Arquitectura

El paisatge nuclear de Vandellòs I

Pànic, Amenaça, Risc i Emergència són alguns dels noms propis que, per mèrit o per herència, acompanyen al desafiant cognom Nuclear. Un apel·latiu que deixa empremta al seu traç pel territori i, per molt no es vulgui, tenyeix la memòria, el paisatge i la fortuna dels qui hi coexisteixen.

La xafogor del camí dret i àrid s’imposa al vent que bufa de mar i ens empeny pineda endins. Al fons, sense guarniments ni floritures, un vèrtex geodèsic a 152 metres sobre el nivell del mar revela un dels sostres de La Rojala amb una formidable miranda del terme. Una posició històricament avantatjosa sobre el Coll de Balaguer des d’on es poden observar les dinàmiques de paisatge que conformen el municipi de l’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs.

Vista a través d’un mur de pedra seca de l’entorn immediat de Vandellòs I.

Entre l’espai determinat per l’horitzó i la feréstega traça de pi blanc, s’atalaia un pla interromput per una figura hexagonal immensa. El “gigante nuclear”, amb el que Radio Televisión Española anunciava l’inici del desmantellament de la central nuclear Vandellòs I (1998), s’alça monumentalment vora la línia costanera.

Actualment, en resta el seu reactor segellat hermèticament. Un gegant ajupit, camuflat d’un blau cel simpàtic, compta els dies per ser desballestat. Igual que a l’Aneguet li va tocar ser Lleig, al Gegant li ha tocat ser Nuclear. Convergències fortuïtes o ben guanyades, que construeixen una imatge plena de prejudicis i càrregues associades.

Prenem el camí que obre boca des del vessant contrari del monticle i, tot de baixada, entrexoquem amb els vestigis d’una arquitectura anònima. Desvestida i abusada, l’estructura de pedra seca obra una finestra als confins, restant emmarcada tal idíl·lica marina. Els colors impressionistes pinten aquell quadre i no obliden la dona del para-sol, una figura per ordenar i dimensionar el paisatge. En Gonzalvo m’explica que, en temps passat, la central es vestia amb el vermell de l’arquitecte català Bonet Castellana, i harmonitzava el ritme, la forma, la proporció, l’expressió material i el color d’una escenografia que s’havia tornat d’allò més quotidiana.

L’accident de la central Vandellòs I de l’octubre de 1989, el més greu de la història nuclear espanyola, posava en evidència la deficiència de la seguretat i el risc que suposava per la població. Aquest fet generà queixes, por i inseguretat entre els veïns d’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs. Una presumpció que s’afegia a la càrrega escruixidora enfront l’existència d’un gegant nuclear.

Desmantellament del bardatge de protecció dissenyat per Bonet Castellana. Calaix de contenció del reactor. Font: Empresa Nacional de Redidus Radiactius, S.A

Vandellòs I era condemnat a l’enderroc, la descontaminació i la desaparició total en un marge d’uns quaranta anys que posaria el país a ulls del món per ser pionera en les operacions pel desballestament d’una central nuclear. Amb aquesta iniciativa, es pretén tornar el paisatge de l’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs al seu estat original.

– Quin és l’estat original? –, em pregunta en Gonzalvo, amagant la resposta sota el nas. – La retirada del reactor nuclear, oi? –, responc. Em fa un gest amb el cap perquè alci la mirada i observi l’entorn del reactor. Antenes, sitges, fumeres, torres de refrigeració i grans infraestructures envaeixen i fracturen el territori. Un paisatge consumit pel sòl industrial que queda molt lluny de reconvertir-se en camps de cultiu amb oliveres i garrofers i que, a més, mai tornaria a ser l’original. Per no parlar de les tones de residus que generaria el desmantellament de tota la indústria de la zona, una bogeria.

El Dr. Carlos Gonzalvo és arquitecte i investigador postdoctoral en el camp de l’arquitectura i el paisatge de l’energia a la Universitat de Girona. Amb el seu estudi, posa en crisis el programa del desmantellament de la central nuclear de Vandellòs I i reivindica la necessitat de rellegir l’arquitectura pel que és, i no pel que està popularment acceptat. – S’han de despullar les construccions per entendre’n l’origen arquitectònic. – constata.

Interior de la sitja, Vandellòs I. Font: Carlos Gonzalvo.

Part de l’estudi de l’investigador, se centra a redibuixar i interpretar la naturalesa de les estructures arquitectòniques, com és el cas de la central de Vandellòs I. En Gonzalvo, fa valdre l’arquitectura de la central nuclear posant de manifest la seva consanguinitat amb l’Església Biete Giyorgis de Lalibela a Etiopia, una basílica monolítica, excavada i esculpida a roca. – Si ens oblidem de la funció de cada recinte i ens centrem en les necessitats que han donat fi a la seva construcció, veurem que s’assemblen formalment. Ambdues edificacions comparteixen tipologia d’espais, busquen generar un recinte interior amb un programa que giri al seu voltant; en el cas de l’església, els peregrins i, en el de la central, les dependències auxiliars que la complementen. Són estructures creades a partir d’una arquitectura per sostracció, així doncs, podem afirmar que convergeixen en naturalesa, essència i origen. – explica.

Arquitectura comparada. Planta edifici reactor Vandellòs I, Catalunya, i planta Església Giyorgis, Lalibela, Etiopia (s. XIII d.C). Autor: Carlos Gonzalvo

Claude Parent als anys vuitanta, mestre d’arquitectes contemporanis com Jean Nouvel o Rem Koolhaas, ja es deixava enamorar pel paisatge i l’atmosfera que generaven les centrals nuclears en ruïnes. Les dibuixava sobre paper intentant esbrinar la naturalesa arquitectònica que transmetien les textures dels murs de formigó. El joc de llums que originaven aquelles ruïnes polaritzava la fascinació de l’arquitecte per aquelles estructures nues i subjectes de ser desballestades.

Nature. 1980. Autor: Claude Parent. Font: Claude Parent Archives

L’arquitectura de les centrals nuclears és entesa com un problema i continua sent objecte d’extermini. La comunitat científica reivindica que les centrals nuclears existeixen com un estrat més del paisatge i que s’ha d’aprendre a mirar-les i interpretar-les com a virtuts. Tenim la capacitat de comprendre que les grans construccions de pedra són part d’un determinant patrimoni que s’ha de perpetuar, malgrat això, encara som reticents a acceptar que les grans i modernes estructures de formigó són part d’un valuós llegat arquitectònic.

Anna Saballs
Arquitecta de professió formada en patrimoni i corredora de muntanya d'afició. Membre de l'Associació Amics i Amigues d'UNESCO Tarragona i d'Hispania Nostra. Impulsora del projecte 100XU per revitalitzar el patrimoni en perill de Catalunya.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close