Arquitectura

Alcoi, la ciutat dels prodigis

Alcoi és una bèstia entre muntanyes. Un drac adormit amb el llom ple d’escates humides. La fera ferotge descansa damunt d’una estora feta de sàlvia, espígol i timó. Que a voltes és catifa. Entre rocam, telers, salts d’aigua, fibres, serres i badalls megalítics. Un poble feréstec que ha combatut, ara i sempre, l’invasor. 

“L’art modern ha de representar-nos a nosaltres”, Otto Wagner.

L’invasor arribava en forma de terratrèmols, de senyors medievals prepotents, de persecucions contra els diferents, de revolucions, de decrets de Nova Planta, d’abusos patronals, de bombardejos indiscriminats, d’assassins d’homes i dones de cera, de represàlies feixistes… Des del 1939, Alcoi va ser una de les ciutats més castigades i represaliades pels enemics de la llibertat. 

És un territori incòmode, però fascinant. Alcoi està envoltat de muntanyes, i precisament per això, qualsevol cosa que emergesca d’aquest cràter en erupció, té mèrit: des de la primera escola lul·lista del món, des de l’invent d’una oliva farcida amb una anxova, fins a la primera rebel·lia col·lectiva del món contra les màquines…

Alcoi potser siga un dels exemples paradigmàtics d’una frase que ara mateix s’ha posat de moda, i per tant, s’ha frivolitzat: “Fer de la mancança, virtut”. Potser els alcoians i les alcoianes han estat, en general, uns dels habitants d’aquest planeta amb més resiliència i capacitat de solucionar els entrebancs. Amb més capacitat de reeixir-ne. I de sobreviure, d’autoestimar-se. 

La consolidació d’Alcoi com a ciutat industrial i la seua configuració com a societat urbana, és possible gràcies a la burgesia, que assumeix el paper dominant en el camp polític, social i cultural en l’últim terç del segle XIX i fins als anys 20 del segle XX. La relació directa d’Alcoi amb el món modernista català fa que aquest estil esdevinga una de les marques més personals, genuïnes i identitàries de la idiosincràsia alcoiana que persegueix la modernitat des de principis del segle XX.    

Després del terrabastall que causà la revolució del “Petrólio” el 1873, Alcoi es recuperà progressivament d’aquell trauma social, polític i econòmic. La indústria paperera, la fabricació de paper continu i la mecanització es combinen en aquell moment amb l’auge de l’activitat tèxtil. Perquè precisament a Alcoi és un dels llocs on sí que es va produir una autèntica revolució industrial. I aquesta, genera la consolidació d’una nova classe social: la burgesia urbana.  

És precisament en aquest final de segle quan una burgesia catalana amb molts diners vol construir-se cases. I és quan els arquitectes els ofereixen el producte de les seues creacions noves, que volen trencar amb els llenguatges anteriors: és el Modernisme… O més ben dit: els Modernismes…

En molts dels territoris de cultura i de llengua compartides amb Catalunya es fan eco d’aquest nou llenguatge, que pretén proposar una alternativa als estirabots sobreinterpretats d’un Estat que vol imposar el seu model. Un model passat pel sedàs de l’academicisme avorrit, mediocre, engolat i estabulat.  Tímidament, i no precisament d’una manera generalitzada, ciutats com Novelda miren d’introduir el nou llenguatge modernista. Les panses, la vinya i el safrà bé valien la novetat: la Casa Mira amb un tou d’escala en forma de pàmpol del líquid de Bacus o Santa Maria Magdalena de línies toscament gaudinianes, en són una bona mostra. 

Però és a Alcoi on el teixit d’una burgesia industrial juga fort a favor de l’estètica que arriba de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. La modernitat és un valor afegit i el modernisme com a moviment integral i transversal s’expressa d’una manera extraordinària als carrers del vell poble amagat entre muntanyes. 

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close