradís on només estirar el braç podies tocar la tela dels seus somnis. Per un moment, era teua! Llanes, estampats, flassades, mocadors, mantes, exòtics panys vinguts de la llunyana Manila… Comprar-los, ja era una altra cosa. Del producte penjava una “etiqueta” que indicava el preu: tota una novetat i un valor afegit: la sensació de seriositat del procés comercial.
Aquest Siglo mostrava la potència i el desig de modernitat d’una societat que volia començar un nou segle respirant i creant nous ecosistemes urbans: era 1879. València entrava així al món dels nous edificis fets amb nous materials. Lluny dels laberints que suposaven les antigues botigues, encastades dins de carrerons infectes i entortillats. El carrer d’aquesta gran i moderna proposta era recte, i la façana donava una continuïtat a un espai exterior urbà. El Siglo aplicava la racionalitat i contemplava la relació entre l’espai, el públic en flux, el personal que hi treballava i la mercaderia que havia de ser exhibida, col·locada i emmagatzemada.
Amb el temps, aquest edifici –aquest negoci- esdevingué per a la ciutat un referent tan important com Harrods a Londres o Can Jorba a Barcelona. Era “El Siglo: en el corazón de Valencia”, segons l’eslògan que anunciava el nou espai de negoci. Era un cor de comerç dins del cor de la ciutat. A un pas de la Seu, sobre els antics cementeris de les parròquies medievals de Sant Martí i Santa Caterina. Una proposta que travessava la gran artèria de la València antiga, el carrer Sant Vicent i se submergia dins del cabdell de carrerons menestrals de l’urbs. La trama urbana sobre la qual s’assentava El Siglo permetia segellar un tresor arqueològic: a sota de tota aquella estructura de ferro, vidres i fusta hi havia un tram important de muralla islàmica.
Potser aquest enorme edifici amb un interior diàfan amb estructura metàl·lica que deixava un gran buit al centre, va ser obra de Joaquim Arnau, un gran arquitecte eclèctic que de la mateixa manera que et feia una basílica neogòtica et podia construir un panteó neo-egipci. Les estructures metàl·liques recorden el Cristal Palace de Londres de 1851 o la Biblioteca de Saint Geveniève de Labrouste a París. A un dels costats de l’espai central, tancat amb una claraboia on la llum inundava tots els pisos, hi havia una escala. L’ull d’aquesta escala deixava el lloc per a un ascensor, que passa per ser el primer de la ciutat. Un ascensor rectangular que permetia pujar una taula. Una taula plena de menjar que havien de servir els criats als amos del negoci, que vivien dalt…
Però la vida d’El Siglo començà a declinar a principis dels anys 80 del segle XX. Amb l’obertura de les primeres grans superfícies comercials a la perifèria de les ciutats, els negocis tradicionals començaren a desaparèixer de la trama urbana. Amb la seua mort comercial, molts petits negocis moriren amb ell, i la vida del barri es veié compromesa per aquest fet.
Durant més de 20 anys l’edifici romangué clínicament mort, en una mena d’estat vegetatiu esperant que alguna cosa el tornés a la vida de la ciutat. I en l’any 2004 succeí el miracle. Acció Cultural del País Valencià i la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster pensaven que l’espai i l’ànima d’El Siglo podien ser l’ecosistema perfecte per ubicar un projecte cultural: construir al cor de la ciutat un laboratori i una fàbrica que produïren cultura i modernitat a València, per al País Valencià i per als Països Catalans. I en general, per a la resta del món de bona voluntat i capacitat de respecte. Sota la coordinació de l’arquitecte Carles Dolç van treballar un equip d’especialistes que cobrien tot l’espectre professional: Oriol Bohigas, Frederic Climent, Emilio Giménez, Alfred Payà, Josep Bohigas, Francesc Pla, Iñaki Bakero, Claret Serrahima, Vicent Martínez, Xavier Mariscal, Andreu Alfaro…Van rehabilitar l’edifici i el van dotar d’una nova ànima: aquest Siglo era molt més que ferro, vidre i ciment.
