“Dels homes del renaixement he heretat la curiositat universal, per això les mandíbules de la meva ment treballen sense parar.” Salvador Dalí (1904-1989), autor d’aquesta sentència, va ser un artista total. Conegut i reconegut sobretot com a pintor surrealista Dalí, segurament, ha sigut el creador més multidisciplinari de la història de l’art. El geni empordanès cultivà pràcticament totes les disciplines artístiques amb el mateix rigor que la pintura i així també va ser: escultor, novel·lista, escriptor, poeta, conferenciant, cineasta, guionista, escenògraf, il·lustrador, dissenyador de joies, de mobiliari, d’aparadors, d’objectes varis… i també arquitecte.
El treball de Dalí en el camp artístic de l’arquitectura, igual que altres artistes de primer nivell que aquesta sèrie d’articles vol reivindicar, malauradament ha estat poc considerat i valorat tot i no ser menor per volum, qualitat i importància. Citarem a continuació alguns dels exemples més rellevants:
- Reforma i ampliació de la casa de Portlligat, Cadaqués (1930-1972)
- Pavelló El somni de Venus per a l’Exposició Universal, Nova York (1939)
- Taller de pintura, Palamós (1948)
- Projecte no construït del pavelló icosàedre a Portlligat, Cadaqués (1949)
- Reforma del Corral de Gala a Cadaqués (1954-1957)
- Projecte no construït per a un night club a Acapulco, Mèxic (1957)
- Projecte no construït d’església a Arizona, EUA (1958)
- Pavelló Crisàlide a San Francisco, EUA (1958)
- Projecte no construït d’una església suspesa (1959)
- Projecte no construït d’una església feta amb les mans (1963)
- Castell de Púbol, Girona (1969)
- Teatre Museu, Figueres. Amb la col·laboració de varis arquitectes. (1974)
Tots aquests projectes són obres de Dalí i la major part d’elles han quedat excloses quan s’han realitzat les exposicions retrospectives més importants de l’artista com les del Museu Reina Sofia de Madrid i del Centre Pompidou de París el 2013; cal citar, però que el 1996 es realitzà una exposició a la Pedrera de Barcelona comissariada per Juan José Lahuerta amb el títol Dalí Arquitectura on principalment explorava la relació entre l’artista i l’arquitectura en les seves pintures i on també es mostrà part de la faceta arquitectònica de l’artista.
L’obra de Dalí —escultures, pintures, objectes…— des de finals dels anys vint estigué absolutament lligada al moviment surrealista a excepció de l’obra arquitectònica. En aquesta disciplina hi ha una dualitat de plantejament radicalment antagònic: el del surrealisme i el racionalisme. Dualitat d’extrems oposats que també es donà en el mateix personatge en relació amb la seva vida pública enfront de la privada.
Dalí en cerca de fama i diners, amb l’ajuda de Gala, construí minuciosament un personatge surrealista, per tant, coherentment polèmic i provocador sempre transgressor i radical en les aparicions públiques, en les declaracions i amb els escrits. D’aquesta manera Dalí, més enllà de la qualitat de la seva obra, va aconseguir adquirir una gran fama mediàtica tant a Europa com als Estats Units d’Amèrica.
Dalí proclamaria que “el surrealisme soc jo” i ja sempre més actuaria per a un públic fidel pendent de les excentricitats dalinianes, però sabem sobradament que l’artista empordanès en la intimitat era tot el contrari de la imatge que projectava enfora, essent una persona lúcida i, fins i tot, tímida i reservada.
Aquesta dualitat contradictòria publicoprivada es materialitza de manera particular en la seva obra arquitectònica. Haurem, per tant, de diferenciar entre els projectes públics i els privats projectats per a l’artista i per Gala.
Els projectes públics són radicalment surrealistes i, en conseqüència, provocadors, onírics fregant el kitsch, d’un barroquisme a vegades, fins i tot intencionadament, de malt gust per no deixar indiferent —o decebre— a ningú. Així cèlebre és el pavelló que Dalí construí per a l’Exposició del 39 a Nova York que recorda una massa coral·lina per una venus —censurada— amb cap de peix. En la mateixa línia a Acapulco l’artista projectà una sala de festes amb la forma d’una garota gegantina amb potes d’insecte que caminava arrossegada per unes girafes que llençaven foc per la boca.
