Asseguda una bona estona en un banc de pedra de les ruïnes de Holyrood Abbey a Edimburg, impressiona com s´ha estabilitzat l´única nau gòtica sense sostre que queda d´un edifici fundat pel rei David I el 1126 i que en successives ampliacions va arribar a ser una abadia important, lloc de coronacions, casaments reials i mausoleu de reis.
El lloc és molt evocador, més diàfan que mai, especialment el mur de la capçalera on es transparenta la natura. És admirable com s´ha consolidat el gran finestral gòtic amb tota la seva traceria. A John Ruskin (1819-1900), artista, intel·lectual, crític que va viure en l´Anglaterra victoriana li agradaria veure com s´hi han aplicat els seus principis d´estabilització i manteniment per sobre de la reconstrucció.

Ruskin forma part del context romàntic que reivindica el passat com un llegat que s´ha de mantenir per a les futures generacions. Per això considera negativa la restauració d´edificis i monuments perquè ens fa perdre la memòria. “Restaurar és tan impossible com aixecar un mort”, escriu. Per no haver de restaurar, els edificis s´han de cuidar i vigilar, fer-hi un manteniment, preveure les inclemències de la natura, diu a Les set làmpades de l’arquitectura (1849). Contemplo un treballador de l´abadia com, amb infinita paciència i delicadesa, va traient el verdet d’entre les pedres.

En aquest sentit, Ruskin també estaria content de veure com la Rosslyn Chapel, situada als afores del sud de la ciutat, fundada per Sir William St. Clair el 1446 i construïda en estil gòtic, ha arribat intacta al segle XXI gràcies als treballs de conservació que s´han anat realitzant al llarg dels segles i al miracle carregat de superstició de no haver corregut la sort del castell situat a un centenar de metres, construït a la mateixa època i destruït i reconstruït diverses vegades durant els segles XVI i XVII. La capella és una bombonera, per fora les parets s´han anat impregnant de tots els colors de la natura. A l´interior, l´escultura arquitectònica pren protagonisme en la forma i el contingut: la volta de canó de la nau central està decorada amb múltiples cassetons florals i estels, la vegetació exòtica pren forma en capitells, columnes i arcs apuntats. Entremig, talles figuratives religioses i algunes molt misterioses que molts han intentat desxifrar. Entre ells Dan Brown que amb la seva novel·la El codi de Vinci, 2003 i la posterior pel·lícula, han convertit la capella en un lloc de peregrinació de nombrosos turistes que indubtablement contribueixen a la degradació de l´entorn, però gràcies a l’elevada entrada que paguen, es converteixen en els principals conservadors de la capella. Trobar l’equilibri és difícil.

Molt abans castell i capella ja havien rebut l’atenció de diversos artistes i escriptors. El novel·lista escocès més cèlebre, Sir Walter Scott (1771-1832) en el seu interès patriòtic i reivindicatiu del passat medieval escocés, va escriure “Dirge of Rosabelle”, un llarg poema narratiu publicat el 1805 sobre el castell i la capella Rosslyn, que contribueix a alimentar la llegenda de l´indret i els seus habitants. El mateix Scott, dins d´aquest context romàntic de reivindicació de les pròpies arrels, el 1818 encarrega a J. M. William Turner (1775-1881) unes aquarel·les per il·lustrar el seu llibre Provincial Antiquities and Picturesque Scenery of Scotland. Entre elles, una on es veu la capella i les ruïnes del castell de Rosslyn, pintades des d´un punt de vist baix, des del riu. Actualment la vegetació creixent impedeix aquesta visió conjunta.

L´estil gòtic no desapareix mai del tot a Edimburg, no és tant ornamentat com els styles anglesos però segueix les mateixes directrius. Destaquem la catedral de Saint Giles reconstruïda al llarg del segle XV en estil gòtic destacant l´acabat de la torre principal en corona reial. Ja entrat el segle XVII, l´interior del Parliament Hall es construeix amb gran finestrals d´arc apuntat i un majestuós sostre teginat gòtic. Al segle XVIII s´imposa l´estil clàssic georgià i pal·ladià que omple de cases i museus la part nova de la ciutat i que al segle XIX, s´alterna amb molt d´encant amb les noves construccions neogòtiques, majoritàriament laiques. Sobresurt la imponent agulla esculpida amb personatges de les novel·les de Walter Scott, icona de la ciutat, construïda per subscripció popular en memòria d´aquest gran novel·lista romàntic, mort el 1832. Al mig de la Royal Mile destaca el que sembla per fora una imponent església gòtica amb una alta torre d´agulla i per dins té la mateixa distribució que un bloc d´oficines, es tracta de The Hub, construïda el 1845 com a seu de l´església d´Escòcia i actualment és el centre del Festival Internacional d´Edimburg. També el 1846 es construeix el New College amb l´estil dels edificis universitaris d´Oxford i Cambridge però més auster. Com a interior destacaria l´exquisida revisió de la volta de ventall del sostre de l´església de Saint John del 1818. El gòtic arriba a Edimburg al segle XX sense complexes amb la construcció el 1911 de la Thistle Chapel dins la catedral de Saint Giles, sota les ordes dels cavallers de l´ordre del card. Diria que és la construcció més ornamentada del gòtic edimburgués, un revival del Perpendicular Stile anglès.

Corren temps en què una catedral gòtica s´ha de reconstruir de manera més bella, com si no ho fos prou! La resposta no s´ha fet esperar amb unes propostes futuristes totalment alienes a l´original. Potser és moment de mirar enrere, reivindicar el passat i adonar-se que Notre Dame de París només necessita ser estabilitzada i consolidada com a catedral gòtica que és i ha estat durant nou segles.