Tessel·les verdes lluents, sanefes de quadradets blaus, taulells escacats, constel·lacions d’espillets diminuts que reverberen al sol, jocs geomètrics i combinacions cromàtiques infinites, escenes de pescadors fetes d’una manera ingènua, quasi infantil. Cases construïdes amb material reciclat, sostenibles, eficients i que saben optimitzar perfectament les propietats beneficioses dels materials. València és plena d’aquests petits miracles.
Cases intel·ligents abans d’existir la paraula domòtica. Cases intel·ligents i dignes perquè els seus habitants també ho són. Algunes cases mostren una façana que sembla feta de punt de ganxo. És el trencadís, convertit en una mena de senyal d’identitat, una manifestació artística espontània, quasi naïf, plena d’una vitalitat mediterrània sorprenent.
Igual que el gòtic és el llenguatge global d’Europa en l’edat mitjana, els modernismes impregnen el Vell Continent a finals del segle XIX i XX. Són llenguatges que conviuen amb els convencionals que els nous estats miraven d’implementar i que pouaven directament de les acadèmies que proposaven llenguatges inspirats en el món clàssic. En canvi, els modernismes són ritmes originals i compatibles que han fet del món occidental una teranyina unida i diversa.
Comencem per dir que els grans arquitectes també jugaven a “trencadís”. L’atractiu visual que exercia sobre ells la combinació infinita de formes i de colors va fer que s’interessaren per aquesta tècnica popular. Josep Maria Jujol i Gibert —un deixeble de Gaudí— va ser el que més va treballar el trencadís, i usava peces de rebuig de la Fàbrica Pujol i Bausis —d’Esplugues de Llobregat— per a fer les seues composicions. Però també utilitzava trossos de plats i tasses de cafè de pisa blanca, rajoles, ceràmica esmaltada… Tot això ho barrejava i formava superfícies ondulants cromàticament molt atractives. Després ho col·locava en “torres” o espais més o menys oficials, com una “delicatessen” o un punt d’excel·lència per a la vista, a mig camí entre la gosadia estètica i la subversió òptica.
Col·legues de Gaudí, com Lluís Domènech i Montaner o Magí Fita visitaven sovint taulellers de Paterna i aplicaven la ceràmica al castell dels tres Dragons i a l’arc de triomf de Barcelona. Gaudí ho aplica al Parc Güell i a la cripta de la Colònia homònima. Un tal Ros els inspirava i a Manises eren freqüents les visites d’aquests homenots als forns de ceràmica de reflex metàl·lic. Però, sens dubte, un dels majors misteris el protagonitzava Puig i Cadafalch, que cada noranta dies visitava un tal Cassanya Manises. Aquest home tenia noranta anys i coneixia tots els secrets de la ceràmica daurada.
En certa manera, el senyor Cassanyera un altre dels alquimistes que transformava el fang en or. Va donar a tots aquells genis les primeres nocions d’una ceràmica trencada caòtica i harmònica alhora: el famós “trencadís”, un dels elements més emblemàtics del Modernisme català. Un punt identitari únic, intransferible, del nostre “Modernisme”. I és possible que el més humil. I democràtic. Una mena de mosaic policrom fet de fragments ceràmics que en moltes superfícies de murs apareix com una signatura inconfusible. Tessel·les que juguen geomètricament amb formes irregulars i colors aparentment col·locats d’una manera aleatòria. O tessel·les que conformen imatges, figures, paisatges… A València tenim exemples de trencadís geomètric a la part de fora de l’estació de ferrocarrils del Nord, al vestíbul. De l’exemple figuratiu, en tenim també a l’antic bar de l’estació o a la façana principal del mercat de Colom.
Curiosament, quan el Modernisme amb majúscules agonitzava com a fenomen urbà, sobrevivia en molts pobles dels voltants de València, i fins i tot més enllà: Benimaclet, Manises, Sueca, Cullera, els poblats marítims dels voltants de la gran ciutat… Aquestes casetes rebien el trencadís com una alenada colorista i optimista d’una nova època. Fins i tot, vilatans del poble de Planes veien aquella explosió de colors i ells se’n feien una versió a casa seua on podien; per exemple, a la part baixa de l’entrada de casa, a un costat. El gran Modernisme burgés i ciutadà tenia una versió popular, una expressió molt més lliure i anàrquica, artesanal, que aprofitava els recursos tradicionals i els implementava d’una manera ingènua, vital, lliure i imaginativa. Les façanes de cases de poble, de la vora de la mar, eren la pantalla on es projectaven dissenys originals, plens de gràcia.