Era un projecte que alenava modernitat i identitat recuperada. A més, institucions com Federació Escola Valenciana, Plataforma Cívica Valencians pel canvi i la Societat Coral El Micalet contribuïren a donar vida a una idea que ara mateix inclou fundacions, instituts, llibreria…Ací es prepara cada setmana El Temps. De fet, El Temps de les Arts es concep ací dins, en aquest úter. Ací el Centre Carles Salvador imparteix cursos i una miríada d’activitats transformen aquesta casa en una llar de totes i de tots. Moltes d’elles conformen una teranyina que construeix dia a dia un nou projecte de país, de societat, més lliure. Totes aquestes sinergies fan d’aquest espai una factoria que alena propostes, modernitat i cultura i que indica un futur ple d’idees i de persones.
La recuperació de l’edifici en desús des dels anys 80 del segle XX passava per un procés de rehabilitació que va possibilitar trobar tresors amagats: sota els fonaments apareixia un fragment de la muralla islàmica de València. El Siglo s’assentava sobre un solar gran i la zona indicava als detectius del passat que trobarien fragments de la Balansiya islàmica. I hi aparegué: un llenç de muralla de 13 metres per 1’45 d’amplària, més una torre de planta quadrada de 4’30 metres de costat i una barbacana: una estructura defensiva en forma de torre normalment, adossada al mur de la muralla i que s’avançava en alçada per tal que els defensors tingueren un punt d’avantatge sobre l’enemic. Aquesta estructura defensiva es completava amb un fossat paral·lel al llenç que després els cristians integraren en el canal de desguàs o séquia coneguda com “vall cobert”.
Però el patrimoni del Centre Octubre no ens fa viatjar només al segle XIII. També ens col·loca al segle XX, ja que tenim una atmosfera racionalista i Art Decó que respiren alguns espais. A més, hi ha tres objectes patrimonials que podem aïllar i transformar-los en relats: un d’ells –el més “antic”- és una pintura que ara mateix es troba a l’interior de la llibreria Fan Set, hereva de la històrica Tres i Quatre: en un dels murs el pintor Cabedo a principis dels anys 50 del segle passat, imaginà l’arribada d’uns comerciants de mar enllà a les costes mediterrànies. L’escenografia evoca els tripulants del Mayflower i el contacte amb els primers indígenes nord-americans. Els mostren teles i objectes que els habitants de la terra ignota admiren. Però ara aquests vilatans són valencians i valencianes eixits de qualsevol film neorealista italià.
A l’esquerra, una dona i un xiquet apareixen aïllats de l’escena. Algunes fonts asseguren que l’artista pintà aquesta xicona amb formes rotundes i lleument provocativa: algun censor anònim es va apressar a eliminar les línies sinuoses de la figura. No eren compatibles les corbes d’una Marilyn mediterrània amb el Congrés Eucarístic. Però unes altres afirmen que les filtracions d’aigua van començar per aquesta banda del mur, i van contribuir a esborrar la imatge, actuant de censores naturals.
Andreu Alfaro també és present en aquest indret: trobem la seua ànima en un tub d’alumini amb revolts al bell centre de l’espai, que es transforma en escultura per a esdevenir penell al terrat. Els visitants -si observen la base- tenen l’oportunitat de saber quin vent bufa en aquell moment.
I per últim, l’aportació de Xavier Mariscal la trobem al costat de les pintures de Cabedo a la llibreria: uns edificis de ferro s’aixequen al costat de les siluetes de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster… L’ànima del projecte Octubre ens va confessar que quan el propietari de l’edifici li preguntà que quin interès tenia per comprar aquell batibull de runes i de ferros entortillats, aquell li va dir: “Tenim la mateixa intenció de fer el que tu vas voler fer de jove i no vas arribar a fer-ho mai: fer un centre de producció cultural que mire i contemple tot el nostre poble”
L’actual Centre de Cultura Octubre és una factoria de modernitat i solidaritat, que recupera contínuament la idea de dignitat del poble valencià, inextricablement relacionat amb l’Europa dels pobles lliures i sobirans. “Volem fer allò que tu volies fer de jove…”