A la bogeria surrealista dels edificis públics, per contra, s’oposa una manera racional d’entendre l’arquitectura quan Dalí projecta la pròpia casa a Portlligat. Aquesta està ideada des de la funció, per treure el màxim partit del lloc —l’oníric cap de Creus— i per gaudir al màxim de la vida.
De totes les arts hi ha poques generades des de la funció o des d’una utilitat específica i és l’arquitectura l’única plantejada amb la nogensmenys importància de ser viscuda i així l’arquitectura domèstica de Dalí és un crit a la vida.
Els ous i els caps gegantins situats a la coberta de la casa dels Dalí a Portlligat, que es veuen quan ens acostem des del camí de Cadaqués, les tasses jardineres o la piscina fàl·lica del jardí de la mateixa casa, per citar uns exemples, són concessions d’estil surrealista pensats per a no decebre al públic assedegat d’excentricitats dalinianes però allunyats de l’essència real de la casa.
La bona arquitectura va més enllà de les èpoques i dels estils; si, per citar un exemple, extraiem l’ornamentació de l’arquitectura gaudiniana, si despullem del llenguatge clàssic l’arquitectura de Borromini, el que queda és llum i ombra, massa i buit, proporció i espai: arquitectura en essència. El mateix que succeeix amb l’arquitectura privada daliniana alliberada del peatge surrealista.
Quan Dalí inicià el 1930 el projecte per a la casa de Portlligat estava fortament influenciat per les idees del nou racionalisme arquitectònic promogudes en aquell moment i tenia com a model a l’arquitecte — i també pintor— Le Corbusier (1887-1968). El racionalisme pretenia desvestir els edificis de tot el que és inútil i superflu per crear una nova i, sobretot, útil i sincera arquitectura. La simplicitat, la puresa de formes, l’harmonia i l’ordre eren les seves principals eines ajudades per la tècnica moderna. La necessitat crea la forma. Per tant, aquesta manera racional d’entendre l’arquitectura està als antípodes dels onírics, atzarosos i irracionals criteris del surrealisme. Per conseqüència Dalí tindria una relació contradictòria amb el racionalisme i sobretot amb Le Corbusier qui lloaria els anys vint i criticaria aferrissadament a partir dels anys quaranta; com a exemple citem una carta escrita a finals d’aquesta mateixa dècada on l’artista deia: “Podeu estar segurs, que a qualsevol a qui jo vegi, no deixaré de parlar-li d’aquest titànic esforç que consisteix a destruir el prestigi de l’art modern sencer, i especialment de la infame arquitectura de monsieur Le Corbusier”. Consegüentment, Dalí es manifestaria “contra la Simplicitat per la Complexitat” de la mateixa manera que es declarava ”contra la Revolució per la Tradició”, posicionant-se contra tots aquells conceptes que promovia la modernitat artística i arquitectònica del moment.
En aquesta línia Dalí escrigué el llibre Els Cornuts Del Vell Art Modern, publicat l’any 1956, amb la finalitat de carregar contra les avantguardes del moment i sobretot contra l’art abstracte a favor d’un “nou classicisme”. Les crítiques es personalitzaren principalment sobre el pintor neoplasticista Piet Mondrian i sobre Le Corbusier qui definiria com “l’inventor de l’arquitectura d’autopunició” i, per contra, defensaria com el gran geni de l’arquitectura a Gaudí. En aquest llibre Dalí relataria una trobada amb Le Corbusier dient: “Un dia, quan tenia vint-i-un anys [el 1925], vaig anar a dinar a casa del meu amic Roussy de Sales en companya de l’arquitecte Le Corbusier, [a qui li] vaig afirmar categòricament que l’últim gran geni de l’arquitectura es deia Gaudí, aquest nom, en català significa “gaudir”, així com Dalí vol dir “delir”. Li vaig explicar que el delir i el desig són propi del catolicisme i del gòtic mediterrani, reinventats i portats al paroxisme per Gaudí. Mentre m’escoltava, Le Corbusier semblava empassar-se gripaus i serps”.
