Arquitectura

Arquitectura en Biennale II

A l’oest de Düsseldorf, als afores de la ciutat de Neuss, hi ha l’extens museu a l’aire lliure Insel Hombroich, que ocupa parcialment una base de míssils de l’OTAN en desús. Durant molts anys l’escultor Erwin Heerich (1922-2004), company d’estudis de Joseph Beuys, hi va anar edificant el que anomenava “escultures per entrar-hi” (begehbare Skulpturen), construïdes en bona part amb materials recuperats. Aquestes “escultures” basades en els volums elementals de la seva obra plàstica són de fet edificis d’exposició, arquitectures a escala natural i amb tots els atributs de l’arquitectura, fetes de maó, vidre i adequadament durables i protegides de la pluja.

¿Per què dir-ne escultures si es podrien anomenar, simplement, pavellons? ¿És una mostra de que la paraula, si no la idea mateixa, d’arquitectura està contaminada, i que és millor evitar-la? ¿És una indicació que l’arquitectura no té res específic que la defineixi? El transvasament d’idees formals entre diferents mitjans d’expressió ha estat una constant des de temps immemorials. I ara mateix les arts plàstiques tendeixen molt sovint cap a l’escala i la multidimensionalitat arquitectòniques. Però, ¿arribar a negar-la? ¿O és que l’arquitectura no pot ser, també, una expressió artística?

Certament, l’arquitectura es troba de fa temps en un estat de perplexitat agut. Malgrat que en alguns indrets del món i en algunes ocasions pugui semblar assertiva, es tracta d’excepcions que, globalment, confirmen un paper subsidiari i, per tant, amb mínima capacitat transformadora o emancipadora. Es debat en general entre dos extrems: el seguidisme a unes forces econòmiques que la redueixen a un paper superficial, decoratiu i legitimador de plans de negoci i d’inversió, sovint per les vies contradictòries de l’espectacularitat o de la grisor; i el seguidisme a unes suspicàcies socials que veuen en tota expertesa una possible dominació elitista, execrable i substituïble.

Aquesta polaritat estableix de fet un camp de possibilitats per a redefinir l’arquitectura. Si vol contribuir en la construcció d’un món millor, no pot ser nostàlgica d’un paper que vés a saber si mai va tenir, i ha de sentir-se com peix a l’aigua en les condicions caòtiques, dissonants, múltiples de la realitat en què vivim. Ha de ser capaç d’integrar-les. Tampoc no pot fer-ho des del seguidisme sinó des de la posició crítica, sintonitzant amb tantes posicions crítiques que qüestionen models i hàbits socials, econòmics, culturals. Però per a ser útil ho ha de fer amb els seus propis instruments, des de les seves capacitats transformadores i inspiradores, des de les seves especificitats. No és subrogable, ni és possible suplantar la seva expertesa, que és bàsicament holística i transescalar, amb altres experteses que són, necessàriament, parcials.

En aquest sentit, la intenció de la comissària de la Mostra d’Arquitectura de Venècia 2023 no pot estar més lluny d’aquesta posició. Al seu manifest introductori explica que “hem escollit deliberadament enquadrar els participants com a ‘practicants’, no pas com ‘arquitectes’ i/o ‘urbanistes’, ‘dissenyadors’, ‘arquitectes paisatgistes’, ‘enginyers’ o ‘acadèmics’ perquè creiem que les condicions riques i complexes tant de l’Àfrica com d’un món ràpidament hibriditzador demanen una comprensió diferent i més àmplia del terme ‘arquitecte’.” La paraula fa por. Més val evitar-la, no fos cas que no ens entenguéssim. Perquè hem arribat a un punt en que sí, volem fer arquitectura, però no volem ser arquitectes, o que se’ns hi digui.

Entre tots ho farem tot, sembla ser la consigna. Però és així, negant la possibilitat o la conveniència d’un coneixement específic (el qual, sigui dit d’entrada, no ha de ser necessàriament formalitzat pels canals oficialment establerts) que lligui alhora l’ambició formal i la tècnica, la comprensió social i la històrica, la tradició i la superació de la tradició, és negant aquesta especificitat que s’arriba a una banalització de l’arquitectura que només serveix com excusa als poders ja establerts per debilitar-la encara més, i soscavar el seu potencial transformador.

Perquè l’arquitectura, per ser útil, ha de jugar el paper ambigu de la resistència i el consol. Ens ha de posar les coses alhora fàcils i difícils. Ens ha d’oferir un lloc per habitar i que ens permeti qüestionar la manera com ho fem. Sense aquesta dualitat necessària, que és feta d’experiència i de crítica, i que és estrictament específica, el nostre món només pot ser pitjor.

Enric Massip-Bosch
Doctor Arquitecte, professor i fundador de EMBA (www.emba.cat).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close