Ulleres negres. Mocador al cap per protegir els cabells d’un vent juganer amb olor de llima. Era un dia d’agost de 1953 i a l’Hotel Voramar arribà una jove guapíssima que conduïa un descapotable: li deien Brigitte Bardot i tenia dinou anys. On voleu anar? A l’infern? Al cel? O bé voleu descansar als llimbs? Algú va descobrir un lloc on el sol encén les muntanyes, i l’aigua les guareix. On les tempestes pentinen les carenes de les serres i després acaronen la mar. Era Benicàssim.
Algú va imaginar aquest relat en veure un grup de construccions en un lloc privilegiat tocant un mar blau i tranquil. A un costat, la mar. A l’altre, un cercle de muntanyes prop d’un desert, el desert de les Palmes. Perquè a Benicàssim podeu visitar el Cel i l’Infern. Tot va començar amb el tren que el marqués de Salamanca va fer perquè els Borbons anaren al palau d’estiu d’Aranjuez: el famós tren Madrid-Aranjuez i que després van allargar fins a Almansa, Alacant, València i Tarragona. Els de secà tenien via directa a la platja. Cap al 1872, l’enginyer Joaquim Coloma Grau dirigia les obres del ferrocarril i descobrí el territori privilegiat que oferia Benicàssim i Orpesa. Allò que el ferrocarril odiava —les serres, les roques i l’aigua— va començar a ser molt estimat per les persones. Per aquest motiu, Coloma Grau, va fer per a la seua família una casa —la vil·la Pilar— la primera residència d’estiueig de la zona. Així va començar la història. Fins i tot, les autoritats van dictar normes sobre els banys: recomanaven prendre’ls abans de les 10 del matí, no més de 10 minuts i amb una roba decorosa, no fos cas. Ah, i homes i dones separats.
A finals del segle XIX fins a 1930, alguns privilegiats es van construir les seues residències d’estiu a Benicàssim. En aquella badia trobem encara el record d’aquella opulència que va transformar un indret meravellós en dos mons irreconciliables, aparentment: per una banda la zona de l’infern era la que ocupaven els xalets amb certs detalls modernistes que celebraven festes escandaloses, plenes de jazz i foxtrot. Recordeu, eren els “bojos anys vint”, i aquesta zona rebia les influències estètiques de mig món: de París, de Londres, de Berlín… El final de l’infern era l’Hotel Voramar, un edifici encantador que es fonia dins d’una mar verda, blava i neta. Una de les imatges que acompanyen aquest text és una instantània del costat de l’hotel, amb el cel encés en flama. Un tros del paradís. Un lloc on el país de Mefistòfil i la terra dels àngels blancs s’agermanen. Lluny de l’infern, cap a Castelló, hi havia les residències més tranquil·les, al costat de la torre de Sant Vicent. Era el cel de Benicàssim.
El relat continua: la separació entre els dos mons eren “els llimbs”, aquell territori de ningú on creixien baladres als jardins de Comín.
Així, en un llenguatge relativament modernista s’escampen més de 50 vil·les que mostraven la potència econòmica d’una burgesia emergent que buscava la pau i els paradisos perduts a la vora de la mar Mediterrània. Observeu alguns noms: Vil·la Socorrito, Vil·la Amparo, Vil·la Pons, Vil·la Paquita, Vil·la Carpi, Vil·la Fabra… Sí, és la residència d’estiu de la família d’aquell home que també portava ulleres negres i que li tocava la loteria cada deu o dotze dies.
A principis del segle XX Benicàssim esdevingué el Cannes valencià. Gent de Castelló, de Tortosa, de València, construïen ací les seues vil·les d’estiu. Amb jardins que connectaven directament amb les línies sinuoses ceràmiques que dibuixaven aquelles cases que mostraven la potència de la burgesia benestant. Xalets i torres amb aires indians, neoclàssics, neomedievals, Sezession…
Les vil·les de Benicàssim són una mena d’imaginari trencadís d’estels, estils i formes diferents, que ara mateix constitueixen totes elles un relat que ens informa d’alguns esdeveniments globals que tingueren un reflex en algunes d’aquestes cases. De fet, la zona es convertí en una zona de guerra a partir del 1936. Moltes vil·les van ser lliurades a les Brigades Internacionals, que les van convertir en cuines, economats, escorxadors, menjadors, biblioteques, arxius i hospitals. Des de desembre del 1936 a l’abril de 1938 es refugiaren ací combatents de les batalles de Terol i de Madrid. L’Hotel Voramar es convertí en un hospital, on van ser atesos més de 7.500 combatents. I mentrestant, mentre el món s’enfonsava, a Vil·la Amparo Ernest Hemingway i Martha Gellhorn es prometien amor etern.
Una de les més boniques i elegants és la Vil·la Victòria, manada construir per Salvador Albacar, un dissenyador i fabricant de mobiliari el 1911. Aquesta casa es convertí en biblioteca, en sala de balls i en cinema en la Guerra Civil. Els detalls ornamentals tenen un gust modernista que conviu i es combina amb un llenguatge molt més classicista que dota la vil·la d’una elegància subtil i exclusiva.
El llenguatge medievalitzant el tenim a la zona nord, al final de l’itinerari, on una torre amb merlets i detalls ceràmics ens fa viatjar a l’univers del gòtic idealitzat.
Una de les més tardanes, però també més elegant i equilibrada, és la Vil·la Elisa, construïda a instància del tortosí Joaquim Bau, que li la va dedicar a la seua dona Elisa. Però l’agost de 1953 va arribar a l’Hotel Voramar una jove amb les ulleres negres: era Brigitte Bardot… I el món va ser una mica més lluminós.