Dalí celebraria conferències sobre l’arquitecte català i seria el seu referent en projectes de caràcter públic com l’església suspesa, l’església feta amb les mans o el pavelló del Somni de Venus que ens remet a la façana de la Pedrera barcelonina.
L’any 1925, quan Dalí descriu la trobada amb Le Corbusier, l’arquitecte suïs ja havia assentat les bases d’una nova arquitectura construint ja alguns edificis rellevants com la casa i estudi del pintor Ozenfant (1922) a París, la casa La Roche/ Jeanneret (1923) també a París i la casa unifamiliar pels pares de l’arquitecte (1925) a Suïssa i, sobretot, s’havia donat a conèixer el 1922 per la publicació del llibre Cap a una nova arquitectura. Aquest llibre fou una autèntica revolució a l’època; era una recopilació ampliada d’articles apareguts a la revista L’Esperit Nouveau que el mateix Le Corbusier publicava des de 1920 amb Paul Dermée i Amédée Ozenfant. El llibre presentava una nova manera de concebre l’arquitectura i, acompanyat de nombroses fotografies, posava com a referents a seguir el disseny d’avions, cotxes, vaixells i sitges. Era un elogi a la modernitat de l’enginyeria plantejada des de la utilitat, la racionalitat i economia del disseny. Le Corbusier mostrava una visió trencadora de l’arquitectura on veia aquesta com “pura creació de l’esperit” on “l’arquitecte s’hi revela artista o simple enginyer” on no hi ha lloc pels estils superflus del passat moltes vegades basats en falsedats formals quan l’arquitectura és “qüestió de moralitat. La falsedat és intolerable. La falsedat és la mort”. (Vegeu l’article publicat en aquest mateix portal Cap a una nova i revolucionària arquitectura: la casa de Frida Kahlo i Diego Rivera projectada per Juan O’Gorman.)
Com ja hem avançat els anys 20 l’obra de Le Corbusier serà un referent pel jove artista català. Dalí des del 1922 llegia la revista L’Esperit Nouveau, que li aconseguia el seu oncle qui tenia una llibreria a Barcelona, i seguia amb molta atenció tant els postulats sobre la nova arquitectura com les propostes sobre la pintura purista de l’arquitecte i del pintor Ozenfant.
En aquell moment la influència de Le Corbusier sobre el pintor empordanès era tan gran que quan Federico García Lorca el 1926 li dedicà l’Oda a Salvador Dalí en un vers escrigué:
“Los pintores modernos en sus blancos estudios,
cortan la flor aséptica de la raíz cuadrada.
En las aguas del Sena un ice-berg de mármol
enfría las ventanas y disipa las yedras.”
Aquests versos fan referència a l’estudi que el 1922 Le Corbusier construí per al pintor Ozenfant a París.
El mateix any en una carta enviada al poeta andalús Dalí escrigué:
“Goethe, que pensava tan bé, ja deia que la natura i l’art són dues coses diferents. Le Corbusier en sap d’això, i també de l’amor”
Una prova més de l’admiració de Dalí per l’arquitectura moderna és quan el 1927 pintà un decorat per l’obra La família d’Arlequí d’Adrià Gual representada en el Teatre Íntim de Barcelona. A cada costat d’aquest decorat apareixen dos edificis purament racionalistes.
El 1928 Dalí juntament amb Lluís Montanyà i Salvador Guasch van redactar el Manifest Groc on carregaven contra el noucentisme a favor dels nous corrents artístics posant com a exemples a seguir als següents artistes: Tristan Tzara, André Breton, Giorgio de Chirico, Hans Arp, Constantin Brancusi i a Le Corbusier.
En aquest context d’admiració pels ideals racionalistes Dalí el 1930 inicia la reforma i ampliació de la casa de Portlligat. L’artista ja des de l’inici de la construcció, com veurem en el proper article, aplicà en part les teories de, en aquell moment admirat, Le Corbusier projectant volums simples on “només volia les proporcions exactes”, com escriuria en el llibre indispensable Vida secreta de Salvador Dalí i, fins i tot, incorporà finestres de proporcions rectangulars forçadament apaïsades al pur estil de lecorbuserià.
