“Podem sentir la necessitat d’explorar amb un ull més sensible també les taques realment casuals, la disposició natural del pedrís, l’atrotinament d’alguns teixits gastats o arnats. I així, aquesta exploració de la matèria i aquest treball amb ella ens porta a descobrir la seva secreta bellesa” Umberto Eco.
En el llibre Historia de la belleza, Umberto Eco dissecciona el que hem entès per bellesa al llarg de la història, identificant que clarament la humanitat ha establert un vincle entre bellesa i bondat, termes vinculats a proporció i harmonia, factors claus de l’arquitectura. Per altra banda, a Elogio de la fealdad, Eco identifica allò que la humanitat identifica com a lleig i contraposa el relat històric completant així la totalitat del discurs; el que l’home odia és allò que mostra la decadència del seu tipus. Considerem bell allò fabricat segons les regles artesanals, en una proporció integra i correcte. En el text destaca el passatge teològic de Sant Agustí que identifica com a “insult per la vista” que en un edifici existeixi una errònia disposició de les parts, destacant, però, que l’error forma part de l’ordre general.
En arquitectura, la bellesa i bondat es determina a voltes en la perfecció del detall. I existeix un mecanisme de control de les imperfeccions que anomenem toleràncies d’execució. Es defineixen per tal que la materialització sigui compatible entre els diferents processos constructius. Aquestes toleràncies es defineixen per escrit, i a voltes, es parametritzen en els plànols previs a l’execució de l’obra. El domini sobre les toleràncies és clau en la transformació de la idea a l’execució i determinen la capacitat d’enginy i originalitat de l’arquitectura. Són, per tant, el detall dels detalls, aquelles parts que permeten que el conjunt se’ns mostri bell tot i amagar secrets a l’ull no expert.
El segle XX va suposar l’exaltació de la construcció en l’arquitectura, on s’afermà el domini tècnic. El racionalisme constitueix el paradigma d’aquesta voluntat de perfecció tècnica. La intervenció al novembre del 2017 que Anna & Eugeni Bach van materialitzar mitjançant el recobriment vinílic blanc de la totalitat del Pavelló de Barcelona, reproducció de l’emblemàtica obra de Mies van der Rohe, va fer aflorar que les juntes entre seccions verticals i horitzontals de parts de la mateixa mida no coincidien. El pavelló blanc ja no era perfecte. O almenys no és com l’havíem suposat. La perfecció no és un atribut absolut; es mesura en relació amb els materials a la recerca de la perfecció. Aquesta és la primera lliçó que podem atribuir a “Mies Missing Materiality” en paraules de l’arquitecte Maria Langarita. De fet, aquesta intervenció va suposar per a molts, la revelació que la imperfecció dels junts que sempre havia existit, ara era ja indestriable de la definició arquitectònica del conjunt. Tanmateix, és possible que aquesta imperfecció no ens permet interpretar la bellesa de l’arquitectura i la materialitat del Pavelló?
El resultat d’una obra excel·leix gràcies al treball del detall, que no implica necessàriament la complexitat geomètrica o matèrica. El resultat de l’obra no cal entendre’l com a projecte completament enllestit. L’ordre no és llei sinó relació. L’organització d’una manera imprescindible de qualsevol element d’una obra, sigui elements preexistents o un maó, amb la idea de precisió i que ja no es pugui treure res, que estigui tot conclòs, es pot convertir en una obsessió. Segons Richard Sennett “és més fàcil que fallem per incapacitat per organitzar l’obsessió que per manca d’habilitat”.
La capacitat de preveure i jugar amb la imperfecció és una de les qualitats més notables en l’arquitectura. Podem dissenyar elements perfectes per tal que tots junts coincideixin en un punt i enfadar-nos en l’error o preveure aquesta imperfecció i aconseguir gaudir-ne. Així, el fet de jugar amb les toleràncies no és altra que assumir el temps d’execució de l’obra, el temps del treball i el treballador, són accions sobre la construcció, que afegeixen temps com a valor incalculable. Aquest temps són els hàbits del treball que estableixen el ritme entre la solució i el descobriment de problemes. Es produeix un procés que incentiva la innovació que va més enllà de la transcripció automàtica d’allò projectat.
Davant l’obsessió repetitiva d’un revestiment i la geometrització de l’arquitectura per modular la seriació d’una rajola, el modernisme introdueix el trencadís com a voluntat d’alliberament del mòdul per agregació, establint un teixit més complex. Exactitud i desordre. Cada fragment se situa en el lloc que millor li sembla. L’agrupació per mòdul havia tocat sostre. En aquesta proposta formal, l’arquitecte interpreta, a partir d’un objecte material independent, la nova disposició exposant que, si be es podia considerar obsolet, el reaprofitament redimeix la seva suposada inutilitat, revelant la seva nova bellesa. Es construeix la narrativa de la memòria de la construcció de l’espai. L’Elogi d’allò imperfecte.
“Per l’enrajolat vam aprofitar tot el mosaic de Reus, que en dèiem aquell Nolla. El vam fer escatar i els enrajoladors van anar col·locant els cisellats, els triangles, els quadrats, els rombes, etc. Anaven teixint fins que va quedar el dibuix. Gaudí els digué: “Del dibuix, no us preocupeu, serà el que sigui”. José Bayó, contractista de Gaudí.
