La part més metropolitana del Vallès Oriental no és concebible sense Gallecs. Mollet del Vallès podria renéixer a la plana que dibuixa el Gallecs protegit, però Mollet no seria Mollet sense aquest espai que trenca totes les inèrcies, tòpics i realitats de l’urbanisme desarrollista de l’entorn metropolità de Barcelona.
Envoltat de nuclis densament poblats en municipis industrialitzats, Gallecs ens mostra com era el Vallès abans de la intensa industrialització: dues ondulacions suaus amb un camí que ressegueix cadascuna de les seves carenes, una riera just on es troben els pendents. La seva natura és una natura ensinistrada, els seus plàtans i pollancs a prop de la riera van ser plantats en dobles fileres pels nostres avantpassats; el mosaic dels conreus en formes rectangulars de poca superfície corresponen a un model d’explotació agrícola de poca extensió. Els seus boscos de poca superfície corresponen al temps, en què d’ells s’obtenia l’energia per cuinar i escalfar-se.
Tot sembla aturat en el temps i només quan t’adones que la silueta que identifica la gran ciutat de Barcelona és a tocar, comences a fer-te la gran pregunta, comences a tenir interès per saber com s’ha conservat una illa de calma enmig del brogit. La superfície més extensa d’agricultura ecològica al costat de l’autopista amb més transit de tota la península Ibèrica. Un paisatge protegit en la zona de major pressió urbanística del sud d’Europa.

Gallecs és fruit d’una paradoxa, d’una lluita i d’una manera d’exercir el govern municipal.
La paradoxa fou una expropiació per a construir una gran ciutat que havia d’acollir la immigració interior d’aquella Espanya desigual del franquisme. La lentitud d’aquella administració dictatorial i corrupte va allargar el procediment, Franco va emmalaltir i la població que buscava reallotjament havia disminuït. La titularitat de la vall seria pública a partir d’una expropiació dolorosa per als pagesos, petits propietaris agrícoles i, alhora els prenia la decisió de vendre per a poder fer créixer algunes urbanitzacions que s’insinuen en la seva perifèria.
L’any 1980 les quasi dues mil hectàrees foren transferides a la Generalitat de Catalunya i la lluita per impedir la macrociutat va canviar de direcció. L’enorme finca seguia essent urbanitzable i als governs Pujol els abellia urbanitzar. La democràcia no havia portat una solució sota el braç per a Gallecs.

El municipi de Mollet del Vallès va utilitzar el mecanisme de paralització de llicències urbanístiques i va contencionar per aturar els reiterats plans d’ubicació de factories de tota mena en aquesta incorrecta manera de governar que consistia en no planificar a llarg termini i adequar el planejament segons la demanda de determinats operadors econòmics.
Gallecs va sobreviure. Se’l va dotar d’un pla de gestió per tenir cura dels boscos, dels marges, i de tots els elements que donen aquesta singularitat que abans era característica d’una enorme plana anomenada vallesana i que ara cal anar en aquests indrets de Mollet per a saber com era. Mentre els adjectius de happy flower, de somiatruites, de desinterès per a la creació de riquesa arribaven sovint a les pàgines dels diaris, l’Ajuntament de Mollet del Vallès va ser el més ferm defensor de l’urbanisme compacte, dotacional, de regeneració urbana i creixement endreçat, amb més de la meitat del seu terme municipal fos un espai natural d’ús agrícola i ciutadà, que permet tota mena d’activitat a l’aire lliure, que és punt de trobada i de salut.
Va ser necessari un canvi radical al Govern de la Generalitat (2003), que va fer possible el naixement de la figura del Pla Director Urbanístic.
Perquè el clam de Mollet del Vallès pogués tenir una canalització institucional adequada i a més a més de les figures de protecció local fos considerat un element de sostenibilitat territorial, posteriorment, fou incorporat al Pla Especial d’espais d’Interès Natural (PEIN).

Mollet del Vallès i Gallecs són una sola cosa i conviden al debat de si les anomenades ciutats-jardí, amb l’apropiació de 400 metres quadrats “de natura particular” són sostenibles, són egoistes, son dormitori, La riera de Gallecs, que quan arriba a la ciutat es converteix en Rambla, passeja tranquil·la i sinuosa pel bell mig d’un espai natural socialitzat, on en els vells camins de carro ens saludem els qui anem amb bicicleta o correm. Ara que hem aconseguit viure més i viure millor, l’aportació a la qualitat de vida i a la salut dels habitants de Mollet d’aquest espai protegit ( amb gran dificultat) és un exemple a seguir. Un paisatge que sembla que tot segueixi al seu lloc però que ha necessitat una feina intensa per a fer-ho possible.
Durant uns quants anys, els alcaldes metropolitans vam tenir la sort de treballar amb l’alcalde de la ciutat-rovell, Pasqual Maragall. Anys més tard quan aquest Conseller en Cap del Consell de Cent barceloní va travessar la Plaça per ser President de la Generalitat, explicàvem junts que Mollet amb Gallecs no era una raresa, una excepció, un caprici…sinó un model. Era el model d’àrea Metropolitana que hauríem desitjat. Els nuclis urbans endreçats i lluminosos, els equipaments necessaris, les infraestructures ben posades i el buit, sobretot el buit. Els buits plens de natura humanitzada que separés una ciutat de les altres i convertís aquell gran conglomerat sense solució de continuïtat en una ciutat de ciutats de gran qualitat, sense perdre el potencial de la seva demografia i el seu dinamisme.
“I en l’estima del pròxim i petit s’expressa suficientment la nostra estima pel major i envoltant…” Això és Gallecs per a Catalunya.