Cap a 1909, Nicolau Garcia Caro va encarregar a l’arquitecte Vicent Ferrer la construcció de dos edificis paral·lels amb una funció d’avantguarda: fer cinema. Caro era propietari d’uns terrenys a l’Hort de Soguers, als afores de València. Abans, aquests tipus de construcció eren de fusta.
Es deien “cinematògrafs”. I estaven de moda a principis de segle XX. L’encàrrec era del tot original perquè a banda dels dos cinematògrafs Vicent Ferrer va idear posar-hi enmig una cafeteria. Aquest arquitecte havia llegit articles i textos de Joseph Maria Olbrich i Adolf Loos, que des d’Àustria proposaven noves solucions i dissenys per a noves funcions. De fora venien aireszen, de simplificació de formes, inspirades en els treballs del banús, una fusta exòtica que començava a integrar-se dins dels llenguatges arquitectònics.
Així, Vicent Ferrer dissenyà el conjunt amb ciment blanc i llis, amb línies pures, perfectament delimitades, amb unes decoracions florals com a única expressió de l’ornament mesurat i harmònic. L’interior d’aquells cinemes es plantejava com un ampli espai rectangular allargassat multiplicat per dos en forma de grans canonades que acollirien l’invent màgic del cinema.
De fet, és una de les obres més singulars de Vicent Ferrer. Construït per a una nova funció en el primer decenni del segle XX. La gent no només començava a fer societat en bars. Ara la gent es reunia en els cinematògrafs. Un espai màgic on un feix de llum creava universos llunyans, exòtics, històries en imatges que es movien. Un espai doble que contenia dues sales de projecció. Els dos carrers permetien l’entrada dels espectadors a dues naus estretes i profundes paral·leles.
Els dos cinemes van arribar a funcionar al mateix temps, però les modificacions urbanístiques posteriors van acabar amb el sistema. En 1934 només hi havia ja una sala en ús i es va adaptar per a films sonors. Aquest projecte, en un llenguatge Art Déco, afegí un cos de doble alçada a la façana anterior per tal de disposar d’un vestíbul major i una cabina de projecció. Així es convertí en el Cinema Museo que funcionà fins al 1984.
El conjunt estava inspirat en l’arquitectura vienesa coetània i en els pavellons de Torí de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives modernes. Ara tan sols tenim la façana d’una de les naus, amb uns temes decoratius florals en verd i roig que equilibren perfectament les línies verticals i horitzontals en un mur blanc com una pantalla de projecció. Les restes d’aquell món de cinema mut, explicador i pianista que acompanyava les imatges estan integrades dins del col·legi Santa Teresa. La banda sonora dels xiquets al pati és el record de la funció de l’edifici: el temple dels somnis.
Entrades relacionades:
