Arquitectura

El refugi ocult i inacabat de Massarrojos

A diferència dels refugis antiaeris de la Guerra Civil com el de l’Ajuntament de València o el de Serrans, restaurats pel consistori, algunes d’aquestes instal·lacions defensives restaren inacabades. I fins i tot eren desconegudes fins ara. És el cas de l’existent en la pedania de Massarrojos, redescoberta casualment quan començaren les tasques fa uns anys per recuperar els refugis per a la memòria històrica de la ciutat.

Els continus bombardejos de l’aviació italiana i de la flota franquista sobre la que va ser la capital de la República durant gran part de la Guerra Civil es generalitzaren cap a la meitat del conflicte, fins al punt d’arribar a la perifèria de la ciutat, a indrets com la pedania de Massarrojos, als poblats del nord. Davant el perill, les autoritats pedànies, en algun moment del 1938, sol·liciten la construcció d’un refugi per protegir els veïns.

D’aquesta instal·lació hi havia notícia a través dels testimonis dels habitants de Massarrojos, però no hi havia constància documental del projecte, tret d’una sèrie conservada en l’Arxiu Històric Municipal de València, “Nòmines per l’administració”, encetada el 21 de maig del 1938 i tancada el 23 de març del 1939, molt pocs dies abans del final de la confrontació, el primer d’abril d’aquell any. L’obra, per tant, va restar inacabada.

Peça recuperada en els treballs arqueològics.

En els documents constaven els rebuts de pagament de les obres, la nòmina de treballadors i el seu ofici, el total d’hores treballades i el preu. Els pagaments els feia la Junta de Defensa Passiva i els signaven un responsable, l’arquitecte director i un arquitecte vocal d’aquesta junta. Hi ha una dada interessant, perquè entre els oficis figuren picapedrers i barreners, atès que el refugi es va haver d’excavar obrint un túnel en roca natural.

El testimoni de Nicolau Primitiu

De la pertinença del refugi i del perill real que corria la població civil, tenim constància a través dels dietaris de Nicolau Primitiu Gómez i Serrano, l’empresari, historiador i activista cultural, que va passar gran part de la guerra en la seua casa de Massarrojos. En una estremidora entrada datada el 12 de gener del 1937, l’intel·lectual conta el següent: “Acabem de sopar a Massarrojos i estem de sobretaula. Estic llegint i prenent notes. Ma muller ix al pati i torna a entrar cridant-me misteriosament. Ix al pati! Estan canonejant València! (…) Pegue al terrat de mon cunyat Joan. Per la banda de la mar es veuen com rellamps seguits d’explosions sordes i altres a més a prop com si ixqueren del port. L’espectacle és imponent. Apenes dura uns minuts que’ns pareixen segles”.

Nicolau Primitiu.

“S’ouen les sirenes de València i altres per l’Horta. Les canonades paren. Tot roman en silenci. Les sirenes continuen lamentant-se com udolant al lluny i nosaltres devallem disposats a gitar-nos pensant en els nostres fills que estan a València”, conclou. Rellegir aquestes línies provoca un calfred.

Comptat i debatut, la guerra va deixar inacabat el refugi, les entrades del qual es van segellar en la dècada del 1950. Sortosament, es va poder localitzar la ubicació i, al setembre del 2017, es va elaborar un estudi arqueològic que servira de base a la restauració.

Interior del refugi.

El refugi de Massarrojos tenia una planta allargada, en forma de galeria de més de cent metres. Bàsicament, seguia el traçat de l’antic carrer Major (actualment Doctor Andrés Piquer) i la plaça del Somiador (plaça Major). Tenia dues entrades contraposades amb coberta de formigó armat. En el cos central, d’un ample d’uns dos metres, hi havia bancs. I el sòl tenia un tram amb paviment de ciment. La part sense acabar deixa veure la pedra de base.

També van quedar inacabats els sistemes de ventilació i l’enllumenat elèctric. Com ara un pou negre i el començament d’una galeria inacabada, sembla que amb habitacions per allotjar una infermeria i la cambra de màquines. A diferència del refugi de Serrans, en el qual es veien els dibuixos a carbonet de la xicalla, els pocs conservats ací són d’un altre caire ben diferent: càlculs matemàtics i alguns incisos sobre l’obra, com l’any d’inici de la construcció. Tot i estar inacabat, els testimonis orals confirmen que es va arribar a utilitzar.

I ara, gràcies a les tasques de rehabilitació que han fet visitable el refugi, serveix com a testimoni material d’un temps d’horror que caldria no oblidar mai.

Entrada, una vegada acabada la restauració.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Membre del Consell Valencià de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close