El disseny industrial a Catalunya nasqué dins el marc del GATPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) entre els anys 1928 i 1939, difonent-se al gran públic a través del MIDVA (Mobles i Decoració de la Vivenda Actual), un local expositiu i de reunions inaugurat el 1931 al Passeig de Gràcia.
Amb el lema de “Construcció i moblament de la casa contemporània“, el MIDVA venia dissenys de creadors tan renomats com Mies van der Rohe o Marcel Breuer i del propi GATPAC, com ara la ja icònica llum de peu (1932) d’alumini amb pantalla articulable -tan deutora de les noves premisses de la Bauhaus i del concepte de la llum de Frank Lloyd Wright- o les cadires (1936) – presentades al I Saló d’Artistes Decoradors organitzat pel FAD – que varen moblar el Pavelló de la República Espanyola de la Exposició Internacional de París. La revista del grup, dirigida per Torres-Clavé i titulada “AC Actividad Contemporania”, va editar vint i cinc números entre 1931 i 1937 amb articles sobre arquitectura, urbanisme, art, cinema, fotografia, disseny de mobles i disseny de jardins, tot introduint el moviment modern a Catalunya. Malhauradament, amb l’adveniment de la Guerra Civil Espanyola el grup s’extingí i el MIDVA va tancar les seves portes el 1939. Molts dels membres partiren a l’exili, però inclús des d’allí varen crear dissenys tan emblemàtics com la cadira BFK (1938) del Grupo Austral, format per Antoni Bonet, Juan Kurchan i Jorge Ferrari-Hardoy.
Amb una neta voluntat recuperar l’esperit del GATPAC, l’any 1951 es va fundar a Barcelona el Grup R – la lletra al.ludia als mots Restauració, Renovació i Revolució- impulsant una veritable recuperació cultural i arquitectònica del nostre país. El grup estava format per Oriol Bohigas, José Antonio Coderch, Joaquim Gili, Josep M. Martorell, Antoni de Moragas, Josep Pratmarsó, Josep M. Sostres i Manuel Valls. Col·laboradors habituals varen ser, entre d’altres, Ricard Giralt Miracle, Joan Josep Tharrats o Francesc Català-Roca. La gran onada migratòria que arribava a Catalunya i l’incipient barraquisme a Barcelona van ser el el punt de mira del realisme crític del grup, que es va concentrar en el problema de la vivenda obrera. Bon exemple d’això és el concurs de mobiliari que va organitzar el FAD i l ‘Instituto Nacional de la Vivienda l’any 1954 amb el lema “Prodignificació de la llar popular“. El premiat fou Antoni de Moragas que ideà un sistema modular per tal que l’usuari pogués construir els seus propis mobles perseguint, en les seves pròpies paraules, l’ “humanització de l’estàndard“. Tres anys més tard A. Coderch va crear una làmpada que esdevindria una icona del disseny català. Un objecte que difonia la llum sense enlluernar – d’aquí el lema publicitari “el caliu del foc dins d’una llar“ – i que l’arquitecte definia com “una brasa incandescent i o com un sol que es pot mirar directament ja que els seus raigs han estat amortitzats”. Encara als anys 50, una remarcable intervenció va ser la de Barba-Corsini a les golfes de la Pedrera (1955) a través d’un mobiliari que encaixava perfectament amb les formes gaudinianes i aprofitava molt bé un espai notablement reduït.
Els inicis dels anys 60 van veure néixer les principals escoles de disseny a Barcelona: el 1959 es creava l’Escola d’Art del FAD, el 1963 es fundava Elisava i el 1967 l’escola Eina obria les seves portes. Eren els temps de Tuset Street – nom ideat per Oriol Maspons-, un carrer frequentat per la gauche divine barcelonesa amb protagonistes com Ana Maio, Xavier Olivé o Federico Correa. Aquest últim va dissenyar junt al seu soci Alfonso Milà la famosa truiteria Flash-Flash (1969) i el restaurant Giardinetto (1973), dos locals emblemàtics no tan sols del barri sinó de la ciutat. Mentrestant, Miquel Milà – germà d’Alfonso- creava objectes tan icònics del disseny català com la làmpada TMM o Cistella (les dues del 1962). Era l’època daurada del disseny a Catalunya, amb objectes capdavanters a nivell internacional com la primera batedora elèctrica de mà – la Minipimer MR1 de Gabriel Lluelles (1959)- o la primera motocicleta de trial del món, la Cota 247 de Leopoldo Milà. En aquest sentit val la pena indicar que el disseny més copiat al llarg dels anys ha estat la setrillera de Rafael Marquina (1961), un objecte sense nanses ni tap per primer cop en la seva història que impedeix el degoteig. Especial menció mereix André Ricard, creador dels popularíssims cendrers Copenhagen (1966) o la cafetera Mini-Gaggia (1971), entre molts d’altres.
Tots aquests objectes es podien adquirir a la botiga Vinçon (1967-2015) al Passeig de Gràcia. Digna successora del MIDVA, va constituir un veritable aparador del disseny català. Visitar-la proporcionava al comprador una experiència estètica, doncs els productes es mostraven a través de tota mena d’escenografies que, transgredint l’àmbit purament mercantil, transformaven els aparadors en purs poemes visuals.
Filosofia i lletres de Catalunya, a la Universitat de Girona i a l'Escola Rosa Sensat.
Ha realitzat projectes educatius per la Diputació de Barcelona, Fundació Arranz-Bravo, Fundació Vila Casas, Poble Espanyol o Roca Barcelona Gallery entre d'altres. Ha escrit llibres i articles de divulgació, entorn la pedagogia de l'art i la figura de Goya especialment. Actualment és creadora de continguts i presentadora de programes televisius sobre art (TV3 i Betevé), exerceix com a docent a l' Escola d'Història de l'Art de Barcelona -on imparteix classes als Guies Oficials de Catalunya, entre d'altres- i és curadora de l'IDEAL, Centre d'Arts Digitals.