Arquitectura

Arquitectura i mercaderia a la universitat: la bombolla de la formació

Falta poc per la Pasqua jueva. Jesucrist va camí del temple per començar en veritat els ensenyaments com cada dia, ‘amb autoritat i no com fan els mestres de la Llei’. I quan arriba… es troba una fira! Canviadors i mercaders venen i compren. Els tomba les taules i els reballa violentament. S’adreça als colombaires: «Ma casa és casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en cova de lladres». I aquestes paraules no agraden els sacerdots: «Hem d’eliminar el Messies». 

El campus de la Universitat d’Alacant ocupa l’espai de l’antic aeròdrom militar de Rabassa des del 1968. L’espai lliure guanya visibilitat a la ciutat-jardí universitària. Pren per model Radburn, una ciutat dels Estats Units inspirada en la idea de ciutat-jardí de l’alemany Ebenezer Howard (1898). Incentiva la mobilitat entre les edificacions de la UA. Hi predomina l’estil arquitectònic Bauhaus de principis del segle XX. Racionalista i funcional, tendeix al blanc i al minimalisme. La decoració no interessa. Pregona la fusió de l’art i la indústria. Recorda els polígons industrials de la segona meitat del XX i els productes d’Ikea; la producció en sèrie per a la massa. No penseu malament. Arribava la nova era: la universitat havia de formar tècnics, bons professionals. Ortega y Gasset ho advertia als anys 20: «La relació entre ciència i professió? Estudiar Medicina o Història no vol dir ser científic. Preparem professionals, tècnics que alhora han de ser cultes en la mesura del possible. És a dir, cultivem obrers que ixen d’un ensenyament superior». 

Ernest Nelson (1873-1959) dona la bona nova: «La universitat futura és l’americana, no com la d’ací, que sacrifiqueu els xiquets i els seus interessos a les exigències de les matèries. El bonic és formar la personalitat en un ambient d’art i ciència i no que els ensenyeu coses intangibles i avorrides que anomeneu ciència, art, etcètera. Us preneu la universitat com un agent d’organització del coneixement a través de la investigació. Per al nord-americà, la Universitat és el teatre de la vida». I anuncia que les universitats també oferiran allotjament i serveis als alumnes com els hotels de tipus modern. En efecte, actualment s’aspira a què el professor no ensenye i deixe que l’alumne decidisca per on tirar. «L’important és que el meu xiquet siga feliç». Avui cal adaptar-se, preocupar-se pels gustos dels alumnes, dels clients (que la propaganda de fora ha modelat).

Universitat d’Alacant. Amfiteatre de l’Aulari II (1993-1994), R. Rosales. Fotografia: Irene E. Santacreu (juliol 2021)

Quan la decadència grega, els sofistes, que viatjaven molt, tenien molta predicació. El sofista Protàgores parla: «Jo promet fer bons ciutadans els meus aprenents i tornaran a casa cada dia millorats, constantment. No els faig patir com altres, que els ensenyen les arts. Que no veuen que els jóvens les defugen? Hem de guanyar-nos el favor del públic. Normal que el teu deixeble vullga vindre amb mi». I Sòcrates, acusat d’elitista, s’enfadava com una mona: «Vividor! Venedor de fum! Eduques com a propagandista! Ni tu saps, de les mercaderies que vens, quines són bones o roïnes».

Estudiant: el negoci no està en què tingues faena; el negoci està en la formació constant. Ens havien promés amb el Pla Bolonya que el Grau capacitava per exercir una professió i ara va i no aprofita. Has de fer un màster o més i damunt, aquests títols fabricats estan supeditats a un nivell ix de llengua estrangera, un títol extern a la universitat. L’actual projecte de llei d’universitats sembla ser que empitjorarà la qüestió: arriba la febra del C1 i el seu seguici de barbaritats vàries i micro-títols. «Si podem convenir que l’erasmus (turisme acadèmic) puga fer una faeneta mal pagada a temps parcial, compaginable amb la formació, genial: cocktail! Els pares i les beques paguen l’allotjament dels esclaus ensinistrats». I si damunt s’anuncien descaradament les empreses que fan treballs de carrera, Fi de Grau, Fi de Màster… negoci absolut: la bombolla de la formació. 

