Contràriament al que defensava la primera ministra britànica Margaret Thatcher (“La societat no existeix. Hi ha homes i dones individuals, i hi ha famílies”, 1987), sabem fefaentment que el teixit social sí que existeix més enllà de les unitats de grup elementals. Contradictori i conflictiu, amb mancances, desigualtats i múltiples facetes. Però existeix, i quan s’intenta esborrar-lo es demostra que és necessari. Si, a més, entenem que els reptes a què ens enfrontem no són locals sinó globals, veurem que ben bé es pot parlar d’una societat mundial. Li manca la governança adequada i pateix dels mateixos problemes que les societats grupals, certament, però també existeix. Res del que es pugui fer a escala petita pot considerar-se que no tingui repercussions a escala gran, i viceversa. Vivim en un sistema que tot ho relaciona.
De la mateixa manera podem pensar que no existeix arquitectura que no sigui pública, perquè sigui quina sigui la seva titularitat, la seva motivació o la seva situació tindrà, en primer lloc, una repercussió en l’espai col·lectiu, el qual qualificarà i amb el qual s’hi relacionarà d’una manera o d’una altra; i en segon lloc, perquè qualsevol arquitectura té unes implicacions legals i econòmiques definides per la societat: no només ha de complir la miríada de normes* establertes, sinó que es connecta a xarxes i genera uns impactes que superen la seva pròpia escala individual. No pot existir per si mateixa, i en ben comptades ocasions (cada cop menys, i en àmbits cada cop més reduïts) és capaç de definir les pròpies condicions en les que s’ha de produir.
Cal entendre aquesta interdependència en positiu, com una fortalesa. La cita de Thatcher, treta d’una entrevista a la revista femenina Woman’s Own, fundada els anys 1930s per promoure, vés per on, la consciència social i els drets de la dona, continua dient: “És el nostre deure tenir cura de nosaltres mateixos i, també, tenir cura dels nostres veïns.” Reconeixia implícitament la conveniència de viure en un entorn amigable definit entre tots, perquè el perímetre de la nostra existència va més enllà dels límits individuals i configura un sistema complex de relacions avantatjós.
Si l’arquitectura es beneficia de pertànyer a aquest sistema complex, aleshores és legítim exigir-li que també aporti, o retorni, beneficis al sistema, que li doni alguna cosa a canvi. Aquest retorn pot ser de moltes menes. Històricament, en moments en què la moral privada venia molt condicionada per l’opinió pública, qualsevol arquitectura tenia aquesta consciència de pertànyer a un ordre superior i es volia presentar el més refinada possible. A vegades els recursos només donaven per fer un emmarcat de pedra a la porta* d’entrada, o una senzilla decoració* pintada; a vegades donaven per elaboracions profuses i materials costosos. La utilitat i la solidesa es posaven al servei de la bellesa*, que s’entenia com un objectiu inqüestionable i públic. Era una qüestió de dignitat i de bones maneres que deia molt del seu usuari.
Avui segurament el control social sobre l’individu és tan alt o més que en èpoques passades, malgrat que se’ns vulgui fer creure que campem al lliure albir. Però l’individualisme que propugnaven Thatcher, Reagan o Nakasone, encara ben vigent, ha impregnat els modes culturals i els modes de relació de tal manera que ha acabat legitimant l’aïllament, malgrat que sigui una fal·làcia*: ha consagrat la competitivitat per sobre de la cooperació, en el que constitueix una anomalia històrica. També l’arquitectura i de retruc la ciutat han pres un tombant objectualista, autoreferencial, entotsolat, com si poguessin existir per si mateixos, en si mateixos.
Són munió els projectes arreu del món que es fan amb els mateixos patrons (la crítica nord-americana Keller Easterling diu que es fan amb els mateixos fulls de càlcul), on l’únic objectiu és un resultat econòmic predeterminat, que només es pot assegurar amb un model tancat que respon, inevitablement, a una visió unívoca de la realitat marcada pel mateix objectiu inicial, completant un bucle pervers on no hi poden entrar altres components, ni variacions, ni innovacions. Un bucle també molt ineficaç per fràgil, incapaç de reaccionar als canvis de les condicions de contorn i que ha produït enormes extensions d’inversions construïdes i inútils a molts llocs del planeta.
Malgrat que en coneguem l’entrallat i les motivacions, no deixen de ser sorprenents el cinisme i la hipocresia de moltes d’aquestes operacions, que es presenten com les que ens han d’ajudar a salvar la Terra i a entrar en un futur radiant, verd i (això no ho remarquen gaire) possiblement just. És mentida, és clar, entre d’altres raons perquè es plantegen amb rendibilitats a curt o mig termini (les úniques que les fan desitjables), quan una ciutat veritablement sostenible ha de ser pensada sense aquesta llosa econòmica i ha de cercar una altra mena de beneficis estesos al llarg del temps.
Vivim uns temps en què els diners, literalment, no saben on ficar-se, i la inversió immobiliària esdevé un refugi quan diu assegurar, amb uns patrons molt rígids, uns determinats retorns. Però ni a totes les èpoques ha estat així, ni a tot arreu s’entén avui dia l’activitat constructora, sobretot la residencial, d’aquesta manera reduccionista. Hi ha d’altres possibilitats demostrades, satisfactòries per molts altres motius, i econòmicament justificades. Si volem canviar-ho, potser convingui començar per reconèixer la dimensió necessàriament pública que han de tenir l’arquitectura, la ciutat, el territori. I actuar en conseqüència.
