Arquitectura

Enderroquem la Sagrada Família

A Igualada, carretera de Manresa 103 i beneïda l’any 1969, hi trobareu l’església de la Sagrada Família. La identificareu de seguida perquè és aquell edifici que haureu passat de llarg i que, quan volgueu tornar enrere per acabar de localitzar-lo, desitjareu no haver sabut trobar.

Lamentablement, no té pèrdua. Projectada al voltant de les teories d’Oriol Bohigas, a qui respecto la trajectòria tot i no entendre’n bona part, l’església de la Sagrada Família d’Igualada és una blasfèmia per si mateixa i amb pecat fou concebuda. No sé en què devien pensar ell i el seu equip, tractant-se d’arquitectes reconeguts, però sens dubte van confondre realisme amb heretgia i austeritat amb indigència. És un defecte comú en aquest segle de la lletjor, tot sigui dit, però això no pot ser excusa. L’ús del totxo vist visibilitza l’estructura de tota la mentalitat que l’envolta.

L’Eglésia de la Sagrada Família d’Igualada, altrament dita “l’Església dels totxos”.

Totxo, uralita i formigó, els materials que els seus impulsors “tenien a l’abast” (sic), i avall que fa baixada: realment, quan no tens a l’abast res més, et queda això. L’edifici és una mofa ja no a l’Església, que tant me fa, sinó a l’església com a concepte. Una veritable granja de pollastres, ni més ni menys, amb llums escalfadores penjant del sostre perquè l’aviram no passi fred, i uns barrots a les finestres que anticipen Lledoners i Can Brians i la condemna al foc etern. Un racó de món on perdre no només la fe en Déu sinó en la vida, un manifest gris que potser deu tenir sentit de l’urbanisme però no de la urbanitat. Una plaça dura dels esperits i un rusc d’abelles de les mediocritats. Enderroqueu-la, sí. Immediatament.

“Un temple tan sols és un espai cobert en el qual es poden realitzar un reduïdíssim nombre d’operacions, sense gaire problemes circulatoris ni de serveis. És a dir, un tema que s’assembla moltíssim a la modèstia d’un aparcament d’automòbils o un envelat de festa major”. Això són paraules d’Oriol Bohigas l’any 1963. Amb aquestes idees no sorprèn que s’engendrés la ferralla d’Igualada, l’aparcament de l’Anoia, l’envelat de la Conca d’Òdena, la granja de pollastres de l’Univers. “La Sagrada Família és una vergonya mundial”, afirmava el mateix arquitecte fa només cinc anys.

En efecte, ho és, només que a 65 quilòmetres de Barcelona. Qui va ser regidor d’Arquitectura del govern Colau, Daniel Mòdol, evidentment coincidia amb ell: “mona de Pasqua”, va dir del temple de Gaudí, alertant també sobre la inconveniència de continuar les obres. Aquesta mentalitat carca, conservadora, immobilista, tronada, de cromo, de postal, disfressava les seves ganes d'”épater les bourgeois” o de menjar capellans amb ridículs arguments sobre una hipotètica absència de plànols i maquetes de Gaudí: una simple visita al museu els col·locaria en el seu lloc en el retaule major de la discussió. Com que la Sagrada Família (la de veritat) és un temple expiatori, és a dir que obre les seves portes a expiar tots els pecats, l’arquitecte Òscar Tuquets sí que va admetre el monumental error d’haver signat el manifest dels anys 60 contra la continuació de les obres.

Havent visitat la nau central del temple, Tusquets va escriure l’article “Com vam poder-nos equivocar tant?” en un mea culpa perfectament compatible amb exhibir dubtes (que comparteixo) sobre l’aportació de Subirachs a la Passió o sobre algunes decoracions interiors, o amb l’enigma de qui podrà atrevir-se a fer la façana de la Glòria (a la qual cosa jo responc que Miquel Barceló, si us plau per favor).

Si haguéssim fet cas d’aquell manifest anti-progrés i anti-modernitat (tot i admetent que és fàcil parlar amb el pas del temps a favor), avui no lluiríem l’edifici més important del segle XX: visitaríem una façana i mitja amb una petita cripta, com si fossin runes romanes o vestigis en forma de queixal corcat que evocarien, entre sospirs, èpoques ja perdudes. Seríem com Charlton Heston maleïnt el fracàs de la llibertat sota l’imperi dels simis.

En primer lloc incompliríem els designis de Gaudí, és a dir del Gran Arquitecte. Però és que a més esdevindríem, aleshores sí, genuïnament conservadors: una ciutat encarcarada, encallada en el record, en el souvenir, en la nostàlgia, en la vitrina. I evidentment l’Eixample esdevindria, com pretenen les mones sense Pasqua racionalistes, una quadrícula uniforme i igualitària (convenient pintada i repintada per l’actual equip municipal) on, en nom d’una mena d’Icària que Cerdà volia amb noms de la A la Z I de l’1 al 2, és a dir sense ànima, ningú no seria convidat a mirar més enllà de les cantonades per veure el cel impregnat de color, fantasia, majestuositat, amor, ambició, singularitat, llum, atreviment i (sigui dit de passada) l’actualització del nostre gòtic.

La Sagrada Família (la de Veritat) s’ha de continuar. I s’ha d’acabar quant abans millor, encara que el client de Gaudí no tingui cap pressa. El coronavirus ha aturat les obres durant aquest any, com tots els bitxos i totes les plagues amenacen les millors obres de la Humanitat, però confiem que aviat el flux normal de visitants (que Gaudí volia gran, universal, hiperbòlic) es reprengui i tornem a alçar les faldilles a la Torre Eiffel. Diuen que ja hi ha un acord amb els veïns i veïnes del carrer Mallorca: perfecte, doncs avall amb l’edifici de Núñez i Navarro i que el patrimoni de pocs no impedeixi créixer el patrimoni de tots. Enderroquem els obstacles de formigó i les idees d’uralita, i fem-nos grans tal com l’homo Sapiens va gosar caminar dret. Que els dies de cada dia alguna obra bella ens faci alçar el cap mentre caminem per la vida quadriculada. Ei: els qui vulguin mirar amunt, és clar.

Jordi Cabré Trias
Escriptor i comunicador. Premi Sant Jordi 2019 amb “Digues un desig”, autor de diverses novel·les (“Després de Laura, "El Virus de la Tristesa”, “Rubik a les palpentes”, “La pregària del Diable” i “Postal de Krypton”) i assajos, entre aquests últims “Canvi Cultural a Catalunya: retrat d’una generació” (Pòrtic, 2015) o “Ara que no ens escolta ningú (Pòrtic, 2013). Articulista i col·laborador a diversos mitjans com El Punt/Avui, RAC1, TV3, Catalunya Ràdio o Elmón.cat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close