Arquitectura / Patrimoni

Guastavino: l’arquitecte de Nova York

A l’extrem de la fi del món dels temps antics, Atles subjectava la volta del Cel sobre les espatlles. Era el càstig que li havia imposat Zeus, vencedor en la batalla més fonamental que mai ha existit, una pugna entre titans i déus olímpics. La volta del Cel… allà on circulen els planetes i els estels en les vastituds de l’infinit.

Transcorregudes les èpoques, a finals del segle XX, les constel·lacions van reaparèixer a la volta ennegrida del sostre de l’estació de trens més gran del món, la Grand Central Terminal de Nova York -escenari d’innumerables pel·lícules-, durant la seva restauració. Un sostre d’estrelles magnífic, de color aiguamarina, digne de ser admirat.

L’estació s’havia inaugurat al 1913 i, des d’aleshores, comptava als soterranis amb un restaurant que es faria mític, l’Oyster Bar, en el qual encara serveixen el famós entrepà d’ostres. La volta del sostre de l’establiment, cobert de rajola, també és digne de contemplar. Fora del bar hi ha la Whispering Gallery, o Galeria dels Xiuxiuejos, un passadís amb volta de doble paràbola amb efectes màgics perquè la seva forma arquejada permet escoltar un xiuxiueig d’una punta a l’altra com si et parlessin a cau d’orella.

Tots dos sostres estan fets amb volta catalana. I l’autor va ser un mestre d’obra valencià: Rafael Guastavino.

La volta catalana és una tècnica de construcció tradicional. Consisteix a cobrir l’espai mitjançant una cúpula de maons col·locats per la part plana. Una tècnica que permetia construir sense bastiments de fusta, amb una sola llum, el sostre del baixos de masos i  edificacions urbanes. La transmissió de pressió del centre de la volta cap als laterals fa que sigui un element constructiu de gran resistència.

Els mestres d’obres italians que havien mantingut viu l’art de fer voltes romà, importaren el mètode a la península ibèrica. Lorenzo de San Nicolás, un teòric de l’arquitectura de l’època, definirà en un tractat general aquestes voltes tan útils i tan belles aixecades amb tanta habilitat pels mestres d’obra procedents del Principat de Catalunya com a voltes catalanes.

En portuguès s’anomena  arco catalâo; en anglès, Catalan Vault; en francès, Voûte Roussillon.  

Aquestes cúpules resultaren perfectes per a bastir naus industrials ja que permetien fer grans sostres amb poques columnes de recolzament i evitaven, alhora, emprar bigues de fusta, que són tan amigues del foc. 

Precisament aquest fet va ser l’èxit de Guastavino, un deixeble d’Elies Rogent,  format a l’escola de Mestres d’Obres de Barcelona

Abans d’emigrar als Estats Units, Guastavino va deixar petjada al Principat confegint entre altres obres l’arquitectura de l’antiga fàbrica Batlló de Barcelona, que posteriorment acolliria l’Escola del Treball, d’estil eclèctic industrial, amb voltes de maó amb tirants de ferro. La nau de filatures és un espai d’insòlita bellesa. Cal destacar també el teatre La Massa, de Vilassar de Dalt, amb una espectacular cúpula de disset metres de diàmetre.

Durant segles, la volta catalana s’havia fet a ull, fins que Rafael Guastavino en va sistematitzar el càlcul i la va millorar afegint-hi ciment pòrtland i barres interiors d’acer. Des de 1881, residí a Nova York, on es va fer famós gràcies al sistema per a revestir grans voltes amb rajoles i capes de morter.

Després dels grans incendis de Chicago, de 1871, i de Boston, de 1872,  la idea de construir grans edificis sense perill d’incendi facilità la introducció de la volta catalana. Guastamino creava cúpules finíssimes que semblaven no recolzar-se enlloc i desafiaven la imaginació. L’èxit li arribà quan va construir les voltes de la Biblioteca Pública de Boston (1889).   

A partir d’aleshores, va crear la Guastavino Fireproof Construction Company. I a Nova York va deixar l’empremta en els sostres del Museu d’Història Natural, la catedral Saint John the Divine o St. Bartolomew, a la Cinquena Avinguda, el sostre de l’estació de metro del City Hall (ajuntament de la ciutat),  la sala de concerts del Carnegie Hall, l’antic mercat del famós pont de Queensboro, o la sala de registre d’immigrants de la Ellis Island, illa per on havia hagut de passar ell mateix quan va arribar a Amèrica.

Estació de metro del City Hall.Obra de Rafael Guastavino. Inaugurada al 1904.
Estació de metro del City Hall, avui fantasma, encara que circula algun comboi sense aturar-s’hi. Obra de Rafael Guastavino. Inaugurada al 1904.

La volta catalana també arribà a la Xina, als anys vint, a la Tsinhua University de Pequín; i a l’Índia, als anys 50, als Legislative Buildings  de Nova Delhi, on Le Corbusier la va introduir per la seva bellesa senzilla i el seu baix cost.

Guastavino va intervenir en centenars d’obres a Manhattan, i a d’altres indrets d’Estats Units, proporcionant innovació, art, imaginació i enginyeria abans de l’era dels gratacels.

Al capdavall, el mestre d’obra  no va subjectar las volta del Cel com Atles, però va ser capaç de cobrir i apuntalar amb gran bellesa i resolució els cels interiors de fàbriques, museus, biblioteques, esglésies i estacions de metro i tren amb voltes enrajolades, un segell que va conferir a la Gran Poma una personalitat genuïna. Quan va morir l’home que va construir Manhattan amb volta catalana, va ser acomiadat en les necrològiques dels diaris com ‘l’arquitecte de Nova York’.

El Cel, a l’antigor, estava poblat de les figures del zodíac, d’herois, centaures i dracs.   Posteriorment, el Cel s’anà despoblant de simbolismes i es convertí en un indret fred i  inert solcat per bòlids de pedra, foc  i gel.  En aquest sentit, el Cel s’aplanà. Com els cels dels edificis. La demanda de sostres plans cada vegada va ser més gran fins que l’empresa de la família Guastavino va haver de tancar als anys seixanta.

Antiga sala de filatures de la fàbrica Batlló, inaugurada al 1870, obra de Guastavino.
Antiga sala de filatures de la fàbrica Batlló, inaugurada al 1870, obra de Guastavino. Després es convertí en l’Escola de Treball del carrer Urgell de Barcelona. La decoració és de 1927

Sortosament, queden prous construccions per evocar la volta catalana a casa nostra, com el magnífic museu de la Ciència de Terrassa. Certament l’Oyster Bar no està a la cantonada, però sempre es podrà apreciar el sostre corbat del restaurant En Ville, al Raval de Barcelona, un exemple de volta mediterrània fet per un tità de la construcció, un Prometeu de l’enginyeria: Rafael Guastavino.

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close