L’Odissea d’Homer es pot entendre també com una guerra domèstica que corre en paral·lel a les aventures fantàstiques del periple d’Odisseu. Els pretendents de la seva muller Penélope van conquerint de mica en mica, al llarg de vint anys de setge, més i més espais de la casa. S’instal·len al palau familiar de l’heroi i tanquen progressivament el cercle sobre la seva dona i la seva intimitat*, abusant de l’hospitalitat grega obligada per la tradició i les bones maneres. I serà precisament aquest abús el que desencadenarà la fúria de l’amo retornat i acabarà en un bany de sang i amb la mort de tots els que van gosar menysprear les regles del respecte domèstic.
Amb la casa no s’hi juga. És a casa on sentim que vivim de manera segura en aquest món, on ens sentim agombolats i a gust. La casa és un lloc reconeixible que no té secrets per a nosaltres i que, per contra, pot guardar els nostres secrets. La casa és un lloc on desenvolupar aquells aspectes íntims de nosaltres mateixos que defineixen en molt bona mesura qui som. Quan som lluny, ens agraden aquells indrets en els que ens sentim com a casa, perquè són una mena de port segur en el que podem fondejar i relaxar-nos, i recuperar una mica del jo interior que vam deixar enrere, a casa.
Destruir una casa és eliminar aquesta closca protectora, literalment i metafòricament, i exposar els seus habitants als rigors del món. És la manera més eficaç de minar la confiança de les persones i d’establir amb claredat qui mana. És per això que l’anorreament de la casa ha estat una característica recurrent en la majoria de conflictes des de l’antiguitat, i probablement és per això mateix que a les Convencions de La Haia (1899, 1907), que procuren establir alguns límits a la guerra, només s’arriba a protegir el patrimoni* arquitectònic (amb convenció específica el 1954), però no els habitatges corrents: es veuen com objectius militars de facto, consubstancials a la lluita armada.
Barcelona, durant la guerra civil espanyola, va ser la primera ciutat que va patir un bombardeig aeri de saturació de la història, malgrat que les Convencions de La Haia ho prohibeixen. Els esquadrons feixistes la van utilitzar com a prova per la guerra que s’estava preparant a Europa. En van documentar totes les accions i els seus efectes, com un experiment de laboratori. La intenció confessada no era pas la inutilització d’instal·lacions estratègiques com fàbriques o casernes, sinó l’afebliment i la desmoralitzadió dels ciutadans. L’objectiu eren les seves cases.
A la segona guerra mundial els deserts americans no van servir només per provar la potència de les armes atòmiques. S’hi van construir poblacions que replicaven les construccions japoneses i alemanyes per entendre millor com atacar-les. Per vèncer l’enemic, cal conèixer bé la seva casa i la seva ciutat. Per això el principal responsable de la construcció d’aquests pobles va ser l’arquitecte Antonin Raymond, d’origen centreuropeu i que va viure i treballar al Japó des que hi va anar com ajudant de Frank Lloyd Wright, el 1919.
S’hi va avaluar meticulosament, com abans s’havia fet amb Barcelona, l’efectivitat destructora de les bombes aèries que un temps més tard, a les acaballes de la guerra, van anorrear Tòquio completament. A Europa, amb l’exèrcit nazi pràcticament derrotat, van servir per reduir ciutats com Dresden a un extens camp de runes. No eren objectius militars, sinó que es van abatre com a recordatori de qui tenia el poder, ruixades per bombes incendiàries que buscaven fer mal a casa.
A vegades aquesta destrucció es produeix després del conflicte, com a forma de càstig o de venjança. Pocs moments de la història rivalitzen amb la humiliació que van patir les persones que vivien al barri de la Ribera a Barcelona. Després de la derrota de les tropes austriacistes a la Guerra de Successió el 1714 se les va obligar a enderrocar els seus propis habitatges i a fer donació de les pedres per a la construcció de la Ciutadella, una nova fortalesa destinada a controlar la ciutat.
S’hi van destruir 1000 cases, l’equivalent en aquell moment d’una ciutat com Girona. Els seus ciutadans van ser expulsats i van malviure durant molts anys a les platges, fins que es va construir la Barceloneta. Una gran àrea va quedar buida fins gairebé 200 anys després, quan un parc va substituir la ciutadella militar, exorcistant de facto aquest esdeveniment cruel, i es va refer en bona mesura la ciutat enderrocada.
La batalla per la casa, amb la casa, contra la casa, té múltiples dimensions. L’habitatge i els seus conflictes és un constructe cultural que reflecteix l’organització de les diferents societats, les seves aspiracions i la seva fortuna. En aquest sentit, les okupacions que van començar fa més de 50 anys a Dinamarca i Holanda es van originar més com moviments polítics alternatius que com resolució pura i dura de la manca de sostre. Proposaven una desconnexió del sistema.
En canvi, els més de mil milions de barraquistes al món, que al 2050 poden ser tres mil milions, estan demanat una inclusió al sistema. És una batalla per un estil de vida* que s’ofereix des de la cultura dominant com un objectiu desitjable. Té un component aspiracional perquè la barraca s’ha entès sempre com una etapa intermèdia vers la integració. És la seva substitució per una casa la que certifica l’assoliment d’aquesta integració.
La casa s’ha utilitzat molt sovint en èpoques modernes a tot el món per promoure o imposar agendes de transformació social, tant progressistes com conservadores, aprofitant el seu caràcter aspiracional. S’ha utilitzat com a arma per guanyar batalles internes i per vèncer guerres externes més enllà dels camps de batalla, com a dispositiu de propaganda dirigit a soscavar l’autoconfiança de l’enemic, sigui quin sigui, allà on on és més efectiu: a casa seva.