Alcoi. Edifici de l’Escola Industrial (1923-1936), Timoteu Briet. Fotografia: Irene E. Santacreu (juliol 2021)

Timoteu Briet projecta un edifici d’estil classicista a principis del segle XX. Ara pertany a la Politècnica de València. L’Escola Industrial d’Alcoi naix en el segle XIX. Cal formar els obrers especialitzats perquè els gremis tèxtils s’han modernitzat. La nova maquinària arriba d’Anglaterra. Emmagatzemen la que es queda antiquada al soterrani perquè els futurs enginyers practiquen el seu muntatge i desmuntatge. Tota la història de la maquinària tèxtil, del teler manual a la dels anys 60, està als baixos fons fins que arriba una etapa innovadora, la informàtica. Els estudiants pressionen a mitjans de la dècada de 1980. El director vol continuar sent-ho. S’adreça a la delegació d’alumnes: «Considereu útil el taller tèxtil d’allà baix? Què en fem? Votació». Aquells trien: «Volem un gimnàs i un bar». Ortega y Gasset diferenciava entre estudiant i aprenent. «Qui tinga oïda, que escolte». Desmunten les màquines i les guarden en un magatzem. Ara volen fer un gran museu, però ja no hi ha enginyers d’aquella època i no saben com muntar-les de nou. 

Universitat d’Alacant. Rellotge solar, Ramon Mestre López.Fotografia: Irene E. Santacreu (juliol 2021)

Els estils que hom coneix per clàssics o tradicionals es resisteixen a desaparèixer. Som a l’entrada principal de la UA. Els artistes saben que la decoració s’insereix en l’estructura amb la forma del cos orgànic. L’octubre de 1993 inauguren el rellotge solar. Amb les seues espires, és com una voluta de la UA. El 2 de juny de 2017 inauguren un bust del primer home que viatja a l’espai el 12 d’abril de 1961, Yuri Gagarin. És una donació de la Casa de Rússia d’Alacant. Resulta estrany avui, quan els premis Ramón y Cajal i Gregorio Marañón passen a dir-se Premi Nacional de Biologia i Premi de Medicina respectivament. Potser desentona en un estil Bauhaus, que difumina les jerarquies amb la uniformitat. El mèrit personal no interessa. 

Ara bé, l’apoteosi ve representada en un monument emblemàtic inaugurat la tardor de 1998: Homenatge a la Universitat d’Oriola (1569-1824). L’apoteosi és una herència del clàssic grecoromà: una obra d’art que lloa, glorifica o deïfica una institució o una persona. Andrea Pozzo pinta Apoteosi de Sant Ignasi en la volta de l’església de Sant Ignasi de Roma al segle XVII. José Díaz Azorín esculpeix una gran mà que dibuixa en la volta celeste: «Aquesta mà que sorgeix de la terra per escriure en el full estelat de l’ocàs ens recorda l’esforç i els anhels de mestres i escolars d’uns altres segles. Ací es commemora l’ànsia d’aprendre i fer tangibles els somnis de les arts i les ciències que miren al futur sense oblidar la lliçó pacient de la història. Honra, doncs, l’antiga universitat d’Oriola, la labor i la tradició de la qual avui assumim als quarters i al lema que integra el nostre escut: Iter facile eius quae ascendit super occasum». És a dir, «facilita el camí els qui ascendeixen per l’ocàs», l’ocàs de les universitats. 

Direu alguna cosa o dureu PowerPoint?

Plaça de la Igualtat (2010) a la Universitat d’Alacant. Biblioteca General (1995-1996), Pedro Palmero i Samuel Torres. Fotografia: Irene E. Santacreu (juliol 2021)

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close