Arquitectura
DIVERTIMENT GRÀFIC

Els traçats reguladors. Le Corbusier, dibuixos trobats

“Quan veiem les casetes dels afores de París, les vil·les de les dunes de Normandia, els bulevards moderns i les exposicions internacionals, no tenim la certesa que els arquitectes són éssers inhumans, que no saben què és l’ordre, molt allunyats de nosaltres i que deuen treballar per a gent d’un altre planeta?”

Aquesta sentència la publicà Le Corbusier el 1923 en el llibre Cap a una arquitectura. Pràcticament, cent anys més tard, quan veiem les casetes dels afores de qualsevol ciutat o poble del nostre país, en molts casos, també ens pot semblar que els arquitectes són éssers inhumans que treballen per a gent d’un altre planeta. El nostre paisatge construït no ha millorat molt des d’aleshores tot i que el mateix Le Corbusier en el mateix llibre ens donà una de les claus per, com diria més tard Einstein en una carta dirigida a l’arquitecte suís, “fer allò dolent més difícil i allò bo, fàcil.”

La solució, que en cap cas és una recepta (en arquitectura i en art no existeix la recepta) són: Els traçats reguladors

Recordem el que vam veure en el passat article d’aquest portal “Cap a una nova i revolucionaria arquitectura: la casa de Frida Kahlo i Diego Rivera projectada per Juan O’Gorman” on vam explicar que Le Corbusier publicà l’edició francesa Vers une Architecture quan aquest tenia 36 anys i nou cases construïdes. El llibre era una recopilació ampliada d’articles apareguts a la revista L’Esperit Nouveau que el mateix Le Corbusier publicava des de 1920 amb Paul Dermée i Amédée Ozenfant. El llibre presentava una nova manera de plantejar l’arquitectura i, acompanyat de nombroses fotografies,  posava com a referents a seguir el disseny d’avions, cotxes, vaixells i sitges. Era un elogi a la modernitat de l’enginyeria plantejada des de la utilitat, la racionalitat, la funció i economia del disseny.

Le Corbusier mostrava una visió trencadora de l’arquitectura on veia aquesta com “pura creació de l’esperit” on “l’arquitecte s’hi revela artista o simple enginyer” on no hi ha lloc pels estils superflus del passat moltes vegades basats en falsedats formals quan l’arquitectura és “qüestió de moralitat. La falsedat és intolerable. La falsedat és la mort.”

En aquest llibre hi ha un capítol amb el títol: Els traçats reguladors

En la introducció d’aquest capítol Le Corbusier escriu:

“Sobre el naixement fatal de l’arquitectura.

L’obligació de l’ordre. El traçat regulador és una assegurança contra l’arbitrarietat. Procura la satisfacció de l’esperit.

El traçat regulador és un mitjà; no és cap recepta. La tria d’un traçat i les seves modalitats d’expressió són part integrant de la creació arquitectònica.”

És un breu article de lectura imprescindible per tot creador, sigui de la disciplina que sigui, i per tot amant de l’art que l’ajudarà a interpretar bona part de l’arquitectura i de l’art des dels seus orígens.

Le Corbusier es remunta als orígens de l’arquitectura i la relaciona amb la natura i de les seues lleis:

“L’arquitectura és la primera manifestació de l’home que crea el seu univers, que el crea a imatge de la naturalesa, que subscriu les lleis de la naturalesa, les lleis que regeixen la nostra naturalesa, el nostre univers. Les lleis de la gravetat, de l’estàtica, de la dinàmica s’imposen per reducció a l’absurd: aguantar-se o esfondrar-se.”

Davant de l’obra de l’home, sigui arquitectura, pintura o qualsevol altra disciplina, podem opinar sobre si ens sembla bella o no (sigui o no aquesta la seva funció última). Quan observem un paisatge, el curs d’un riu, una cascada, una muntanya, unes roques a tocar del mar sense que hi hagi intervenció humana, sens dubte hi veiem bellesa. No hem sentit mai a dir “no vagis a veure tal muntanya, que és horrible” o “passejant pel bosc, he vist uns arbres espantosos al costat d’un riu mal fet”. No hem sentit mai aquestes sentències, perquè la natura, al contrari del que pot semblar, no és capriciosa: tot té una raó de ser, tot segueix unes lleis i són aquestes que com a resultat donen ordre, harmonia i, en última conseqüència, bellesa.

En la base de la natura hi ha la geometria i les matemàtiques com per exemple la successió de Fibonacci que la podem trobar en el creixement d’un arbre, en la distribució de funcions de les abelles d’un rusc o en el ritme de naixement dels conills; els planetes del nostre sistema s’inscriuen tots en un únic pla –d’aquí el nom– i les galàxies segueixen les lleis de l’espiral àuria. Res és arbitrari, tot és geometria!

Estudi sobre les proporcions del cap humà de Leonardo da Vinci

En conseqüència Le Corbusier ens parla de la geometria:

“Perquè els eixos, els cercles, els angles rectes, són les veritats de la geometria i són efectes que el nostre ull mesura i reconeix: el contrari seria casualitat, anomalia, arbitrarietat. La geometria és el llenguatge de l’home.”