És la versió popular, “democràtica” si voleu, molt més humil, però tan sorprenent, fresca i moderna com el trencadís de les grans obres. Aquest joc de color i formes apareix a un fum de cases populars construïdes per mestres d’obres que s’havien quedat bocabadats quan observaven la part més decorativa dels edificis modernistes de les ciutats. Les classes populars adapten el Modernisme com poden. Els mestres d’obres apliquen als habitatges de les classes humils la part més decorativa, més ornamental. Així, les versions dels modernismes més historicistes plantegen a les façanes de les cases motius neogòtics o neoclàssics…
El trencadís s’implementa perquè és barat, efectista, sorprenent i molt decoratiu. I a més, té una raó funcional importantíssima: la ceràmica aïlla de la humitat, i en zones on la mar és al costat aquesta pantalla d’argila vidriada pot estalviar moltes malalties respiratòries i reumàtiques. Els poblats marítims de València integren el trencadís com a façana, com a joc que reflecteix el sol de la Mediterrània. Es permeten decoracions geomètriques, amb blaus, verds i blancs. Alguns s’atreveixen amb el figurativisme, i plantegen barques i altres elements més o menys mariners.
Els pobles dels nostres territoris s’impregnen d’aquest llenguatge en major o menor mesura: a les grans ciutats i a les poblacions no tan grans que arriba el Modernisme en forma de cases, d’instal·lacions col·lectives o de motius decoratius. A les grans conurbacions ens trobem les expressions més grandiloqüents de les grans arquitectures burgeses i institucionals. És el “Modernisme” urbà. Però en altres llocs trobem xiuxiuejos humils que obvien les parts estructurals i proposen les decoracions coloristes populars, espontànies, reinterpretades, recreades, transformades. El trencadís és un senyal d’identitat en molts casos de les classes populars, humils, que agafen la part més cridanera i espectacular de la màgia del Modernisme més vital. A Poble-sec, al Carmel, a Sants, als carrers Igualada, Fraternitat i Llibertat del poble de Gràcia trobem cases d’una planta que són germanes de sang de les casetes que els pescadors del Cabanyal de València o de la Malva-rosa proposen als nous traçats urbans. Façanes fetes amb trossos de ceràmica de diversos colors formant dibuixos, o un batibull de colors, formes i línies. La ceràmica conquesta les façanes. Rajoles blanques, blaves, grogues, motius agafats de les publicacions que es feien eco del misteriós Egipte, de la Roma imperial de pa sucat amb oli…
Arquitectes com Víctor Gozálvez, mestres d’obres com Tomàs Cardona o delineants com Vicent Nicolau intervenen en moltes cases que mostren façanes on el trencadís és la substància primigènia. Aquest col·lectiu de professionals fan la majoria dels dissenys ornamentals d’aquestes cases humils, fetes per a gent humil. Però tot aquest moviment projecta una dignitat que continua vertebrant el poble pla. Actualment, encara hi ha gent que treballa el trencadís a la seua caseta. La constel·lació de ceràmica esmicolada perviu ara mateix.
Si fem una volta pel Cabanyal o la Malva-rosa de València podem trobar gàrgoles neogòtiques, gerros, combinacions de color blau, blanc, verd, sanefes de trencadís… Al carrer de la Reina trobem una casa que sembla que estiga feta de randes, brodats i canemassos fibrosos: és la Casa del Canemàs i es construí el 1926. Al carrer Mediterrani del Cabanyal trobem l’edifici més icònic i emblemàtic: la Casa de la Pesca del Bou. Al coronament, es planteja l’única escena amb figures humanes que fan una acció: traure de l’aigua la barca denominada bou. Normalment, aquestes cases reserven la part superior per a exhibir l’ornament més espectacular. L’escena està emmarcada per tres columnes neoclàssiques. Dues d’elles sostenen àncores i l’altra un mar d’ones. I curiosament, moltes d’elles porten a dalt de tot l’any d’acabament.
És una manera ben evident d’imitar les grans residències burgeses urbanes. En aquell moment, el domini del temps és fonamental, és un valor. Al carrer del Doctor Lluch del Cabanyal trobem la casa del Trencadís, encara que està molt modificada en la seua part baixa. La part superior, de 1918, presenta detalls d’escacs rosa blanc i verd gris. La resta de combinacions florals estan fetes amb trencadís amb uns rosers geomètrics. En molt poc espai, en molt pocs carrers, podem respirar com l’arquitectura popular s’omplia de salabror i de mar gràcies al trencadís, ondulant, sinuós, amable… El seu missatge era clar: ací viu gent plena de vida i de cara a la Mediterrània.
