Arquitectura

El triangle immortal de la taronja

Quan les taronges esdevingueren un objecte de riquesa, les societats agrícoles que les comerciaven començaren a vestir les seues ciutats de cases amb aires modernistes. No només cases: hi emergiren casinos, bars, magatzems, comerços, quioscos… Molts pobles de les comarques valencianes “s’il·luminaren” amb aquest llenguatge alternatiu, orgànic i ple de personalitat. En definitiva, ompliren de colors, textures i creativitat les trames urbanes d’aquells municipis. I els llenguatges “modernistes” entraren amb força en aquelles societats. Carcaixent, Alzira, Borriana, Benicarló, Nules… respiraren aquelles flaires que venien d’Europa. A canvi, Europa respirà la tarongina.

Només entrar a València ja respires tarongina. Aquest era l’objectiu de la decoració de la gran estació de trens del Nord: per tot arreu hi havia taronges que et saludaven quan arribaves a aquella gran nau de ferro que et vomitava dins la ciutat. Taronges en forma de vitrall, de mosaic, de capitell… Aquestes pomes daurades ens donarien la vida eterna.

Els llenguatges modernistes van anar escampant-se per les societats urbanes i periurbanes que vivien el fenomen de la industrialització i el comerç. Els modernismes arribaven d’una Europa que deixava el segle XIX i començava a viure un vertiginós, fascinant i mecànic segle XX. I això en els pobles agrícoles que iniciaven el seu camí cap a l’exportació dels seus productes, es va traduir en edificis per als burgesos, però també en una altra manera de viure. Perquè els nous llenguatges arquitectònics impregnaven tot l’ecosistema vital.

La taronja ens saluda des de l’antiga Xina i quan passa per Grècia, ens ofereix el musculós relat del Jardí de les Espèrides, una mena de paradís on els fruits de l’arbre de la vida eren ni més ni menys que taronges: les fruites daurades. Hem de fer constar que a les Riberes i a les Planes els tarongers començaren a omplir la retina de la memòria a partir de principis del segle XIX. I els fruits daurats es convertiren en monocultiu i en font de riquesa. Hèrcules en robà algunes i ens les passà a nosaltres. O això diuen.

Vitralls de l’estació del Nord.

L’agricultura dels cítrics era fins fa setanta anys l’activitat més important de molts pobles d’algunes comarques del País. Però n’hi hagué algunes que aprofitaren el monocultiu per a comerciar i crear una burgesia que demanava infraestructures i cases “modernes”. Al País Valencià hi havia localitats que gràcies al vapor podien enviar fora vi, panses i taronges… En pobles com Borriana, en 1900, el 85% de la terra conreada era per al taronger.

La taronja: una riquesa ancestral i nutritiva, que l’oferíem al món i el món ens la pagava. Trens i vapors eixien de València, Benicarló, Borriana, Carcaixent, Alzira… cap als mercats europeus: Hamburg, Bristol, Liverpool, Glasgow, Cardiff… Vagons i vaixells carregats de centenars de milers de caixes de taronges. En molts pobles, curiosament, els arxius de tots aquells moviments de mercaderies van desaparèixer en ser cremats per considerar que eren papers vells i que ocupaven massa espai…

És en aquest context on els llenguatges modernistes “s’arromanguen”: entren al tros i contacten amb l’argila primigènia dels pobles. És ara quan el modernisme es fa pràctic i funcional.

Un altre detall de l’estació del Nord.

De la mateixa manera que al Priorat —i a altres comarques— es fan cellers —les catedrals del vi— a les Riberes i a les Planes del País Valencià es construeixen magatzems per a encabir una producció de taronges que a principis de segle aniran a llocs llunyans d’Europa i d’Amèrica. És quan es tracta de construir grans naus per a encabir milers de caixes de taronges. Fins i tot València —com a capital pròxima als centres productors principals i ella mateixa, distribuïdora— es va veure inundada de taronges a l’estació de trens. O de “docks” al port de València: uns grans magatzems on conservar les mercaderies que venen i que van. Ací la construcció pràctica es converteix també en bella. Així, encara que l’interior es basa en una estructura diàfana de ferro i d’obra, l’exterior és un bany d’ornaments, línies i corbes que traslladen aquests grans espais a dins de la mar.

Imagineu pobles com Carcaixent, Alzira, Benicarló, Borriana, Nules… plens de màquines per triar la taronja, per rentar-la, seleccionar-la per grandàries, per embolicar-la, per encaixar-la en basquets… Tot aquest procés per enviar milions de fruites del jardí de les Espèrides a milers de quilòmetres… I gent que hi treballa.

Magatzem de Ribera, Carcaixent.

Carcaixent —considerada ciutat des de 1919— guarda un important llegat modernista gràcies a la riquesa de les taronges. L’autèntica joia modernista és el Magatzem de Ribera, un gran i funcional edifici destinat a la producció i l’emmagatzematge de taronges. En la seua funció és un dels grans exponents de l’arquitectura d’expressió modernista del País Valencià. Aquesta “catedral de la taronja” la va construir a partir de 1903 l’arquitecte Josep Rios Ginesta, just al costat de l’estació del ferrocarril. De maó vist, amb arcs amb motllures que recorden colors plans i textures de l’antic edifici de l’editorial Montaner i Simon de Barcelona fet per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner… L’espai diàfan dissenyat en planta basilical, es divideix en tres naus que permeten passar la llum entre columnes de fosa i capitells clàssics. La fusió d’estils té un objectiu: la funcionalitat i el respecte pel passat.

