Arquitectura

El somni complert d’un CaixaForum a València

Aquest matí, amb un acte solemne i un desplegament de mitjans de comunicació propi de les grans ocasions, s’ha presentat el nou CaixaForum de la ciutat de València, el que suposa dotar la capital valenciana d’un dels preats centres culturals de la Fundació «La Caixa». Un equipament que complementa l’oferta de la ciutat dotant a més d’ús i funcionalitat de gran abast a l’antic Àgora projectat per Santiago Calatrava en la Ciutat de les Arts i les Ciències. L’arquitecte Enric Ruiz-Geli ha estat l’encarregat de vestir un projecte que els agents implicats no dubtaven en qualificar com un somni fet realitat.

«Moltes gràcies Isidre, per aquest somni», va dir en un moment de la seua intervenció el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, en referència al president de la Fundació «La Caixa» Isidre Fainé. «Un somni que va nàixer al teu despatx fa huit anys, a Barcelona. La paraula és l’home. I aquesta fita defineix el valor de la teua paraula», va reblar el president, paladejant un moment que «quedarà en la memòria del poble valencià», va dir, com a colofó d’un discurs que va posar en valor la «mirada sostenible» del nou complex i l’ambició d’un projecte amb «un públic potencial de tres milions de visitants anuals».

En l’escenari, a escassos metres de Puig, hi havia un altre dels puntals polítics del País Valencià, l’alcalde de València, Joan Ribó, qui va mostrar també la satisfacció per l’arribada a la ciutat d’un equipament que «completa l’àmplia oferta cultural de València», al nivell «de les grans ciutats espanyoles». Una ciutat que «evoluciona cap a la modernitat sense renunciar als seus orígens», va argumentar, per enllaçar amb la idea que CaixaForum i els seus plantejaments «encaixen en l’essència mediterrània de València». No és casual, en aquest sentit, que els visitants siguen rebuts per una instal·lació, «El Palafit», obra de la valenciana Anna Talens, que evoca l’arquitectura tradicional de l’Albufera. Ribó, en tot cas, també va tenir unes paraules per destacar la col·laboració entre el sector públic i privat, «un exemple del que podem fer si posem en comú objectius».

Joan Ribó, Ximo Puig i Isidre Fainé @CaixaForum

L’auditori del nou CaixaForum, de fet, va viure una matinal pròpia de les grans ocasions, un gran esdeveniment que suposava un parèntesi quasi festiu en un moment delicat per al govern del Botànic. Entre el públic, el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, una representació important del Consell, invitats dels àmbits social, econòmic i cultural, i una presència de mitjans de comunicació reservada a les dates assenyalades en majúscula al calendari. I el primer en dirigir-se a l’auditori va ser el mateix Fainé, qui va recordar que la fundació que representa porta trenta anys operant al País Valencià, amb un total de 47 mostres a València en diversos emplaçaments.

Des d’ara mateix, l’activitat de la Fundació «La Caixa» a terres valencianes té una seu estable, un «espai excepcional» de vora 10.000 metres quadrats que ha requerit una inversió de 19 milions d’euros (el manteniment anual es calcula que serà de cinc milions més) i que Fainé va assegurar que suposaria una «empenta a la societat valenciana, una punta de llança de desenvolupament econòmic i financer». Una inauguració, altrament, precedida d’un conveni entre Fundació «La Caixa» i la Generalitat Valenciana per dedicar 33 milions d’euros a acció social, educativa, cultural o científica, en actuacions com ara el foment de la pilota valenciana o la nodrida activitat de les bandes.

El vessant educatiu de CaixaForum @Miguel Lorenzo

Fainé va fer el seu aterratge valencià rescatant paraules de Teodor Llorente, invocant la figura de Sorolla i mostrant el seu agraïment a Santiago Calatrava, autor de l’Àgora, i a Enric Ruiz-Geli, l’arquitecte responsable del projecte del nou CaixaForum, per haver generat «un centre d’especial bellesa, un espai únic». Fainé va concloure el seu parlament citant Joanot Martorell: «Com més s’estima una cosa més és desitjar estimar».

Cinc hores de solitud i reflexió

Conta la llegenda que Santiago Calatrava va generar l’esbós de l’Àgora en una tovallola, durant un dinar amb l’aleshores president de la Generalitat, Francisco Camps. Construït l’edifici, tanmateix, mai se li va acabar de donar una funció clara més enllà d’una certa filosofia multiusos, com ara acollir una competició de tennis, una pista de patinatge sobre gel o, fins i tot, acollir esdeveniments socials. Des que es va anunciar el projecte del CaixaForum a València, d’alguna manera es van obrir les portes del cel per a les autoritats valencianes. Lògicament, per la transcendència del projecte, però també per trobar una immillorable funcionalitat a l’Àgora, amb un contenidor que té com a objectiu primordial, subratllat en negre en el dossier de premsa, «aproximar la cultura a tots els públics». I qui diu cultura diu ciència, art multimèdia, jornades, debats, tallers i continguts educatius, concerts o recitals poètics. A tall d’exemple, València acollirà una primera edició de les «Nits d’estiu», un certamen habitual a la resta de CaixaForums.

