Arquitectura / Opinió

El ‘domestissatge’ dels espais públics

Si “domesticitat” és “qualitat de domèstic” podríem emprar un nou verb com domesticar i encreuar-ho amb l’acció del mestissatge, d‘intercanvi, de mescles culturals. El verb “domestissar” per definir la acció de transformació d‘un espai per a donar-li la qualitat de domèstic i mestís, de lloc d’intercanvis. Amb el “domestissatge” d’un espai o un àmbit públic com a resultat.

Durant molt temps l’espai públic s’ha dissenyat a les nostres ciutats com a espai de circulació amb el cotxe com a protagonista privilegiat que relegava a un paper secundari al ciutadà vianant. Altrament i en altres llocs la reivindicació de l’espai com a lloc de trobada i participació d’usos oberts ja s’estava produint. Tenim exemples clars en una ciutat tant inabastable com Nova York, al costat d’altres més amables i pioneres com Copenhaguen o Melbourne. 

En aquesta manera d’entendre l’espai públic coincideixen dos termes, públic i domèstic. Públic com a espai de relació, intercanvi i participació; i domèstic com a espai per al descans, segur, amable, acollidor. Espais de confiança i de trobada on s’estableixen vincles que porten un sentit de cohesió social i de proximitat cap als altres.

Ara mateix no es possible trobar un terme per a definir aquest nou fenomen social, l’acció de transformar un objecte o cosa per a que adquirisca un caràcter domèstic. Un lloc que possibilite el desenvolupament d’activitats col·lectives, que potencie les relacions humanes que els enriquisquen en eximir-los de la seua funció de mers espais de pas o de circulació… El verb “domesticar” és aplicable a animals o fins i tot a persones.  Potser s’hauria d’ampliar el seu significat o crear algun nou terme que reculla aquestes noves accepcions, es a dir fer tractable, amable, alguna cosa que no ho és. 

Si “domesticitat” és “qualitat de domèstic” podríem emprar un nou verb entre domesticar i encreuar-ho amb l’acció d’obtenir un espai de mestissatge, d’intercanvi, de mescles culturals. De tot l’anterior m’atreviria a proposar el verb “domestissar” per definir la acció de transformació d´un espai per a donar-li la qualitat de domèstic i mestís, de lloc d’intercanvis. Com a nom, i amb el mateix sentit, podríem parlar del “domestissatge” d’un espai o un àmbit públic. Com s´ha dit abans, el resultat és un espai domèstic, acollidor, on a la gent li agrada aturar-se a fer alguna activitat, des de mantenir una conversa fins a sentir un concert. Llocs a on es reforça el teixit social, a on es fa ciutadania.

La implicació de l’administració

L’espai públic domèstic no respon a un programa tancat i aquest dependrà de la interpretació que donen els seus usuaris. La seua utilització lúdica, festiva, informal, cultural, reivindicativa, acció ciutadana amb un caràcter domèstic estarà promogut per associacions, administració o de manera espontània per veïns o transeünts, en definitiva, es tracta d’incorporar dinàmiques existents i esdeveniments al procés de “domestissació” per donar contingut a aquests espais. Per a qualsevol classe d’ús fins i tot que admeta aquest espai com a ampliació d’un espai interior d’un edifici públic o institució privada. Per a això és important la implicació de l’administració. Els espais maltractats, abandonats, mal conservats, poden convertir-se en llocs no reclamats pels ciutadans i a conseqüència d’això es veuran abocats a un procés de degeneració amb unes condicions insalubres que derivarà en un ús marginal i sense seguretat.

Hem de pensar en el cost que suposa per a l’administració, i per tant al contribuent, l’edificació d’equipaments culturals especialitzats com teatres, cinemes, auditoris, centres socials. D’altra banda, l’avantatge que suposa tenir un bon clima la major part de l’any que permet fer a l’exterior activitats pròpies d’aquests costosos edificis, la qual cosa significa que disposem de nombrosos espais que poden funcionar com a equipaments de baix cost en desdibuixar la línia interior / exterior que fitava la diferenciació d’usos. Aquests espais d’oportunitat els trobarem a la cota zero de la ciutat: els carrers, places, interiors de públics com seria els vestíbuls, espais de transició entre l’interior i el carrer o plaça com són els porxos, interiors d’illa i concatenats, connectats amb obertures i connexions facilitant noves relacions i oportunitats, en un altre nivell terrasses, cobertes privades i públiques.

La clau d’aquests “nous espais” és que són espais diversos, oberts, reprogramables, amb un sentit social i participatiu, amb vocació d’integració urbana a llocs nous o ja existents. Així doncs, gaudim-los.

Carlos Salazar
Carlos Salazar Fraile és un arquitecte valencià especialitat en estètica i format a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallés. El seu treball es pot trobar en obra pública, habitatges, equipament urbà, arquitectura efímera per exposicions o disseny de mobiliari. Actualment combina aquesta tasca amb l'activitat docent, com a professor al Departament de Projectes Arquitectònics de la ETSA-UPV. És també autor de dos llibres relacionats amb l'arquitectura i publica regularment en diferents mitjans. En l'àmbit institucional, és vocal de cultura del Col·legi Territorial d´Arquitectes de València. Guardonat amb el Novum Design 2021 pel projecte Bartolí Lab.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close