Pocs son els exemples de grans mansions o residencies senyorials aixecades durant el segle XX al Camp de Tarragona o les Terres de l’Ebre. Encara menys construccions s’aixequen sobre restes romanes aprofitant les ruïnes d’un antic castell-monestir… i menys van ser habitats per una figura tant destacada com Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 – Monestir de Poblet 1941).
El castell-monestir d’Escornalbou és un dels conjunts patrimonials més destacats del Baix Camp, terme municipal de Riudecanyes. Centre de l’antiga baronia d’Escornalbou, jurisdicció senyorial centrada al castell, vinculada, gracies a la corona, a l’arquebisbat de Tarragona i que al segle XVIII comprenia: Colldejou, Vilanova d’Escornalbou, Riudecanyes, Duesaigües, Pradell de la Teixeta, la Torre de Fontaubella i l’Argentera, entre el Baix Camp i el Priorat.
La seva situació, les seves vistes, la bellesa de les construccions amb pedra vermella, l’entorn, que recentment la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya s’esforcen en millorar. Son motius que el ressalten sobre d’altres monuments similars i fan d’Escornalbou un espai únic. El seu topònim deriva del llatí Cornu Bovis “corn del bou”.
Espai i entorn que ja des d’èpoques pretèrites ha resultat epicentre de poder. Restes prehistòriques, ibèriques, romanes i musulmanes s’han documentat al voltant del castell i del seu extens domini. Però l’origen del cenobi el trobem al segle XII, quan el rei Alfons el Cast, feu donació a l’orde dels agustinians, mitjançant l’arquebisbat de Tarragona, de l’espai i terme per aixecar un edifici dedicat a Sant Miquel i repoblar la zona desprès de la reconquesta.
Al llarg dels segles XII i XIII s’aixecaren espais com l’església o la sala capitular, encara conservats avui però molt modificats, la cuina, el refetor, l’hostatgeria, els dormitoris i, fins i tot, un claustre que dotava el conjunt monacal de tot allò necessari per la vida en comunitat.
Sabem, que ja al segle XVI, la comunitat d’Escornalbou no arribava als mínims per la seva supervivència i fou substituïda per una de frares menors recol·lectes, una de les reformes de l’orde franciscà. Els nous habitants del monestir el reformaren per complet, crearen una biblioteca, de les millors del seu temps al Camp de Tarragona i tot Catalunya. A més de convertir el cenobi, ja al segle XVIII en un important punt per a la formació de frares dins l’orde.
Les guerres del segle XIX, i més tard, la desamortització de Mendizábal provocaren l’abandonament d’Escornalbou per part de la minsa comunitat que arribà entorn del 1800. Moments que marcaren el final de l’època cenobítica d’Escornalbou.
Al llarg del segle XIX Escornalbou fou utilitzar per a diferents, i curioses funcions: durant les guerres carlines fou ocupat per liberals i carlins; seca il·legal de moneda falsa, centre d’una explotació agropecuària i el seu entorn utilitzat per l’explotació de mines de barita… cap d’elles fou símbol d’èxit o renaixement de l’activitat al conjunt.
Entrat al segle XX, només restava en peu part del conjunt monacal original, molt modificat per les diferents funcions al llarg del segle passat. L’any 1911 Eduard Toda adquireix el castell, però no s’estableix en ell fins el 1918, procedent d’una llarga estada a Londres.
La restauració d’Escornalbou, realitzada durant la segona dècada del segle XX, resta principalment sota la supervisió de la mare de Toda, qui s’establí en una casa de l’Argentera, i s’allargà fins més enllà del 1920. L’idea del diplomàtic no era pas reconstruir els volums originals del conjunt, tot el contrari sinó de aixecar una residencia acomodada, a imitació de les grans Country House d’Anglaterra.
Conservant l’església i la sala capitular del cos primitiu, Toda, inicià la reforma del conjunt amb algunes indicacions de Puig i Cadafalch, que el reusenc no seguí en gaires etapes de l’obra. Destaca de la seva intervenció les torres d’inspiració forana, el cos principal de les construccions, on destaca el gran casal dedicat a Toda i l’aprofitament del claustre com a mirador sobre el Camp de Tarragona.
La nova construcció comptava amb diversos dormitoris, un d’ells dedicat a l’amic de Toda, el cardenal Vidal i Barraquer, molts d’aquests comptaven amb interesants exemples de llits d’Olot. També s’habilità un espai com a celler, una altra sala dedicada a l’exposició de la col·lecció de ceràmica amb una curiosa col·lecció de “Delft Blau” que Eduard Toda va aconseguir durant els seus viatges i estades a l’estranger.
El saló blau, pel color de les parets, i el menjador eren els espais més públics del castell, on Toda realitzava trobades i rebia els seus il·lustres visitants. Però sobre tot el conjunt, destaca la magnifica biblioteca que el reusenc aconseguir reunir a Escornalbou. Una col·lecció bibliogràfica que arribà a les 60000 referències, on una gran quantitat fou donada per Toda a l’Arxiu de Barcelona, el Centre de Lectura de Reus, als Monestirs de Montserrat o Poblet… trobem actualment a la biblioteca d’Escornalbou uns 5000 libres instal·lats a la sala prèvia al despatx de Toda.
A més de l’interior del conjunt, Toda, també destinà esforços a millorar les condicions d’accés al castell-monestir i de conservació del conjunt natural del seu terme.
Però Escornalbou no serà l’únic projecte de restauració d’Eduard Toda. La seva gran obra cimera fou la restauració de Poblet, qui de molt jove ja havia projectat amb Antoni Gaudí i Josep Ribera. L’any 1941 Toda moria a Poblet, instal·lat a la casa del Patronat, antiga seu del mestre de novicis. Anys abans havia cedit el castell-monestir d’Escornalbou a l’Arquebisbat de Tarragona.
Durant la post-guerra el conjunt fou adquirit per una família de Reus, més tard passaria a mans d’una banca privada i finalment a la Diputació de Tarragona i a la Generalitat de Catalunya, actuals propietàries del conjunt al cinquanta per cent.
Aquest 2019 la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya, a través de l’Agencia Catalana del Patrimoni Cultural, han realitzat diferents accions de manteniment i millora del conjunt d’Escornalbou.
Acció que s’ha batejat amb el nom d’ “Operació Escornalbou” que pretén aconseguir la reactivació d’una zona rural de la muntanya del prelitoral tarragoní, a partir de la millora de les condicions de l’entorn, com a element bàsic per a l’increment de la competitivitat del turisme d’interior, amb especial atenció als recursos culturals, patrimonials, del medi natural i del lleure actiu i d’aventura.
