Arquitectura / Patrimoni

El pont català de Sant Petersburg

Els ponts, segons les rondalles, eren construïts a l’antigor amb vidre, glaç, cabells, molsa, agulles… I calia parar atenció: si algú en queia, era engolit per l’abisme. El pont que es considerava més meravellós i delicat era l’arc de Sant Martí, que unia el Cel amb la Terra i n’establia una aliança. Els ponts, en definitiva, unien dos mons separats, mentre, sota les arcades s’hi aixoplugava la morralla: vagabunds, quincallaires, jugadors i lladres.

Un dels ponts més bonics de Catalunya és el romànic de Sadernes, esvelt i elegant, que salva el riu Llierca. Es tenen pistes convincents que va ser el primer peatge de Catalunya.

Explica la llegenda que l’amo del pont, el malvat senyor de Sales, conegut com la Por, no sols gravava el trànsit, sinó que gaudia llençant per la barana els serfs poc diligents. El pont, amb la seva alçada de gairebé trenta metres i més de cinquanta de longitud, és la porta d’entrada a l’Alta Garrotxa.

Pont medieval de Sadernes sobre el riu Llierca. Alta Garrotxa

Antigament, es creia que els ponts eren obra del dimoni. Gran impressió feia la seva visió: pedres sostingudes sobre el buit en un equilibri gairebé màgic. De manera que el comú del poble veia el dimoni com enginyer. Encara sorprèn contemplar els espectaculars ponts medievals de pedra que salven grans esvorancs; ponts que fan la sensació de ser obres no erigides per mans humanes.

El primer menhir reconegut com a tal al país va ser la Pedra del Diable,  a tocar de la població de Santa Pau. La va identificar el reconegut pintor Joaquim Vayreda el 1872. Lligada a aquest menhir hi ha una llegenda recorrent que parla d’una noia que s’havia de casar amb un xicot que l’esperava a l’altra banda del Ter. El riu baixava gros i no podia travessar-lo. La noia prometé l’ànima al diable si abans de les dotze de la nit la portava a l’altra cantó. El dimoni, aleshores, s’escarrassà a bastir un pont de pedra. I tot volant per l’aire duia grans carreus del Pirineu. Tanmateix, no va apamar bé el temps i, mentre transportava l’últim roc, va fer-se mitjanit. D’immediat, va desaparèixer, i la pedra va caure amb gran terrabastall a prop de Santa Pau. La construcció és el Pont Major de Sarrià de Ter.

Lluny de la Garrotxa es troba la ciutat de Sant Petersburg, antiga capital imperial dels tsars, fundada per Pere el Gran a la vora del riu Neva. És la ciutat més septentrional del món amb més d’un milió d’habitants. I el seu centre  és considerat Patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Sens dubte, una de les estampes més típiques i romàntiques de Sant Petersburg és la panoràmica de l’imponent Palau d’Hivern, a hores d’ara Museu de l’Ermitatge, que es pot veure magníficament des del pont del Palau. Aquest pont el va dissenyar un dimoni català, Magí Cornet,  només en cent cinquanta dies. El pont uneix l’illa de Vassílievski amb el barri de l’Almirallat.

Es tracta d’un pont de ferro, de cinc ulls, 259 m. de llarg i 27 m. d’amplada, que incloïa un carril per tramvia. Per deixar pas als vaixells, el tram central era mòbil i llevadís.

El dimonis constructors de ponts, en temps més contemporanis, se’ls anomena enginyers. Cornet era el cap de secció de ponts de la Maquinista Terrestre i Marítima, i va guanyar el concurs internacional, convocat el 1902, per projectar un pont al davant del palau d’Hivern de Sant Petersburg. La Maquinista s’havia negat a participar en el concurs, i Cornet havia fet el projecte -i la memòria en rus- pel seu compte, fora d’hores de feina. Al concurs hi van participar grans empreses metal·lúrgiques de tot el món.

El pont es va inaugurar el 1916, amb algunes desviacions respecte del projecte original. El motor que serveix per obrir les set-centes tones de cada meitat del pont es compon d’enormes engranatges, alguns d’ells encara originals, i uns contrapesos de milers de tones.

El pont del Palau és un dels elements urbans més emblemàtics de la ciutat imperial i protagonista d’una de les seqüències més potents del film Octubre (1928) de Serguei Eisenstein, sobre la revolució del 17. I s’ha convertit en un dels principals símbols i atraccions turístiques. L’obertura del pont és passada la mitja nit, i és tot un espectacle, precedit de música, bengales i un gran silenci quan els dos braços s’enlairen davant els curiosos.

Si es travessa el pont de l’enginyer català es pot entrar a l’Hermitage. Entre l’extensíssima obra a contemplar, es pot admirar un plafó lateral d’un retaule desaparegut, fet al tremp i oli, del gran pintor gòtic català Bernat Martorell:  Sant Vicenç Màrtir i Sant Vicenç Ferrer. O la copa religiosa, de plata daurada, de Pere II d’Urgell. I durant el període comprés  entre octubre del 2019 i l’abril del 2020, va ser exposada al Gran Pati del Palau d’Hivern, Carlota, el bust del aclamat escultor Jaume Plensa. Una obra que crea il·lusions. El cap sembla tenir les proporcions correctes, però, en apropar-se l’espectador se n’adona de la distorsió i l’allargament de la figura i es revela l’efecte òptic que va emprar l’artista.

L’escultura està feta de ferro fos, però les proporcions estirades i les superfícies que reflecteixen la llum li donen a la peça una aparença lleugera i elegant… com sol succeir amb molts ponts…

Carlota, obra de Jaume Plensa del 2017

Plensa també volia unir dos mons separats: el material i l’il·lusori. Carlota té els ulls tancats per reflexionar sobre l’enganyívol sentit de la vista. La figura simbolitza els somnis humans que es fan visibles i tangibles quan les persones tanquen els ulls. Per això, abans de construir, s’ha de projectar. Projectar els somnis que es tenen a dintre. Com el pont sobre el Neva, somni portentós de Magí Cornet, un dimoni, o un mag,  poc reconegut, de l’enginyeria.

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close