He llegit amb atenció les memòries d’Albert Speer (Acantilado), l’arquitecte de confiança d’Adolf Hitler. Escrites durant el seu empresonament arran del judici de Nuremberg, són d’un valor històric i literari que em serveixen per a entendre el paper fonamental que va tenir l’art —l’arquitectura en aquest cas— per a l’assimilació del missatge de grandesa que el règim nazi volia transmetre. Speer era un home brillant que aviat va seduir Hitler per la seva capacitat de treball i, sobretot, per saber parar-li els peus quan tocava en matèria estètica. D’aquesta estreta relació d’admiració mútua sorgeixen les tesis de l’historiador Lothar Machtan sobre l’homosexualitat de Hitler. A mi, aquest tema, tant se me’n fot, però deixa en evidència la sensibilitat d’un fastigós genocida que no s’esporuguia davant de cap militar però que, en canvi, s’empetitia envers alguns artistes que admirava. L’èxit d’aquestes memòries —escrites gairebé a tall de dietari per la proximitat de les entrades— passa per utilitzar l’anecdòtic de ser arquitecte per explicar-nos de quina manera els nazis, des de primera hora, van entendre que l’èxit passava per l’aixecament d’una arquitectura com a escenari des del qual actuar.

Un altre escrit que m’ha servit per a diagnosticar els problemes que tot seguit esmicolarem és el Dietari de Samuel Peppys traduït per Diana Coromines a Bonport. Peppys és un personatge extremadament singular que desconeixia, però acompanyar un home d’origen humil fins a ser conseller reial és una aventura que cal experimentar. Vinc aquí, i no a cap altre autor, per la forma en què traça el camí cap a la cima. Sumat al do de gents de l’autor, ningú no pot negar que l’èxit del llibre passa pel control de la intel·ligència sumada als coneixements —art, literatura, teatre, medicina, política, gastronomia— però tot abocat a esbossar un retrat salvatge de la societat sense deixar de ser-ne el protagonista. Els seus dietaris et permeten, a més, fer-ne una doble lectura. Hom es pot quedar a les capes superficials del contingut, en gaudirà, serà lleuger, i acabarà amb un bon regust de boca; però també podrà investigar-ne més gràcies a les eines que l’autor et dona per anar-hi al moll de l’os. En resum, pots quedar-te amb la diversió que suposa un home soterrant els seus béns més preuats i que aquests siguen formatge parmesà i vi o analitzar tot el que se’n deriva, de les pors de qui ha nascut amb les butxaques foradades i les ha cosides amb el temps.

Aquest mes, com veieu, he tafanejat molts dietaris i, sense voler, he vist que no en llegisc gaires de persones vives. Les tries sovint les faig inconscientment, però diria que en el fons tinc automatitzat un filtre que elimina qualsevol escrit actual. La clau de volta me l’ha donat un altre dietari, el d’Imre Kertesz —Diario de la galera, Acantilado— quan entre la narració de 30 anys d’aïllament a l’Hongria socialista afirma: “La meva vida és una novel·la particular”. Sembla una frase com una altra qualsevol, sense més rerefons que enigmatitzar el text, però quan acabes el llibre veus que l’èxit del dietari no és cap altre que la novel·lització, si cal, amb exageracions i imprecisions, del seu dia a dia. Passa també, si les heu llegides, a les cartes que Club Editor ha publicat recentment entre Rodoreda i Anna Murià, en què l’autora de La plaça del diamant amb prou feines respon les preguntes de Murià i es dedica a posar-hi dues tasses d’estil per cadascuna d’informació, com si fos un arròs.

ls darrers dietaris de gent viva que he llegit són catalans, Ponç Pons i Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema) i Pere Rovira i Música i pols (Proa) i ambdós pateixen uns problemes —detectats gràcies als tres llibres esmentats abans— que miraré d’encabir els uns en els altres com una matrioixca. Si cite aquests dos, i no uns altres —que n’hi ha més, amb aquests problemes, n’he llegit fins a 6— no és sota cap voluntat d’enfonsar ningú sinó per l’admiració que els professe, sobretot al Pere Rovira traductor.
El primer dels problemes no és ben bé seu, en origen, però tampoc no és del lector, en resultat. Ser contemporani —un fet aparentment intranscendent— no permet que el lector es deslligue de la realitat. Si algú m’explica una Palafrugell antiga de tertúlies i ho fa amb estil, tot i potser no ser ben bé així jo hi entre de ple, el crec; si avui dia algú m’explica una Palafrugell de tertúlia de cafè, tot i fer-ho potser tan bé com l’anterior, la coetanietat temporal em crea una distància amb el text que poca gent sap escurçar perquè entrem al terreny d’allò conegut, i en allò conegut manquen les sorpreses.
El segon, com una arracada, penja del primer: l’anecdotisme sense rerefons com a eina per a farcir. Sembla haver-hi una nova tradició, d’intent proustià, que consisteix a canviar el què pel com. Això, que a priori sembla fàcil, és un exercici d’estil del qual pocs se’n surten i que deriva en un contingut, tal com diria Genette, paralític. L’anecdotisme, normalment, deriva en una temàtica ben repetida: com que som escriptors, expliquem què llegim. Aquest corriol a mi ja m’agrada, m’interessa saber què llegeix la gent que considere bona, però aquí el dietari ha d’esdevenir assaig i explicar-nos què se n’ha tret, lligar-ho amb la pròpia vida, especular sobre per què m’expliques aquesta lectura i no una altra, o correm el perill que quede deixat caure al text, com un pegot, com un ou ferrat sense sal, que li va dir Rodoreda a Trabal.
Per a continuar amb les nines russes existeix un tercer problema complementari al segon: la manca de profunditat de les persones que hi apareixen. Si bé els dietaris actuals empelten l’atmosfera d’una literatura lèxicament precisa —en què ja no ets molt prim sinó escardalenc i no estàs sol sinó entotsolat—, en arribar als personatges hi ha una buidor encara més agreujada pel context. Els autors obliden que, quan fas literatura —si vols que la cosa vaja endavant— ja no parles tant de persones sinó de personatges, i la superficialitat del tractament ens deixa blocs de marbre pendents de cisellar però etiquetats com a definitius.

Potser en faig l’anàlisi condicionat per totes les pàgines dietarístiques de Pla que m’he empassat: algunes genials, d’altres repetitives. Ara bé, els que hem tingut accés algun cop a l’original d’El quadern gris podem veure com, malgrat les 857 pàgines que conté, en podrien ser moltes més —més del doble— i que el producte que ens ha arribat solament és el resultat de passar la tisora per a treure el que sobra i la pinta per a deixar ben polit el que deixes. L’èxit del dietari no passa sinó per la novel·lització de personatges que, en la vida real, no serien diferents de tu de mi, però que Pla sap que si els fa aparèixer és perquè se’ls ha de fer destacar, com aquell oculista que no et repara la vista sinó que et neteja els vidres que portaves bruts o el rellotger que sempre fa tard. Cap aquí ha d’anar-hi, crec jo, la dietarística actual, com feia Speer, Peppys, Kertesz o Pla, cap a la selecció de l’anècdota que esdevé retrat, i no cap al retrat que esdevé anècdota.