Arquitectura

Castelló, el discret encant del modernisme

Aquest article té un ritme lent, com el del caragol. Com els caragols que hi ha a l’entrada d’un dels edificis més emblemàtics amb essències modernistes de la ciutat de Castelló. Res més modernista que un mol·lusc: tranquil, segur, constant, que s’adapta a tots els terrenys, que s’enfila pels murs i representa una de les formes més repetides pels corrents estètics d’aquell moment. Un referent per als burgesos.   

Per a construir aquesta casa, la dels Caragols, es va haver d’enderrocar un palau gòtic que ocupava part del carrer Major i el de Gràcia. Entre 1911 i 1914, l’arquitecte Francesc Tomàs Traver va bastir l’immoble amb un pati interior amb columnes de ferro fos. Però la Casa dels Caragols patí una degeneració evident: es destinà a diversos usos, no tots adequats: Cambra Agrícola, Junta del Port, casino, fins i tot arribà a ser una botiga de teixits i d’electrodomèstics. Una intervenció dels anys 70 va fer desaparèixer molts elements d’un alt valor patrimonial. Molts d’ells no s’han pogut recuperar, com ara la gran escala amb aires modernistes que connectava el pati amb el primer pis. Actualment, l’edifici dels Caragols és la seu de la Conselleria de Presidència de la Generalitat Valenciana. Uns animals de pedra que posats a la part baixa de la porta principal servien per a protegir els murs de les entrades dels carros.  És al carrer Major, on passaven totes les coses fa ara cent anys. 

Parc Ribalta, a Castelló.

Comencem en plena natura. Perquè el parc Ribalta és un exemple de com l’entorn feréstec pot embolcallar una ciutat. La ciutat de Castelló té una tènue però marcada atmosfera modernista. Una atmosfera que també la respirem a ciutats on els negocis fan que una classe social benestant comence a construir cases a principis del segle XX en un estil original, personal:  Borriana, Benicarló, Onda, Vila-real, Nules… són ciutats emergents pel moviment agrícola exportador. L’esperit comercial i la industrialització marquen la presència de l’ànima modernista a Occident. Els “ismes” inunden d’estètica, conceptes i idees plàstiques el món occidental. Un nou món ple de ciutats que es basteixen amb formes ondulants, tiges d’argila que fan més humans els espais de ciment, pedra i ferro.

La pèrgola del parc Ribalta.

Fins i tot el món rural es fa cada cop més urbà. En aquest nou paradigma apareixien les noves maneres d’interpretar les arquitectures concebudes com un projecte integral conformat per diverses arts plàstiques que es relacionen dins de l’espai urbà. I Castelló n’és un exemple. Una ciutat dinàmica, “moderna”, que té noves necessitats, i els llenguatges modernistes s’adapten a aquestes noves necessitats: ara mateix, el quiosc davant del teatre Principal continua oferint begudes refrescants. Com fa 90 anys. L’estructura de ferro, ceràmica i vidre continua fent ombra a la gent que demana un descans en una vida que començava a ser atrafegada. 

El mateix parc Ribalta ens ofereix estructures ceràmiques i construccions en forma de parterres que conformen un univers burgés, modern, de principis del segle XX. Perquè al costat de la Mare de Déu del Lledó, els ciutadans i les ciutadanes de Castelló tenen un patró: és Mercuri. El veiem en una casa al nou centre “de negocis” de la ciutat. El patró del comerç, dels intercanvis, del progrés… Un personatge alat que solcarà les turbulentes aigües dels negocis i de les comunicacions, de les relacions en un món cada vegada més global.

Pèrgola de la plaça de la Pau.

A mesura que passegem per Castelló respirem una atmosfera plena de detalls, de taulells, de ferros que sostenen un dels elements que va facilitar l’avanç d’aquestes societats: la llum elèctrica, un autèntic element definidor del modernisme més il·lusionista. Potser l’espai més intensament modernista de Castelló es troba a tocar del parc Ribalta, fins i tot alguns consideren que forma part d’ell. Un parc ple de bancs de ceràmica dissenyats per l’artista Marmaneu, un autèntic creador de formes i temes en argila cuita, membre d’un grup d’artistes d’avantguarda que feren de Castelló una ciutat capdavantera cap a 1935. 

Edificis de la plaça de la Farola.

Tomàs Marmaneu va idear totes les decoracions dels bancs que anuncien l’estètica policroma i sinuosa dels edificis del costat, a la plaça de la Farola, un dels espais més “modernistes” de l’urbs. L’any 1925, l’alcalde Salvador Guinot va anunciar la instal·lació d’un espectacular fanal de ferro forjat. Aquella aranya gegant, feta als tallers de forja de José Maria Sáez López, esdevingué el símbol de la ciutat i l’emblema de la modernitat. Té cinc punts de llum repartits en un node central i quatre a les vores. L’aspa de ferro sustentant està decorada amb dracs alats, un dels nostres animals nacionals.

Al costat mateix, hi ha un dels conjunts d’habitatges modernistes més emblemàtics de la ciutat: un d’ells és la coneguda Casa de les Cigonyes, amb una façana feta de ceràmica policroma i uns apilastrats blaus que combinen harmònicament amb la ceràmica que forma capitells i amb mènsules que contenen la representació de les cigonyes. Els capitells florals, amb columnetes dobles que sostenen motius volumètrics vegetals, acompanyen sinuosos òculs daurats a la zona de l’àtic. Tot plegat conforma un espai farcit de color, línies i moviment. 

Detall de la Casa de les Cigonyes.

Al costat, l’edifici número 5 ens mostra un altre llenguatge d’aquella inquietud “modernista”: l’arquitecte Godofred Ros aplicà una vaga estètica Sezession per tal de fer valdre la planta superior i la part que corona l’edifici. Allí, al capdamunt, proposa una gran ogiva de timpà flanquejada per dos pinacles que ens evoquen una època medieval plena d’arcs diafragmàtics i apuntats. 

Però si voleu un altre llenguatge, és aquell que els arquitectes triaven per a certs edificis “institucionals”. És el cas de l’edifici de Correus, una de les millors mostres de l’arquitectura historicista d’aquell moment. És obra de Demetri Ribes i Joaquim Dicenta Vilaplana, que en 1916 van voler fer un espai evocador: les façanes apareixen flanquejades per dues torres, coronades per un ràfec molt invasor i amb pinacles d’aires medievalitzants. L’obra es va acabar el 1932. Els colors són molt importants perquè combinen agosaradament el rogenc dels totxos, el blau i el groc. Un aire neomudèjar es respira per tots aquells murs de rajola, ceràmica i vidre. Les diferents volumetries de les rajoles fan que els registres horitzontals de la construcció tinguen diferents profunditats.

Detall modernista en una façana.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close