Arquitectura

Extractes del dietari de confinament (i 4)

El Catalunya encara no té la meva taula disponible.

Fa un mes i mig que no escric res. Bé, res divertit. Bé, res d’allò que normalment en dic escriure. Dec portar cinquanta planes de la tesi doctoral. Millor dit, d’allò que convencionalment se’n diu una tesi doctoral i que ara en dic fer el que em doni la gana. Suspesa la presentació de tema (bé, suspès és un eufemisme per indicar que en realitat me la van repudiar amb violència tal que, per reforçar el missatge, un membre del tribunal va creure oportú insultar-me), tema que, òbviament, portaré fins al final onsevulla que em vulguin, m’he vist alliberat del format, de les exigències, dels terminis i de qualsevol imposició d’aquest tribunal que ha perdut el meu respecte de per vida. M’he adonat que aquest hiperblindatge al que s’ha sotmès l’acadèmia ha impedit que segueixi produint contingut, o recolza contingut que, ja d’entrada, cau en la irrellevància, contingut que quedarà invariablement esclerotitzat, amb el seu accés dificultat per una cotilla que confina el coneixement i l’acaba tornant perfectament inútil. Contingut que, amb sort, llegirà qui el redacta, els tutors i el tribunal. I dic amb sort perquè cada cop és més freqüent entregar tesis que no s’han llegit senceres ni el director ni el tribunal, el que converteix les lectures de tesis en performances bastant divertides on tothom vol dissimular per allò de guardar les aparences i per allò de que allà davant hi ha algú que s’ha tirat uns anys redactant un treball que no interessa ni tan sols a qui el corregeix excepte (i també amb sort) pels materials recol·lectats pel camí. Aleshores les frases rimbombants i sense sentit i masturbatòries i aquells diàlegs de besucs que, segons com t’hi posis, són o molt avorrits o molt còmics o perfectament ridículs o tot alhora. Sí, senyor: m’han convençut. Una tesi doctoral tal com ells l’entenen és un peatge. O un xantatge.

Després hem sortit. Tanta gent hi havia? Sé que no és natural, sé que és un desastre econòmic i social, però no ho puc evitar: m’agrada la ciutat buida. La gaudeixo. M’agrada aquell silenci i el ressò de les meves passes que ret comptes de la mida de l’espai, i les llums rere les finestres i les visuals llargues i la humitat de la nit. Sí: estic confessant que he sortit de casa quan no tocava. I ara, parapetat rere aquestes mascaretes que piquen i et fan suar el morro i després no et pots gratar fins la solució alcohòlica o el sabó, només veig qui porta la mascareta mal posada i qui no guarda les distàncies i no aconsegueixo copsar el pols de la ciutat, només el mal rotllo que em suposa tot això. Crec que la meva distància social ideal és ara de sis metres. Aleshores penso en què és aquesta ciutat. Ara faré allò que has de fer quan fas una tesi, que és citar algú que t’hagi inspirat perquè després vingui algú altre i et digui que aquesta persona que has citat no va ser el primer i així s’aconsegueix que no surti l’article ni es faci res que no sigui perdre la il·lusió perquè no has trobat mai aquest primer ni el trobaràs perquè al final de mètode científic res, només hi ha capricis i més capricis i només és divertit quan no t’afecta a tu. Ommm. Segueixo. Algú a qui citaré serà el mestre Richard Sennett, que, en un acte a Barcelona, va parlar-nos de la ciutat com de l’Altre. N’ha escrit un llibre i tot, d’això.

La ciutat és la gestió del desacord. De la diferència. Però no d’aquella diferència mestissa i políticament correcta, i, pensant-ho bé, enriquidora i divertida, sinó de la diferència dels col·lectius que mai s’entendran entre ells. Que ni poden ni volen entendre’s entre ells. La ciutat és tota aquella gent que ha de conviure sense tenir, ni voler tenir, res en comú. D’aquests col·lectius que probablement no es suporten. I això és l’espai urbà, també: la interacció pacífica de tota aquesta gent. No una interacció entre iguals o semblants, sinó un joc de diferències irreconciliables que, no obstant, han après a conviure amb harmonia i educació. És la lògica de l’encreuament. De la superposició de fluxos de circulació. Dels espais de reunió solapats. És la riquesa de l’espai entès com aquell paisatge on les circulacions es solapen, s’entrecreuen, on les identitats són com allò de les peres i les pomes que al final és veritat que no es poden barrejar però sí que es poden sumar. I per això tenim lleis i per això s’han de protegir col·lectius i minories sense ignorar, però, que la màxima protecció per a tots aquests col·lectius i minories que invariablement es subdividiran i s’atacaran i es devoraran entre ells com les cèl·lules que ataquen un òrgan transplantat és la gestió de l’Altre. És la gestió d’aquestes diferències que només sumen en número però no en intenció. És el respecte que ve d’aquest pacte que constitueix la ciutat. I això és el que constitueix, el que constitueix de debò, l’espai urbà. És a dir, les coses de la polis. És a dir, la política entesa en el seu sentit més noble, el sentit que faríem bé de recuperar entre tots abans no sigui massa tard enlloc de tirar-nos-la pel cap com si fos un arma.  La política és l’ingredient essencial de la ciutat. Fins i tot a nivell d’arquitectura. Fins i tot a nivell espacial. El contrari d’això, els acords aparentment consensuats però que després només són maniobres de comunicació on l’Altre calla i guarda forces, la suma artificiosa i de cara la galeria que no deixa ningú convençut, la plena identificació que es fa a base d’enemics interiors i exteriors, és la tribu. L’endogàmia. I tots sabem com acaba perquè en tenim un exemple a prop que es veu que és il·legal mencionar.

Jaume Prat Ortells
Arquitecte. El seu exercici professional combina l'escriptura, la docència, i la divulgació d'arquitectura. Ha estat responsable de Aftermath, el Pavelló Català de la Biennal de Venècia 2016, juntament amb l'arquitecta Jelena Prokopljevic i el cineasta Isaki Lacuesta. També ha fet televisió col·laborant a la sèrie documental d'arquitectura Escala Humana, una producció de Costa Est Audovisuals per a TVE dirigida per Jaume Clèries. Columnista a Diario 16 i col·laborador en diversos blogs i revistes internacionals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close