Patrimoni

Andorra i la caça del Tamarro

Certament, Andorra guarda molts monuments romànics. Esglésies de petites dimensions, amb campanars llombards de planta quadrada amb finestres geminades i arcs cecs. També ponts de pedra i construccions que mantenen l’estil medieval, com el conjunt de les Bons o la Casa de la Vall, fins fa poc seu d’un dels parlaments més antics d’Europa, El Consell de la Terra. La casa conté també l’Armari de les Set Claus, on es conserven els documents històrics del país.

Ningú no discuteix el valor del romànic. Per bé que alhora es considera un art primitiu. La paraula primitiu, però, no vol significar pas primari, sinó primer. El romànic és un art primer, connectat amb essències ancestrals difuminades, fugisseres, esquitlladisses, en la contemporaneïtat, com la presència del Tamarro.

Lewis Carroll va escriure La Cacera de l’Snark; un animal desconcertant, un bèstia estranya i desconeguda que ningú no havia vist mai. James Joyce, al seu torn, va fer aparèixer  els quarks en una de les seves obres. Es tractava d’unes criatures tan insòlites i absurdes que serviren més tard per batejar les partícules més petites dels àtoms, les quals apareixen i desapareixen. Es deixen veure i tot seguit s’amaguen.

Aquestes característiques desconcertants també defineixen el Tamarro, una bèstia esmunyedissa que habitava els contraforts i congostos de les valls pirenaiques, especialment, les andorranes. Segons les cròniques, el Tamarro s’intuïa més que no pas es llucava. Romania inassequible per als caçadors, malgrat els paranys, de manera que, amb el temps, la cacera del Tamarro es va anar convertint en un impossible i va acabar en facècia: la tradició de sortir amb sacs, xarxes i pals per caçar-lo. El jovent continua entabanant forasters tot fent-los participar en batudes esbojarrades pels boscos per tal de fer sortir del cau la feristela.

Però què és o representa veritablement el Tamarro? Alguns pensen que es tracta d’un petit rosegaire. D’altres, una criatura primigènia desconeguda. S’ha comentat que n’hi ha vestigis amagats entre les pintures de feres llanudes, vibres alades, afolls de l’avern, figures del zodíac i d’altres bestioles fantàstiques de les esglésies romàniques pirenaiques. Potser el quadrúpede amb llengua trífida pintat a l’església andorrana de Sant Martí de la Cortinada podria representar l’esquitlladís Tamarro?

AGNUS DEI. O potser és una representació del Tamarro? Pintura de l’interior de l’església de Santa Coloma, d’origen preromànic, construïda entre els segles VIII i IX a Andorra.

Per esbrinar-ho cal fer marrada i explicar un viatge transcendental de Pablo Picasso. El pintor havia estudiat figuretes iberes i màscares africanes. I tot viatjant pel Pirineu topà amb les mare de déus romàniques. Picasso admirà la senzillesa, que no pas la simplicitat, i l’esquematisme geomètric de les seves fesomies. A la població de Gósol, l’artista va fer un dibuix conegut com Les Pageses d’Andorra. Va ser un moment cabdal en la seva recerca pictòrica. Hi posà l’ull en els cicles de la natura del món rural i els rituals i bagatge de saviesa popular antics i a vegades atàvics i salvatges. I va viure personalment els valors, les tradicions i l’art primitiu pirinenc per comprendre íntimament un cosmos que fins aleshores només havia captat intel·lectualment. El dibuix a llapis de Les Pageses d’Andorra  és de l’any 1906. I és remarcable les força ancestral que emana. Les figures femenines del dibuix eren mullers de contrabandistes de tabanc o trementinaires que anaven a Ordino, vestides per a ballar. Dues dones de muntanya que Picasso convertí en deesses arcaiques.

LES PAGESES D’ANDORRA. Dibuix a llapis de Picasso fet a Gósol a l’any 1906

El títol de Pageses d’Andorra prové de la inscripció que hi ha al revers de l’obra, justificat per les relacions de Gósol amb les valls andorranes. Segons la doctora en història de l’art Concepció Boncompte, Picasso culminà en aquest dibuix un dels seus objectius: separar-se del model físic per retratar l’ànima divina del retratat. I és precisament  l’etapa prèvia a la primera gran obra cubista de l’artista Les Demoiselles d’Avignon, certificat de naixement d’aquesta revolució pictòrica, realitzat tot just un any després, al 1907. D’aquí la importància de Les Pageses d’Andorra, obra conservada a l’Art Institute de Chicago. 

No cal dir que l’esperit del romànic tenia molta més llum a l’edat mitjana que no pas quan el va contemplar Picasso. L’exterior de les esglésies era policromat i l’interior estava totalment pintat de figures santes i criatures extra mundanes. Un fulgor llampant en mig de les valls pirenaiques. Però un fulgor que parlava d’una connexió primera, un arrelament profund amb l’Insondable. Així ho va comprendre Picasso. I aquest eco encara hi perdura.

L’erosió del temps ha convertit aquests bells monuments romànics en autèntiques obres del ja consolidat land art, vessant artística en la qual el paisatge i l’obra d’art s’entrellacen, s’integren a la natura també amb els materials de construcció emprats. En el land art les intervencions humanes emergeixen de l’entorn natural. Com l’església de Santa Coloma, distingida amb el seu campanar rodó; l’església de Sant Joan de Caselles, bastida en un marc incommensurable; o el vells ponts de pedra que salven la Valira.

El land art fa al·legories de l’aigua, la pluja, el foc i el vent, confegides amb materials orgànics. Espirals, marges i túmuls de pedra. De vegades, obres de glaç, branques i fullaraca. Art de la natura a la natura. Una alteració artística del paisatge. Com el romànic.

LA DONA DELS PANS. Pintura de Picasso feta a Gósol al 1906

No ha de sorprendre, doncs, que se celebri a Andorra la Biennal Internacional de Land Art, experiència artística que pretén recuperar valors ancestrals. Qui sap si cerquen l’ànima primera, perduda, que buscava Picasso, esmunyedissa a hores d’ara en un món dessacralitzat. Aquesta recerca dels orígens és, al capdavall, el que simbolitza la cacera, difícil, però no pas impossible, del fugisser Tamarro.

Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close