A Alzira trobem el magatzem de Peris Puig, obra de l’arquitecte Emili Ferrer i Gisbert. Amb el mateix objectiu funcional, l’edifici per fora mostra una estètica sorprenentment dinàmica. El seu perímetre és una simfonia d’arcs de mig punt, pilastres, pinacles i una seqüència horitzontal molt interessant que barreja finestres, columnes i gàrgoles. Les nombroses finestres permeten filtrar la llum que farà que totes les tasques del processament de les taronges es faça d’una manera relativament còmoda, ràpida i efectiva. En capitells i cornises, una explosió cromàtica de taronges i grocs cítrics. Al remat, va acabar per ser una fàbrica de cotó.

Magatzem de Peris Puig, en Alzira. Fotografia: Diana Sánchez Mustieles (Patrimoni Industrial Arquitectònic).

Però mentrestant, el comerç de la taronja generava noves necessitats, nous canals de comunicació i d’expressió. La taronja usava les modernes tècniques de màrqueting per a la venda i promoció i s’iniciava la relació entre l’art, el dibuix, la il·lustració i la publicitat. Als nostres països els artistes feien cartells on s’anunciaven licors, medicaments, publicacions, locals, bars, comerços, vins… i també productes del camp: la taronja es convertí en la protagonista d’una infinitat d’obres d’art en forma d’etiquetes d’embalatge. I en moltes llengües: la taronja esdevenia un instrument cosmopolita: Borriana, París, i Londres, resava l’eslògan que encara molts ciutadans recorden… El disseny de les etiquetes va provocar que artistes capdavanters com Artur Ballester o Josep Renau posaren al servei de la taronja les noves tendències estètiques. Els modernismes viatjaven gràcies a les taronges i al paper imprés a moltes cases. Els petits objectes s’impregnaven de colors, línies sinuoses, missatges…

Finestres en un edifici de Borriana.

Borriana es converteix en el tercer epicentre dels modernismes de la taronja: entre 1880 i 1930 exportava la tercera part de totes les taronges de l’estat espanyol i una petita burgesia construïa cases gràcies als diners que venien d’Europa. Des de l’edat mitjana, la platja del Grau de Borriana, en la desembocadura del riu Anna o Sec, era el lloc on els vaixells nostres que arribaven de Catalunya o Mallorca venien a carregar productes agrícoles d’aquestes comarques.

En aquest “empori”, cap mestre d’obres estava sense treball. I rajolers, marbristes, fusters, paletes, ferrers, guixaires, vitrallers, ceramistes, aportaven els seus coneixements a les cases particulars o als grans equipaments socials que portava una nova manera d’entendre el món: casinos, bars, quioscos on es venien gelats, teatres…

Etiqueta d’època per a les taronges.

Fins i tot, la taronja generava una iconografia pròpia: la veiem al Cercle Fruiter de Borriana. Relats en relleu sobre la collita, l’emmagatzematge, l’embarcament, la tria… Es parla de l’autoria del Cercle i sonen noms coneguts: Manuel Peris, Francesc Mora o Josep Maria Cortina podrien haver contribuït a l’autoria de l’autèntic “sancta sanctòrum taronjaire” . Les línies de l’edifici convergeixen i fusionen les corbes d’un cert modernisme orgànic amb l’estètica més geomètrica de la Sezession vienesa…A la façana trobem pomells de taronges, rostres que recorden estètiques “decó”… L’atmosfera s’ompli de llum que retalla una escala central magnífica, un fris de ceràmica vidriada i una làmpada majestuosa que ara mateix ocupa un lloc preeminent al Museu de la Taronja… Un “detall” regalat per un dels patricis de Borriana, que a partir d’aquell moment tingué molt més prestigi entre la seua societat…

És una pena que el Museu de la Taronja porte molt temps tancat, i que el Cercle Fruiter ara siga una pizzeria que obre a partir de la vesprada. Encara que la voluntat política actual és la d’obrir el Museu, hauria de ser un objectiu prioritari convertir aquests espais en llocs de memòria i interpretació d’una de les èpoques i de les activitats més extraordinàries de Borriana i de la seua comarca.

Casa Metge Tena, reproduint un habitatge del passeig de Gràcia de Barcelona.

El món de l’habitatge burgés també s’amara de “modernismes” a Borriana. Sense oblidar que en el moment àlgid del comerç de la fruita daurada, gran part de l’extensió urbana en el temps daurat de la taronja eren magatzems… I per això, encara destacaven més els habitatges fets per als burgesos oberts a acollir els llenguatges moderns que venien de fora. En aquest poble conviuen multitud d’estils arquitectònics: així, trobem cases de gust tradicional acadèmic, com la del terratinent Bernabé Peris amb pilastres, mènsules i frontons… És el llenguatge que ve de l’Imperi, de París, grandiloqüent, ostentós… Un altre estil és el que ens mostra el quiosc de planta octogonal i soterrani, on els nous costums portaven a l’existència d’un temps lliure on menjar gelats significava moltes coses: que tenies temps lliure i diners per a comprar un autèntic luxe: un gelat… Perquè el burgés obert és així, eclèctic. Es refia del seu “arquitecte” de capçalera. I el que vol és sorprendre, ‘epatar’, ser diferent i “més” original que el del costat.

El Modernisme més genuí el trobem al carrer Sant Vicent, on la casa del metge Tena reprodueix un dels habitatges del passeig de Gràcia de Barcelona, amb trencadís, mosaics policromats i creus ceràmiques. O a la casa Martí al Barranquet on el comerciant de fruites va voler fer un homenatge des de l’art decó als objectes que li proporcionaven la riquesa.

Uns atlants de la Casa Font de Mora del carrer Major ens diuen adeu. Adeu a una època opulenta, dinàmica, de riquesa incontestable.

“El nostre progrés, pot fondre’s

en sons, tradicions de glòria:

per ordre cita la Història

“Borriana, París i Londres”

Manuel Peris Fuentes. Poesies, 1928.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close