Arquitectura / Patrimoni

Autopistes cap al cel: l’arc romà de Cabanes

L’arc romà de Cabanes és l’exemple de la importància que tenia la Via Augusta fa 2.000 anys. Un arc sobre la carretera més important del món antic. Fem un recorregut per la història d’aquesta infraestructura.

El petit Antonius havia acabat la sessió amb el seu preceptor. Son pare era un important comerciant que acabava de manar construir un arc de triomf prop de casa per tal de prestigiar la seua memòria i el seu negoci. Antonius es posava al costat de l’arc. L’emocionava  veure el moviment de vehicles que anaven amunt i avall per la Via Augusta, la carretera més important que unia casa seua amb Roma, el caput mundi. A voltes, Antonius s’ajuntava amb Aulus, un xiquet que acompanyava son pare des d’Ad Torres al sud i que parava per tal de canviar de cavalls. Antonius i el seu pare portaven vi per a vendre’l a Roma.

Es fascinaven de veure passar el carros ràpids, els cisium. “Quan siga gran, en tindré un”, deia Aulus a Antonius… “I arribaré a Roma!” Se sorprenien com el plaustrum aguantava. Un plaustrum era un carro per al transport, molt resistent, tirat per bous, mules o ases. Amb discos sòlids de fusta per a rodes. Antonius no s’explicava com aquells bous podien arrossegar la càrrega que segurament anava a construir una part de l’aqüeducte que duria aigua d’un riu… En sentit contrari, va seguir el pas d’un raeda: amb quatre rodes, era la diligència que transportava passatgers. Segurament es detindrien a la mansió de son pare. Mirà a esquerra i observà un sarracum que s’havia avariat. Un carro pesant també, que portava forment. Una de les rodes havia esclatat pel pes del blat que portava. “Quan siga gran, tindré un cisium…”, pensà mentre observava aquell carro lleuger, ràpid, de dues rodes, que portava dos viatgers. En condicions normals, podia fer unes 56 milles romanes en deu hores: uns 82 quilòmetres. 

Volem apel·lar a la vostra imaginació. Suposeu –per un moment- que sou al costat de l’arc romà de Cabanes. Ara forma part d’una mena de rodona en una carretera secundària amb poc trànsit. Però de sobte, observeu carreus que volen i que van disposant-se a costat i costat de l’arc. En dos segons, aquell arquet s’ha transformat en un senyor arc, amb un volum petri important. Un poc com el de Titus de Roma, però més menut. Ah! I la carretera comença a veure’s envaïda per carros… Acabeu de viatjar en el temps -2.000 anys o més- i us trobeu un dia en hora punta i d’operació tornada en la Via Augusta, l’autèntic corredor mediterrani que unia Roma amb Cadis i connectava Europa amb Àfrica. Poca broma. En un bucle sense fi. 

Restes de la Via Augusta.

Roma va ser un dels imperis més poderosos de la història. Les seues legions, comerciants, funcionaris i soldats jubilats, van estendre la cultura romana arreu del món conegut fa 2.000 anys. Ells s’encarregaren d’estendre llengua, cultura material i les seues lleis gràcies a una perfecta estructura de vies de comunicació: les calçades.

Fou la xarxa de comunicació i intercanvi de cultures més perfecta de l’antiguitat: les vies. 80.000 quilòmetres de camins que tenien vida gràcies al gran cor que bombava soldats, comerç i esclaus. La construcció d’una via era considerada com una de les empreses més grans de l’ésser humà tant per la seua utilitat pública com per les dificultats tècniques que s’havien de superar per construir-la. La seua construcció es concebia com un triomf comparable a les majors gestes militars, fins al punt que la calçada portava com a memòria perpètua el nom de l’impulsor. Així, Appius Claudi veié immortalitzat el seu nom en la Via Appia, o August va donar nom a la Via Augusta.

L’arc de Cabanes era vist pels milers de viatgers diaris que passaven per aquella construcció: un home havia erigit l’arc per a la seua memòria. Aquell home era gran, molt gran. Aquelles carreteres eren una meravella del disseny i de la construcció. 