Com hem vist Dalí, pocs anys més tard, qualificaria d'”infame l’arquitectura de monsieur Le Corbusier”.
Que va fer canviar a l’artista d’opinió?
Possiblement, va ser la voluntat d’anar sempre contra corrent, contra tot i tothom.
Podríem pensar que l’admiració per l’obra de Le Corbusier era un pecat de joventut. Aquesta afirmació semblaria plausible veient com l’artista plantejà els projectes de caràcter públic, però insistim, no és així quan construeix les successives reformes efectuades en la casa de Portlligat durant quasi quaranta anys on en la intimitat s’allunyà dels paràmetres surrealistes per seguir els racionalistes.
Dels múltiples projectes arquitectònics de Dalí pocs són els construïts i el més rellevant és la seva casa de Cadaqués. Aquest poble s’ha convertit en un referent arquitectònic pel llegat que hi han deixat una sèrie d’arquitectes de renom que principalment hi van construir entre els anys que van del final de la dècada del 1950 als anys 1970. Aquests arquitectes són Illescas, Correa i Milà, Coderch i Valls, Barba Corsini, Terradas Via, Harnden i Bombelli, Bohigas, Bofill, Montguió, Tusquets i Clotet entre d’altres. La rellevància de les obres que aquests hi van deixar rau sobretot en com l’arquitectura moderna va saber dialogar i respectar l’arquitectura vernacular local. Els arquitectes anteriorment citats van entendre el lloc i la seva personalitat, però les seves construccions no van caure en el pintoresquisme o en la falsedat arquitectònica. Les noves arquitectures van utilitzar els materials del lloc així també els sistemes constructius locals al servei d’uns nous usuaris ja no els pescadors o pagesos sinó els estiuejants. Per tant, també van modificar-se les tipologies de les construccions i la relació dels edificis amb l’exterior. Tot un exemple de respecte i evolució.
Quan aquests arquitectes van descobrir Cadaqués a finals dels anys cinquanta del segle XX la casa de Dalí ja pràcticament tenia la seva forma definitiva. Era un edifici d’obligada visita i analitzat pels arquitectes nouvinguts assentant moltes de les bases de com treballar a Cadaqués que aquests aplicarien sempre a la seva pròpia manera.
Per acabar, més enllà de les contradiccions, Dalí també fou un personatge visionari i un exemple el tenim quan descrigué la trobada amb l’arquitecte suïs en el llibre Els Cornuts Del Vell Art Modern on escriví: “Le Corbusier em va preguntar si tenia idees sobre el futur de l’arquitectura. I sí, les tenia. Per altra part, jo tinc idees per tot. Li vaig contestar que l’arquitectura seria tova i peluda”.
A priori pot semblar una declaració dirigida a provocar l’arquitecte suís, però el temps ha donat la raó a l’artista. Avui moltes de les arquitectures més “modernes” són toves només —cal pensar en les obres de Frank Gehry o Zaha Hadid per citar-ne dos exemples famosos. Pel que fa a la segona part de la predicció, hem de tenir present que en els últims anys l’arquitectura ha patit un canvi normatiu fruit de la crisi energètica i del canvi climàtic obligant els edificis a estar completament aïllats tèrmicament, més enllà de la seva situació en un entorn climàtic determinat, convertint-se, per tant, obligatòriament en “peluts”.
Com hem dit anteriorment Dalí fou un personatge volgudament contradictori tant és així que en el fantàstic llibre Diari d’un geni s’autodefinia “surrealista integral” i alhora “Dalí racionalista absolut”.
Amb el present article i amb els dos següents que es publicaran en aquest portal dedicats a la casa de Portlligat i a l’edifici destinat a espectacles anomenat el corral de Gala reivindiquem la figura de Dalí com a arquitecte de qui Federico García Lorca en l’Oda a Salvador Dalí sentencià:
“Amas la arquitectura que construye en lo ausente”
Agraïm l’ajuda i generositat de Pere Vehí per compartir coneixements i cedir dibuixos inèdits per l’elaboració de la sèrie d’articles sobre Dalí arquitecte que aquí comença.
