Arquitectura / Patrimoni

El cau dels dracs de ferro

L’estació del Nord és un dels edificis funcionals més bells d’Europa de principis del segle XX. Els plànols els va fer Demetri Ribes. Ell i el seu equip van pensar l’estructura com un gran arc de benvinguda per la gent que arribava en un dels prodigis de la tecnologia d’aquell moment: el ferrocarril. 

L’estació recorda una mica algunes estructures ferroviàries del món anglosaxó o germànic contemporani. Fustes, vidre, ferro i ceràmica. Amb aquesta última es revestiren parets que formaven zones de restauració, de descans, de pas… A principis del segle XX una estació de trens era el referent del paradís urbà, un “no-lloc” fascinant, cosmopolita, global. Era com arribar després d’un viatge ple de fum i sutja a un lloc fantàstic: la ciutat de València en aquest cas. 

L’edifici estava pensat com un símbol de la modernitat i la globalitat. Per això al vestíbul i la zona de taquilles van posar en trencadís la llegenda “Bon Viatge” en moltes llengües. El trencadís és una tècnica per la qual milers de fragments de ceràmica combinats d’una manera aleatòria o no formen masses de colors i figures. Va ser un invent de Gaudí a instàncies d’un terrissaire valencià, un tal Cassany que el geni de Reus considerava el seu mestre en ceràmica. Hi ha “bon voyage”, “buon viaggio”… Però, on és el nostre “Bon viatge”?

Una imatge del vestíbul de l’Estació del Nord @Vicent Moreno

Gràcies a alguns professionals formats a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, València s’impregnà d’un modernisme ple de matisos i de peculiaritats. De fet, València és una de les ciutats mediterrànies amb més concentració d’estètica modernista del món. Un dels edificis més sorprenents d’aquesta època és l’estació del Nord. En uns altres edificis destacaven les corbes, la lleugeresa i l’asimetria. Però alguns erudits parlen de modernismes dins del modernisme, com una característica del mateix moviment: la riquesa de les idees i la seua convivència. I l’edifici de l’estació n’és un exemple, perquè les seues línies connecten directament amb el Wiener Jugendsdil, l’estil de Viena de finals del segle XIX i principis del XX. Un edifici ple de taronges i senyeres, esvelt i contingut. Ple de noves idees pràctiques i materials que el fan funcional i diàfan. 

L’arquitecte Demetri Ribes havia dissenyat aquest gran edifici modernista. Racional i pràctic.  Durant deu anys, els operaris havien treballat en el projecte que recordava les línies estètiques que venien d’Anglaterra, del centre d’Europa i d’Àustria. Tota la gran obra de l’estació del Nord estava concebuda des de la unitat estilística: la forja, la ceràmica, el trencadís que ajudava a reflectir el sol que alimentava tota la construcció. 

Hi ha elements que no han passat de moda, que semblen moderns, de disseny actual. El visitant arribava a una ciutat opulenta que li oferia tots els seus tòpics: taronges, tarongines, falleres, barraques, aigua per tot arreu. Possiblement, el lloc més concentrat de tòpics és l’antic restaurant. Moltes de les persones arribaven ací després que la màquina de vapor s’havia detingut dos o tres quilòmetres abans d’arribar a l’estació i els viatgers havien baixat dels vagons.  I els havien ofert gibrells d’aigua fresca i tovalloles per a netejar-se la sutja que els havia mascarat a tots. Un lloc ple de colors, de ceràmica, de dones exuberants, de paisatges idíl·lics. Un  dels restaurants  més luxosos de la València d’aquells anys vint del segle XX. El primer contacte amb la ciutat dels somnis havia de ser màgic.

Una vista diurna de la part superior de la façana @Vicent Moreno

Una llengua dins d’un banc  

El més sorprenent és una dona valenciana que sosté un caduceu relacionat amb Mercuri, amb Hermes, el déu de les comunicacions. En aquest cas, se li ha afegit una peça ferroviària per tal de lligar-lo als trens. És un Hermes “robotitzat”. Un Terminator modernista.  El vestíbul és un oceà de trencadís on es disposen les diferents dependències del servei ferroviari. A les parets hi ha distribuïts diferents rètols on posa “bon viatge” en diferents llengües: en alemany, en castellà, en àrab, en anglès, en francès. Hi havia unes altres llengües de l’Estat? Sí. En 1929, una ordre del govern del dictador Primo de Rivera va obligar a tapar els rètols en català i basc. Després d’una certa revifalla de recuperació cultural i lingüística, vingué el principi d’una època fosca que durà fins a molt més del que ens imaginem.  El rètol que ens desitja “Bon Viatge” es troba sota el treball de fusta de la columna que hi ha davant de les taquilles de la zona dreta segons mires la façana de front. És una metàfora interessant.

Mercuri és el patró dels burgesos del segle XIX. Al carrer Sant Vicent de València hi ha un fum de “Mercuris”. El déu dels intercanvis, del moviment, de la comunicació, dels negocis… A l’antic restaurant de l’estació trobem que Mercuri s’ha transformat en una imatge femenina, de bon menjar. Però el símbol del déu el caduceu ha estat modificat: la dona ens mostra una peça ferroviària envoltada per dues serps i amb el fons dels quatre pals de la ciutat, Regne i Corona. El paradigma de la modernitat, del moviment, s’havia trobat amb la revolució industrial, amb el regne del ferro.

La peça ferroviària envoltada de serps @Vicent Moreno

Un dels canvis més importants que provoca la revolució industrial és la transformació de la nit en dia. Abans, quan es feia de nit era molt difícil treballar. Al camp i a ciutat. Tothom a dormir. Les ulleres eren un objecte de luxe i encara alguns, les consideraven obra del diable. Però aparegué la llum de gas, l’elèctrica. I l’equilibri entre llum i tenebres desaparegué. La claror vencé la foscor i la nit esdevingué dia. Calia mantenir despertes les gallines per tal de produir més ous. I despertes les obreres i els obrers per poder rendir el doble. Aparegué la industrialització i les hores.  

A finals del segle XIX, la gent comença a necessitar saber l’hora, perquè el temps més que mai és or: apareixen els rellotges, la consciència de l’hora, dels quarts, dels minuts, dels segons. Dividir el temps és una necessitat. Amb la revolució que provoquen les noves maneres d’obtenir llum, les societats occidentals canvien: això ho veiem en un trencadís preciós que ens mostra una dona en un ambient nocturn que ella mateixa trenca perquè porta un fanal. 

El curiós fanal de l’Estació del Nord @Vicent Moreno

Un fanal que és importantíssim en el món ferroviari, perquè en la nit era l’única manera de comunicar-se en la distància amb una màquina d’aquelles que treia fum, sutja i foc per tots els costats. De fet, aquella dona té el “poder” de transformar la nit en dia. L’avantpassat d’un dels que escriuen aquestes línies era el responsable de mostrar el fanal cada vegada que una locomotora passava per Cocentaina a principis del segle XX. 

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close