Enric Ruiz-Geli, Elisa Duran, directora general adjunta de la Fundació i Álvaro Borrás, director de CaixaForum València.

Un projecte que, com l’anterior, també té el seu relat. El va explicar als periodistes, abans de l’acte principal, l’arquitecte responsable de dotar de contingut l’espai, Enric Ruiz-Geli, de l’estudi Cloud 9 de Barcelona. L’arquitecte va assegurar que les idees per omplir «el ventre de la balena» sorgiren després de passar cinc hores en l’espai, reflexionant-hi en solitud. D’aquell procés va sorgir un esbós al qual va anar donant forma amb el temps, una mena de «paisatge de cèl·lules vives» a l’interior de l’edifici, «espais interconnectats en un ecosistema protector». «El somni, dins d’un somni, dins d’un somni», va dir, citant per a il·lustrar el concepte la pel·lícula de Christopher Nolan Origen.

Ruiz-Geli, amb tot, va definir el treball per omplir els budells del complex com un «projecte d’intel·ligència col·lectiva», fruit del treball de setze artistes. El primer impacte, abans d’entrar, és l’esmentat «Palafit», la instal·lació de flaires mediterrànies d’Anna Talens. Una vegada a dintre, mirant cap a la dreta, el primer impacte és la zona d’administració i llibreria, una bonica estructura que homenatja el Palmeral d’Elx amb la coberta revestida pel ceramista Toni Cumella. A l’esquerra, en una mena de segon nivell escales amunt, en un espai sàviament aprofitat com a petita graderia, es mostra el que és l’estructura segurament més espectacular del complex, El Núvol, una preciosa i quasi ingràvida estructura feta de materials molt lleugers.

El Núvol i “Arc al cel”, d’Inma Femenía @Máximo García

Aquesta secció ja acull activitats familiars i educatives (l’activitat vigent és «#EINÚVOL{IA}. Educant en l’era de la intel·ligència artificial»), en un espai interior diàfan, però allò que crida l’atenció des de fora és el seu poderós cromatisme, connectat amb dades en temps real de la temperatura dels oceans, amb oscil·lacions entre el blau saludable i un violeta que ens parla de desgel i canvi climàtic. En aquesta zona de CaixaForum també trobarem l’obra d’una artista valenciana, Inma Femenía, i el seu «Arc al cel», una intervenció artística que reprodueix el fenomen òptic de l’arc de Sant Martí. Altrament, en un lateral, hi ha la zona dedicada al restaurant, que destaca pel seu cridaner interior i per la no menys espectacular coberta vegetal que el recobreix. Paisatge dins del paisatge que enllaça amb conceptes molt citats com els de «sostenibilitat» i «eficiència energètica»: segons els seus impulsors, l’edifici tindrà un 70% menys de despesa energètica que un edifici de les mateixes característiques.

Homenatge al Palmeral sobre administració i llibreria @Miguel Lorenzo

D’una altra banda, a l’extrem, s’ha aprofitat la curvatura del l’espai per ubicar l’auditori, amb capacitat per a 300 persones. Si no alces la mirada, sembla una instal·lació curiosa, el que els autors defineixen com una mena de caixa negra recoberta de cartró, però en girar els ulls al sostre hi ha el que sembla una mena d’estalactites obscures. En realitat, és una peça de Frederic Amat, «El bosc escrit», d’una gran tensió dramàtica, feta amb llenya de roures caiguts.

Les descripcions anteriors corresponen a les zones més impactants visualment de CaixaForum, però també hi ha espais més estricament funcionals, com les dues sales d’exposicions, les quals allotgen ja dues mostres que ens donen pistes sobre la diversitat temàtica que es podrà veure al complex. D’una banda, la mostra «Faraó, Rei d’Egipte», confeccionada amb fons provinents del British Museum, una de les institucions de les quals CaixaForum València actuarà com ambaixador, juntament amb el Museo del Prado o el Centre Pompidou, entre altres. Aquesta exposició, visualment atractiva i que segurament serà de les més buscades pel gran públic, explora el simbolisme i ideari de la monarquia egípcia.

Exposició dedicada als fararons.

La segona sala, més petita, allotja una mostra d’art contemporani, «Horitzó i límit. Visions del paisatge», amb 31 obres d’autors com Gustave Courbert, Joan Miró, Casas, Perejaume, Andrea Galvani, Tobias Verhaecht o Oriol Vilanova, entre altres, amb diferents mirades paisatgístiques, de les més enlluernades a les més crítiques i compromeses. Una mostra a la qual dedicarem pròximament un espai a banda en El Temps de les Arts.

Comptat i debatut, com deia l’alcalde, l’oferta cultural de València queda arrodonida per un projecte que dota de contingut i una aparença interior ben aconseguida un dels edificis fins ara orfes de la ciutat, encaixonat entre els molt visitats Oceanogràfic i Museu de les Ciències. Una feinada que va incloure obres en plena pandèmia i un aterratge acollit amb satisfacció i que se celebra amb una setmana de portes obertes entre el 22 i el 29 de juny que ha esgotat les 20.000 entrades disponibles, segons va revelar Ribó.

CaixaForum a València ja és una realitat visible i visitable.

L’exterior de l’edifici @Máximo García
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres. Membre del Consell Valencià de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close