La brutícia dels carrers del segle XVIII era insuportable. Les ciutats, encara no sotmeses a les profundes reformes urbanes del XIX que van incloure tan l’enderrocament col·lectiu dels perímetres emmurallats ja obsolets que frenaven les expansions urbanes com els grans esventraments dels seus nuclis medievals per a esponjar-les i fer-les més salubres estaven atestades, plenes de brossa, sovint sense clavegueram o amb un clavegueram incorrectament dimensionat. Les cuines i les calefaccions eren de llenya i de carbó. El sutge ho impregnava absolutament tot. El transport es feia amb bèsties que pavimentaven els carrers amb fems que es tornaven ràpidament líquids en ser trepitjats i barrejats amb altres fluids, fems que ho esquitxaven tot fins a una alçada considerable.
La manera que va trobar l’aristocràcia per a expressar que estava per sobre de tot això va ser vestir-se de blanc amb roba que pràcticament fregava el terra. Es considerava rude i desagradable que aquesta roba estigués tacada. Serà en el final d’aquesta època quan apareixerà la figura de George Brummell. Més conegut com el Bell Brummell, aquest personatge serà l’inventor de la indumentària moderna. La seva contribució principal: afegir la sobrietat a aquesta netedat obsessiva tan allunyada de la realitat social. El Bell Brummell va net, sense ornaments ni perruques ni maquillatge o desodorants que emmascarin el seu aspecte immaculat, el que el força a banyar-se i canviar-se de roba de tres a quatre cops per dia. Com resava una frase de l’època, l’única obra que va poder produir el Bell Brummell va ser el Bell Brummell. I amb ella en va tenir prou per a convertir-se en el pare de la nostra estètica.
Les arquitectures neoclàssiques, hereves de les renaixentistes, s’expressaran amb la puresa d’una idea. També amb la seva fragilitat, forçades pel seu sistema constructiu a un manteniment i un repintat constant. El material no pot estar en brut. La pròpia idea del material no pot considerar-se. El joc de llums i ombres, més un relleu que una textura, s’expressa mitjançant motllures que obvien la tècnica constructiva. Les façanes recuperaran els esgrafiats. Els interiors, els frescos.
El Neoclassicisme, ja imbuït d’un esperit científic que li atorga una enorme capacitat de mutació i adaptació, superarà la Revolució Francesa, es convertirà ràpidament en l’estil burgès per excel·lència i evolucionarà vers l’higienisme.
Quan la burgesia catalana vulgui proposar una reacció contra els excessos del Modernisme el Neoclassicisme esdevindrà la base per a bastir el Noucentisme, que, d’una manera contraintuïtiva, serà l’estil que proposarà i construirà les infraestructures d’estat que permetran a la Mancomunitat construir la idea de la Catalunya moderna.
Distingir entre Noucentisme i Modernisme és un exercici delicat, fi i molt complicat, més perquè la popularitat i el carisma segon l’han portat a apropiar-se de no poques obres del primer amb l’excusa, precisament, del material. I és que molt ràpidament s’aprendrà que els programes industrials o populars que requereixin construccions sofertes es poden resoldre amb més eficàcia amb obres vistes que no pas amb parets arrebossades. La percepció contemporània del Noucentisme a partir de les pàtines i les textures dels edificis envellits (a la, que confesso, no en sóc gens aliè) tampoc ha ajudat gaire, més quan s’ha acabat proposant obres interessants gràcies a ella. Ni la promiscuïtat entre els practicants d’una i altra tendència que van portar a situacions com la de En Martinell, un dels millors amics de En Gaudí al temps que es considerava insultat si es qualificava la seva pròpia obra com a Modernista, que és el que sol succeir actualment.
Els exemples extrems sempre ajuden.
La Via Laietana és el lloc perfecte per a entendre aquesta manera de fer: edificis classicitzants d’una decidida voluntat urbana fent una ciutat nova totalment aliena al que hi havia hagut en aquell moment estenent-se al voltant d’una línia recta, el tret més humà i antinatural que es pugui construir, obrint noves visuals, tot ben arrebossat i definit, incorporant avenços tecnològics a la seva expressió tals com les estructures metàl·liques o de formigó, els grans atris envidrats o els ascensors que permeten situar per primera vegada el principal a l’àtic en contacte amb l’aire pur i el sol i les vistes, principal que, a més, podrà incorporar un jardí en l’aire. Sí: m’estic referint a l’habitatge de En Cambó. A la Via Laietana trobem altres novetats com edificis d’oficina sense habitatge, programes mixtes i edificis com l’escola Baixeras, que, per haver estat en servei ininterromput des de la seva inauguració, tendim a mirar sense veure aliens a l’elegància i la modernitat de l’arquitectura de En Goday.
I és aquí on som.
El GATCPAC, el Grup R, la pròpia Escola de Barcelona, són filles més d’aquest Noucentisme en tot, també en la seva capacitat de proposar teixit i infraestructures per sobre del fort individualisme i el carisma de l’esperit Modernista, que no tan sols sobreviu amb força en uns pocs (perquè tampoc se’n necessites gaires, de practicants d’aquesta tendència) estudis, sinó que s’ha acabat enduent el Pritzker per l’arquitectura catalana fent bona la dita de la fama i la llana mentre aquestes altres construccions, alienes a l’èpica de les textures i dels materials en brut, segueixen fent ciutat.
