El 15 d’abril del 1428 els Jurats de la ciutat oferiren al nostre rei Alfons el Magnànim un banquet esplèndid dins de la Cambra Daurada de la Casa de la Ciutat. El volien impressionar i alhora, controlar. Eren dins de la Casa de la Ciutat, l’indret on l’assemblea ciutadana es reunia per a aconseguir el bon govern. Molts d’aquells homes eren més rics que el propi rei. Però el monarca no mirava massa els plats: els seus ulls no s’apartaven d’un sostre que refulgia com un astre: el blau embolcallador només competia amb l’or refulgent d’unes figures que semblava que respiraven.
Qui visita l’edifici annex de la llotja de mercaders de València no és conscient normalment del que està a punt de veure. Ni tan sols saben que era la seu d’una de les estructures d’Estat més importants de la Corona: era el Consolat de Mar, l’organisme oficial que coordinava, controlava i planificava les accions de les flotes de comerç i de guerra de la Corona. Era l’hereva de les lleis marítimes ròdies de l’antiguitat i d’Amalfi en l’edat mitjana. Aquella institució necessitava un edifici, una sala central on coordinar les operacions marítimes de comerç i dels moviments estratègics de la flota. Era un poc com quan en les pel·lis veiem aquell espai on homes i dones uniformats mouen peces en mapes enormes o taules plenes de línies, rumbs i costes. Era un edifici extraordinàriament útil perquè allí uns quants representants i un col·lectiu de funcionaris, decidien el futur de l’urbs. I treballaven pel “bon govern” d’una república regida per un rei, com es proclamava a ella mateixa. La novetat és que els representants començaven a provenir de molts estaments socials. Allí es reunia el Consell, l’òrgan parlamentari de la ciutat . Una de les sales es deia la Cambra Daurada. Allí passava tot, allí es decidia el futur d’una ciutat, a vegades d’un regne i a voltes d’una Corona. I van encarregar un sostre cap al 1415.
Possiblement un dels sostres més sublims i fascinants del cel gòtic europeu. I dels més grans. Doncs aquell sostre és de les poques coses que van quedar d’un edifici castigat del que van arrancar fins els fonaments: els físics i els espirituals. És una bona metàfora. El van encarregar els oligarques de la ciutat el 1418, quan València era la ciutat més important de la Corona i començava a ser una de les urbs més musculoses de l’Europa de les repúbliques urbanes…
Aquest sostre va estar a punt de desaparèixer, però un home cívic i conscient del seu poble i del passat amagat, va voler recuperar: es deia Lluís Tramoyeres, un home de la Renaixença que estimava el seu poble i la seua cultura. En principi va trobar les peces d’aquell teginat. Estaven en magatzems municipals, però a trossos. Al mateix temps, consultà unes fotografies que s’havien fet uns anys abans i que mostraven perfectament la importància d’aquella meravella. Paradoxalment, una meravella que podia conservar-se o acabar al foc. Pacientment, les va ordenar i va pensar que el sostre de l’antic Consolat de Mar era si fa no fa de les mateixes dimensions que el de la Cambra Daurada. De manera que a partir de l’any 1920 i durant tres anys, el teginat prodigiós es va muntar al costat de la Llotja dels mercaders. Actualment, l’angle de visió és quasi impossible i el visitant “passa” olímpicament de la meravella. I és que la cultura a vegades provoca torticoli. Però no saben el que estan perdent-se.
Al sostre de la Cambra Daurada –i ara enfosquit mentre espera una bona restauració- hi ha una concentració excepcional de pintura i escultura de la millor qualitat de principis del segle XV. I és una de les obres gòtiques en escultura més grans del món. Mira que els humans funcionem amb magnituds!!! Quan observem ara mateix el teginat de la Cambra Daurada de la Casa de la Ciutat, ens passa el mateix fenomen que quan intentem admirar els cossos celestes en una nit plena d’estels: ens costa en un principi distingir l’espectacle que se’ns ofereix davant dels nostres ulls. Ara el fons sembla negre. Però fa 600 anys era d’un blau d’Alemanya que feia ressaltar més els estels platejats que imitaven teles d’una qualitat extraordinària. El sostre és un planisferi celeste que en un principi mostra figures en relleu daurades sobre un fons blau. Però realment, és molt més que això…
Perquè a pocs metres dels caps d’aquells que regien la ciutat de València succeïa una lluita titànica. Les forces del bé lluitaven contra les del mal. Pocs eren conscients que era una lluita còsmica, antiga i terrible. El Bon Govern contra el Mal Govern. Els monstres de la part més externa i propera als humans representava el mal govern, el caos, la corrupció, l’abús de poder. Més amunt, personatges de l’Antic Testament eren els superherois que mostraven i inspiraven el camí del Bon Govern, de la convivència, el respecte i la prosperitat d’una societat que perseguia el Bé Comú. El costat obscur no podia vèncer.