Una calçada és com un pastís. Està feta de capes de material perfectament dissenyat per a ser durador, flexible i resistent. Ara l’arc de Cabanes només són les restes, l’esquelet d’un arc més monumental. Ara només hi trobem “l’espina” d’aquell peix que fa uns 2.000 anys recordava un home benefactor i exitós: el patrocinador del monument, possiblement el pare d’Antonius. 

Cabanes és un nucli importantíssim gràcies a la via Augusta. La Via Augusta és un dels primers projectes que tenen l’objectiu d’estructurar territoris a escala continental des del nord fins al sud. 

Cabanes, en època musulmana, era una alqueria que depenia del castell de Miravet, que quan Jaume I prengué el territori confirmà la dependència a la fortalesa. Però aquesta li la donà al bisbe de Tortosa, Ponç de Torrella. El 19 de juny de 1243, concedí el prelat la carta-pobla a sis famílies amb dret a admetre vuitanta pobladors que es regirien pels Costums de Lleida. Jaume I era conscient de la importància que tenia aquesta via, ja que al Llibre dels Fets comenta la consciència que té del traçat: “e no ha vull dejús Déu tan delitós llogar com és la ciutat de València, e tot aquell regne, e ten bé set jornades de terra de llonc”. Calia mantenir doncs, aquesta via de “set jornades” a cavall. De fet, al segle XV, l’autèntic columna dorsal de la Corona era la via que anava paral·lela a la costa i recorria el Principat de Catalunya i el Regne de València. I que connectava els nostres territoris amb el Llenguadoc i Múrcia. La vella via romana no passava mai de moda: era funcional, duradora, racional i pràctica. Un model de disseny. Per allí, els productes que viatjaven eren draps flamencs o occitans cap al sud. Cap al nord, llana, cavalls, paper, filatura de seda, ceràmiques, sabó, sèu, fruita seca…

L’arc, situat a uns dos quilòmetres de Cabanes, sobre l’antiga via Augusta, conserva els dos pilars amb la base i la imposta motllurades. Falta tot l’entaulament, on devia figurar la inscripció amb la dedicatòria. Al pou de la Roca, pròxim al monument, i en una casa de la població, es conserven diversos carreus i elements treballats pertanyents a la cornisa. Es tracta d’un monument privat que pot datar-se en la primera meitat del segle II dne. Segurament el va fer el propietari de la vil·la agrícola. L’arc fou un monument honorífic.

L’aspecte de la calçada.

És un arc de mig punt, realitzat amb carreus de granit units sense argamassa, que descansa sobre dos pilars quadrangulars. Els únics elements decoratius que conserva són les motllures de les impostes i els plintos. Existeix una primera referència en la carta pobla de Cabanes que data de 1243 en convertir-se aquest en una autèntica fita entre Cabanes i Vilafamés. El 1538 Beuter parla de l’arc i el dibuixa molt estilitzat però complet. Però Cavanilles el 1795 torna a descriure’l, ja despullat.

Al peu de l’arc de Cabanes, entre les poblacions de Benlloc i la Pobla Tornesa, encara es nota un tram de 13 quilòmetres de via romana. Hom el coneix amb el nom de “camí dels romans”… En aquest sector aparegueren 11 mil·liaris, quatre d’ells en la seua posició original. Cosa que indica la intensa romanització d’aquestes terres denominades ara “Pla de l’Arc”. Si caminem per la calçada podem encara veure restes del paviment original i les voreres que el delimitaven. Als envolts hi ha les ruïnes de tres vil·les romanes, una d’elles just davant de l’arc.

El graffiter Cavanilles.

La ment cartesiana de Cavanilles es va permetre un estirabot gamberro-aristocràtic: a finals del segle XVIII, va llaurar en un costat de l’arc la marca corporativa que ell considerava que identificava la seua manera de veure les coses: els quatre pals reials del seu poble. A la vella mare Roma li posava l’empremta digital pròpia: ell, els 4 pals i Roma eren el mateix. Ell venia de Roma i de Jaume. En definitiva, les quatre “barres” retornaven les nostres terres a la romanitat…

Era la Via Augusta, l’A7 de l’antiguitat.  

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close