“Hem perdut la confiança en la nostra cultura… Volem començar de nou després de fer tabula rasa”. Així parlava l’artista dadaista Marcel Janco el 1916, expressant així la seva profunda decepció envers la civilització occidental. Aquesta última havia desembocat en una Gran Guerra, demostrant així la fal·libilitat dels seus pilars. Calia repensar-se, construir de nou, proposar una nova via. Això és que van intentar alguns artistes durant el període d’Entreguerres, un dels més fecunds de la història de l’art europeu.
Els “feliços anys 20” van ser una reacció fervorosa i frenètica a la catàstrofe de la Primera Guerra Mundial. El glamourós art déco aixecava gratacels a Nova York, decorava cafès i casinos, el jazz triomfava a les sales de ball i una moral molt més relaxada i oberta s’obria pas entre la societat. L’escola de la Bauhaus (fundada el 1919) acceptava les dones entre els seus alumnes i fins i tot entre el professorat, encara que -tot s’ha de dir- Walter Gropius estigués convençut que el sexe femení pensava les formes en la bidimensionalitat, sent la tridimensionalitat reservada al cervell masculí.
La filosofia oriental començava a penetrar en els cercles artístics europeus com a reacció front els avenços del capitalisme i del materialisme, a qui molts culpaven d’haver portat a la guerra. art to va escriure “De l’espiritual en l’art” (1910), on llegim:“El nostre esperit, que després d’una llarga etapa materialista es troba encara als inicis del seu despertar, posseeix gèrmens de desesperació i està mancat de fe, d’objectius i de sentit. Encara no ha acabat completament el malson de les tendències materialistes que han fet de la vida un penós i absurd joc. L’esperit que comença a despertar es troba encara sota l’influx d’aquest malson. Només una feble llum apareix com un diminut punt en un gran cercle negre”.
Kandinsky va ser un gran seguidor de l’antroposofia de Rudolf Steiner, doctrina que va donar resposta a les ànsies d’espiritualitat de molts creadors, com ara Piet Mondrian. Aquest últim fou un assidu practicant de Tai-txí i un àvid lector de filosofies dualistes, les quals varen determinar la progressiva depuració de la seva obra en horitzontals i verticals. Mondrian, com Kandinsky i la Bauhaus, volia construir un nou món on la estètica portés a l’ètica, on els colors i les formes exercissin un efecte catalitzador i alhora creador a la psique de l’espectador.
El color va adquirir una importància cabdal, analitzant els seus efectes psicològics i dotant-lo d’un contingut espiritual. Mondrian es va limitar a treballar els colors purs; Steiner va aplicar les seves propietats a la pedagogia fent-ne un eix fonamental a les seves escoles -que encara existeixen- ; Kandinsky els va dotar d’un timbre musical i d’un significat; a les classes de la Bauhaus Johannes Itten -que feia fer exercicis de meditació als seus alumnes abans de començar a pintar- i Josef Albers van elaborar una teoria del color que encara avui s’estudia.
Aquest esperit idealista i utòpic que caracteritza l’art d’Entreguerres està magníficament expressat en el discurs que Walter Gropius va donar l’any 1919 durant la inauguració de la Bauhaus a Weimar: “Som al centre d’una monstruosa catàstrofe a la història del món, d’una transformació de tota la vida i de l’ésser més íntim (…) Els que van patir [la guerra] han tornat completament canviats; veuen que les coses no poden seguir de la vella manera (…) El nostre Estat empobrit amb prou feines té diners per a més fins culturals i és incapaç de fer-se càrrec dels que només volen una feina per viure … Mentre les oportunitats materials es redueixen, les possibilitats intel·lectuals s’han multiplicat enormement. (…) No establirem grans organitzacions intel·lectuals, sinó associacions petites, secretes, lògies, gremis, càbales, que guardaran un nucli secret de creences, fins que una idea intel·lectual i religiosa, gran i productiva, emergeixi dels grups individualitzats; una idea que, finalment, ha de trobar la seva expressió cristal·litzada en una gran i total obra d’art. I aquesta (…) catedral del futur il·luminarà les coses més petites de la vida quotidiana amb onades de llum … Nosaltres no ho viurem, però serem (…) els precursors i els primers instruments d’aquesta filosofia del nou món”
Filosofia i lletres de Catalunya, a la Universitat de Girona i a l'Escola Rosa Sensat.
Ha realitzat projectes educatius per la Diputació de Barcelona, Fundació Arranz-Bravo, Fundació Vila Casas, Poble Espanyol o Roca Barcelona Gallery entre d'altres. Ha escrit llibres i articles de divulgació, entorn la pedagogia de l'art i la figura de Goya especialment. Actualment és creadora de continguts i presentadora de programes televisius sobre art (TV3 i Betevé), exerceix com a docent a l' Escola d'Història de l'Art de Barcelona -on imparteix classes als Guies Oficials de Catalunya, entre d'altres- i és curadora de l'IDEAL, Centre d'Arts Digitals.