A dalt de tot, la Cambra Daurada mostrava el triomf del Bé, del Bon Govern, de la prosperitat que creaven els Jurats i els homes honrats de la ciutat.
El document de l’encàrrec del 1418 ja mostrava l’esperit del projecte “axí bella e costosa, com fer se puxa (…) car convé a tal e axí egrègia e notable ciutat com aquesta”. Per això es va encarregar el sostre a una lliga d’homes extraordinaris. Encara que coordinats per Joan del Poyo, l’autèntic Messi del projecte va ser Bertomeu Santalínea, un jueu morellà multidisciplinar i genial que es va encarregar d’optimitzar tots els potencials de l’equip. Fusters, dauradors, pintors, guixaires, escultors…tots van fer una obra excepcional.
Al sostre es va aplicar una tècnica revolucionària: la “pastiglia”. Una pasta de guix que s’aplicava a les formes i que transformava les masses planes en volumètriques. Així, les figures semblava que respiraven. A la llum dels ciris, les pintures cobraven vida, bategaven. Un precedent del 3D. De fet, ara mateix, quan l’obra està col·locada en un lloc aliè per a ella, es produeix un fenomen estrany: amb les finestres tancades i la llum artificial, el sostre s’endevina gràcies als daurats. Però si obrim les finestres i deixem que passe la llum de l’exterior, els volums s’impregnen d’una mena d’alè que provoca un efecte quasi màgic.
La sensació general del sostre és en algun moment molt pròxim a quan la cultura xinesa celebra el seu any nou: a mesura que ens acostumem a la visió del sostre, ens apareixen dragons i motius que ens porten al llunyà Orient. Els dragons xinesos van fer prompte bona amistat amb el nostre drac, el de Sant Jordi nacional. Perquè efectivament, el 1400 era un moment especial entre la Xina i algunes repúbliques de l’Europa Mediterrània: València estava lligada via Venècia a la Ruta de la Seda. Al sostre, molts personatges del sostre estan elegantment vestits amb sedes finíssimes vingudes directament de Xina, que demostraven la potència econòmica dels mercaders i la globalització del món en aquell principi del segle XV.
El sostre de la Cambra ens ajuda a reproduir 600 anys després la joia, el tremp i la vitalitat d’una societat urbana que gràcies al comerç i a un projecte col·lectiu, cívic i compartit, avançava cap a la modernitat. En aquell cel trobem relats mitològics que recuperen en un món dominat pel cristianisme, l’antiguitat clàssica. Trobem la deessa Cíbele, sirenes, el mite d’Hèrcules i el lleó de Nemea, el mag Merlí….
Una festa amenitzada per músics, amb competicions de lluita i destresa… Alguns contemplarien emocionats els jocs de pilota, o el domini que alguns nobles tenien sobre els seus falcons. Els jocs d’atzar estaven prohibits, però les baldufes infantils es podien transformar en objectes poligonals que oferien cares on col·locar xifres. I per tant, jugar-se els diners. Al sostre trobem xiquets que juguen amb trompes. La deessa Fortuna no deixava de fer-se present en aquella societat. I la clandestinitat dels jocs afegien encant als reptes.
De fet, el microcosmos en forma de sostre de la Cambra Daurada és una síntesi, un document d’incalculable valor històric que ens descriu com la societat urbana de València s’ho passava bé i es perpetuava a ella mateixa. És una imaginària pel·lícula que passa per davant nostre i ens conta el desitjat futur d’una societat pletòrica a principis del segle XV.