També ens parla de l’ordre i l’harmonia:

“Un traçat regulador és una assegurança contra l’arbitrarietat: és l’operació de verificació que permet d’aprovar allò que ha estat creat en l’ardor del treball  […]

El traçat regulador és una satisfacció de l’ordre espiritual que ens porta a buscar relacions enginyoses i relacions harmonioses. Confereix eurítmia a l’obra.

El traçat regulador aporta una matèria sensible que genera la percepció reconfortant de l’ordre. La tria d’un traçat regulador fixa la geometria fonamental de l’obra; es determina doncs una de les impressions fonamentals. La tria del traçat regulador és un dels moments decisius de la inspiració, és una de les operacions capitals de l’arquitectura.

En cap cas Le Corbusier ens parla dels traçats reguladors com un invent d’ell, tot el contrari acompanya l’article amb exemples del gòtic i del renaixement i diu:

“El Grec, l’Egipci, Miquel Àngel o Blondel empraven els traçats reguladors pensant en la correcció de les obres i per satisfer el seu sentit artístic i el seu pensament matemàtic.”

Efectivament, els traçats reguladors són una eina emprada pràcticament  des de l’origen de l’art per artistes i arquitectes com a base de la construcció de la seva obra tot i que no sempre es mostra amb evidència.

Planta del projecte per a una església projectada per Leonardo da Vinci. L’artista arquitecte construeix la planta partint d’un conjunt de quadrats disposats al voltant d’un octàgon central

La geometria, les matemàtiques i altres proporcions com la proporció àuria, no era exclusiva de temps passats, superada i allunyada del Moviment Modern i de l’art contemporani, sinó, ben al contrari, formava part de les seves arrels, com ja van proclamar Ozenfant, Paul Dermée i Le Corbusier el 1920 en la presentació del primer número de la revista L’Esprit Nouveau:

“Avui som ja bastants els estètics que creiem que l’art està sotmès a lleis com succeeix amb la fisiologia o la física. […] Per altra banda, la Secció d’Or és una de les mesures que es transmetien fidelment els artistes en altres temps. El fet de conèixer-la dispensa el creador de recórrer al gust contínuament. Ja no és una regla […], és una llei estètica que, per altra banda, no és més que una llei física i matemàtica que percep la nostra sensibilitat. Nosaltres extraiem nombroses lleis semblants i, a partir d’ella mateixa, es construirà una estètica experimental.”

Els traçats reguladors busquen objectivar l’obra fugint de l’arbitrarietat per arribar així a la bellesa de la forma com a conseqüència i no com a finalitat. En paraules de l’artista italià Bruno Munari:

“Si la forma de l’objecte resulta bella, serà el resultat de l’estructuració lògica i de l’exactitud de la solució dels diversos components. Allò Bell és conseqüència d’allò Just. […] Hi ha homes i artistes, i aquests últims tenen la missió de fer perceptible als primers el món clar de les harmonies.”

Artefacte dissenyat per Bruno Munari per poder veure els traçats reguladors del quadre El casament de la Verge de Rafael a la pinacoteca de Brera a Milà, 1977.

En l’art i en l’arquitectura mitjançant les lleis de la geometria i l’equilibri de les formes, s’arriba a l’harmonia, en paraules del pintor Piet Mondrian “tota expressió d’art té les seves lleis, que concorden amb la llei principal de l’art i de la vida: la de l’equilibri” per arribar a la justa i sincera bellesa.

La geometria no és només una manera objectiva d’aconseguir l’harmonia ni tampoc només una pauta per trobar l’equilibri entre els diferents elements d’una façana o una planta. Le Corbusier, com d’altres arquitectes, introdueix els traçats reguladors en els seus projectes no com un simple exercici geomètric o artístic sinó com una eina per construir la forma, amb la ferma convicció que proporcions com l’àuria i l’harmònica, el quadrat, el ritme… fan que els espais millorin la seva funció de ser habitats tot aportant una dosi de poesia oculta en les seves parets.

En paraules de l’escultor basc Eduardo Chillida:

“Poesia i una dosi de construcció, si no, no hi ha art” 

Igual que en els anteriors articles Atzar, tazra, tazar, zatra, tarza… Motherwell i Chareau, dibuixos trobats” i “El paviment: una obra artística pels terres. Chermayeff i Bombelli, dibuixos trobats” dintre de la sèrie Divertiment Gràfic, es torna a convidar al lector a jugar i explorar, aquest cop, generant uns nous dibuixos a partir dels dibuixos dels traçats reguladors de Le Corbusier.

Es reprodueixen uns dibuixos d’uns alçats d’uns projectes de Le Corbusier on aquest ha marcat els traçats reguladors que componen les façanes, a continuació eliminem les façanes i deixem només els traçats reguladors.

Els dibuixos nous no pretenen ser dibuixos de Le Corbusier

Són nous dibuixos trobats.

Com un mecanisme per construir una nova forma.

Marc Arnal
Doctor arquitecte és el director Acadèmic dels Graus d’Arquitectura i Edificació de l’ETSALS Universitat Ramón Llull i responsable de l’assignatura de projectes de 3r curs. Compagina la docència amb la tasca professional on és coautor de projectes com el CosmoCaixa de Barcelona o alguns dels edificis del Campus de la Salle Barcelona. És l’autor del disseny del paviment de la Diagonal de Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close