Arquitectura
DIVERTIMENT GRÀFIC

Atzar, tazra, tazar, zatra, tarza… Motherwel i Chareau, dibuixos trobats

Atzar, tazra, tazar, zatra, tarza… disposant a l’atzar les lletres d’aquesta paraula apareixen nous sons sense cap sentit.
L’atzar és antònim de certesa, és l’imprevisible mancat de regles lògiques. Amb aquests estranys atributs, especialment a partir del segle XX, ha estat una eina emprada en totes les arts especialment en la pintura però, també en escultura, poesia, música i, curiosament, en arquitectura.

En l’anterior article d’aquest portal “East Hampton, el Cadaqués americà. Les cases dels pintors Jackson Pollock (1945) i Robert Motherwell (1947) a East Hampton, Long Island, Nova York. vam veure les respectives cases d’aquests pintors referents de l’expressionisme abstracte un moviment artístic nascut a Nova York durant el final de la Segona Guerra Mundial. Aquest nou moviment va rebre una forta influència de les idees dels surrealistes alguns dels quals refugiats als Estats Units com Max Ernst o André Breton. El nou corrent americà es sentí atret per l’automatisme i l’espontaneïtat promulgada pel surrealisme davant de la geometria de l’art europeu de les avantguardes rupturistes de principis del segle XX com el suprematisme, el constructivisme,  el neoplasticisme o l’art concret.

L’artista xilè i arquitecte Roberto Matta (pare del també arquitecte i artista Gordon Matta Clark) va impartir classes de dibuix automàtic a Gorky, Motherwell i Pollock per endinsar-los en el món del no control i de l’inconscient mitjançant els Doodles (gargots) als antípodes de la canònica geometria.

Ara els joves americans volien “alliberar-se de l’antic art europeu” (com diria posteriorment Donald Judd). Davant la certesa, l’objectivitat i la seguretat de la geometria els expressionistes abstractes buscaven la llibertat i l’alliberament de les formes mitjançant l’automatisme, l’espontaneïtat, la lliure associació, l’inconscient i també mitjançant l’atzar. 

Però el trencament amb l’orde de la geometria i amb qualsevol tipus d’odre preestablert, abans que el surrealisme, ja havia estat promulgat en la Suïssa de finals de la Primera Guerra Mundial amb el Dadaisme. El Dadaisme, de fet, volia trencar amb tot i no només amb l’art clàssic sinó amb l’art. Dels canons als anti-canos i una de les eines per aconseguir-ho va ser precisament l’atzar.     

El primer grup dadaista va estar format a Zurich el 1916 per Tzara (anagrama d’atzar), Ball i Hans Arp. Aquest darrer el 1917 va fer l’obra amb el descriptiu títol: “Collage ordenat segon les lleis de l’atzar”. L’artista va retallar a mà 12 papers amb una forma quasi quadrada de diferents mides i de quatre colors diferents. Va llençar els 12 quadrats a l’aire i van caure sobre un full rectangular (de 48,6 x 34,6 cm). La disposició dels quadrats sobre el full era per tant aleatòria. Arp, però va retocar la composició de manera que cap paper es superposés amb l’altre i els va enganxar al full de base.

Hans Arp “Collage ordenat segon les lleis de l’atzar” 1917. 12 papers enganxats sobre cartró.

El mateix Pollock treballava de manera similar a Arp, no amb papers sinó amb pintura que deixava caure sobre una tela disposada en el terra mentre donava voltes al seu voltant. Polock  digué “Quan estic pintant no me n’adono del que estic fent”.

L’atzar, com a eina de trencament i llibertat, passaria a aplicar-se en totes les arts des de la pintura a la música i com no a l’arquitectura.

L’arquitecte japonès Sou Fujimoto va construir dos dels seus celebres projectes: House Before House (2008) i  el Centre de nens per a la rehabilitació psiquiàtrica (2006) de la mateixa manera que Arp va realitzar el collage abans descrit. En els dos projectes l’arquitecte llença els quadrats que componen les diferents parts del programa sobre del plànol topogràfic i amb una mínima manipulació, igual que Arp, configura la planta dels dos edificis.

House Before House (2008) casa experimental construïda a Tokio per Sou Fujimoto
Planta House Before House

Centre de nens per a la rehabilitació psiquiàtrica (2006) de Sou Fujimoto
Planta i maqueta del Centre de nens per a la rehabilitació psiquiàtrica

Fujimoto no és l’únic ni el primer arquitecte que utilitza aquesta manera de construir un projecte a partir de les lleis de l’atzar; podem trobar exemples en arquitectes reconeguts des de Louis Kahn a Peter Eisenman, Frank Gehry, Rem Koolhass i més recentment Herzog i de Meuron.

Louis Kahn planta del projecte no construït per al Convent de les Dominiques a Pennsylvania, 1965-1968.

Aquest mecanisme sembla aliè al lloc, a les vistes, a l’orientació, als vents predominants, a la topografia, a la relació amb l’entorn… és per tant aquest un sistema lícit per fer arquitectura?

El mateix Louis Kahn deia que “un pintor pot concebre les rodes quadrades d’un canó per expressar la futilitat de la guerra. Un escultor pot també modelar-les quadrades. Però un arquitecte les ha de fer rodones”

Igual que en els anteriors articles “Déu està en els detalls”. Mies van der Rohe, dibuixos trobats.” dintre de la sèrie Divertiment Gràfic, es torna a convidar al lector a jugar i explorar, aquest cop, generant uns dibuixos a partir de la planta de la casa que Chareau projectà per Motherwell.

S’ha construït una maqueta amb les proporcions de la casa de Motherwell on s’han disposat, sense enganxar-los, els elements fixes que conté la casa: les dues escales, els quatre pilars, el moble que configura la cuina (marbre i envans) i la llar de foc. L’exercici consisteix en sacsejar la maqueta i que els elements s’ordenin segons les lleis de l’atzar i així generar nous dibuixos bidimensionals. Aquests no pretenen ser els plànols d’una nova versió de distribució de la casa sinó ser llegits com a nous dibuixos independents.

No com a noves arquitectures.

Com a nous dibuixos trobats.

Com un mecanisme per construir una nova forma. 

Maqueta de la casa Motherwell de Pierre Chareau, New Hampton 1976. Els mobles estan retallats i disposats en el lloc que determina el projecte

Planta de la casa Motherwell de Pierre Chareau, New Hampton 1947
Motherwell dibuixos trobats
Marc Arnal
Doctor arquitecte és el director Acadèmic dels Graus d’Arquitectura i Edificació de l’ETSALS Universitat Ramón Llull i responsable de l’assignatura de projectes de 3r curs. Compagina la docència amb la tasca professional on és coautor de projectes com el CosmoCaixa de Barcelona o alguns dels edificis del Campus de la Salle Barcelona. És l’autor del disseny del paviment de la Diagonal de Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close