Arquitectura / Llibres

La bona vida a Cadaqués

L’arquitecte Marc Arnal ha dedicat cinc any a estudiar les cases que Peter G. Harnden i Lanfranco Bombelli van projectar entre 1959 i 1971 per a ells mateixos i per a una colla d’artistes, editors i galeristes internacionals establerts a Cadaqués. Són cases d’estiu, recers lluminosos per a les vacances en família, però per a molts d’ells van ser també espais de relació i de treball en un entorn que afavoria la creativitat, lluny del món, i que van propiciar, en ple franquisme, un model d’arquitectura moderna i feliç, respectuosa amb el lloc, encara no prou valorada. En aquesta confluència de creació, lleure i amistat s’insereix la recerca que Arnal ha recollit en un llibre que fa honor a l’optimisme estival: L’art de viure. Peter Harnden, Lanfranco Bombelli i les cases per a artistes de Cadaqués, editat per Comanegra.

El despatx d’arquitectura de Marc Arnal al número 9 del carrer Bach de Sant Gervasi, que des de 1962 va ser el de Harnden i Bombelli. Marc Arnal.

L’americà Peter Graham Harnden (1913-1971) i l’italosuís Lanfranco Bombelli (1921-2008) compartien estudi a París des de 1950, treballant per al govern dels Estats Units en el disseny i l’organització de les exposicions ambulants del Pla Marshall, que va portar de gira per tot Europa el model de vida americà en unes ciutats devastades per la guerra mundial. Al cap de cinc anys, però, es van trobar en la disjuntiva de traslladar l’oficina diplomàtica a Washington o de seguir fidels al vell continent establint-se pel seu compte, cosa que van fer habilitant el seu estudi d’arquitectura al graner d’una caseta a Orgeval, prop de París. Des d’allà van continuar viatjant per tot el món i rebent encàrrecs oficials, com ara el pavelló americà per a l’Exposició de Brussel·les de 1958 (on van coincidir amb Mary Callery i van convèncer-la perquè els seguís a Cadaqués), però aquella era una solució provisional perquè, com va admetre molt temps després Bombelli, en els sis anys que van tenir despatx propi a París mai no van aconseguir treballar per a cap client francès pel fet de ser estrangers.

L’extravertit i vitalista Peter Harnden hauria preferit algun racó del Mediterrani, com ara Màlaga (on de fet va construir un xalet per a la rica hereva Ethel de Croisset, a Alhaurín de la Torre) o Nàpols, però Lanfranco Bombelli era partidari de buscar algun lloc entre Zuric o Milà, on s’havia format en el rigor de l’art concret al costat de Max Bill i que harmonitzaven millor amb el seu caràcter contingut i rigorós, quasi matemàtic, diu Marc Arnal. Va ser l’amic José Antonio Coderch, a qui havien conegut a la Triennal de Milà, qui els va parlar per primera vegada de Cadaqués i va desfer la discrepància el 1956, en un viatge de feina de Madrid a París. “Heu de fer nit a Cadaqués”, els va dir Coderch, i aquells dos dies que van passar al poble, allotjats a la casa d’Alfonso Milà i Federico Correa, van decidir per ells. Mai més s’allunyarien d’aquella llum. Primer, per passar-hi les vacances; més endavant, com a residència estable. Tots dos van voler ser-hi enterrats.

Potser les associacions que funcionen necessiten aquesta classe de contrastos forts, perquè ben mirat no hi havia temperaments més oposats que els d’aquesta parella d’arquitectes cosmopolites i cultes que Marc Arnal contraposa a través del traç dels dibuixos respectius: “El de Harnden era dens, espontani, desenfadat, mentre que el de Bombelli era molt més fi, tendia a la geometria i transmetia una formalitat que podia passar per fredor.” Amb punta gruixuda o amb punta fina: dues maneres d’entendre l’arquitectura que acaben conjuntant-se en les cases que projectaran a Cadaqués, alternant el gust de Harnden pels interiors fotogènics de les residències californianes i els materials càlids com la fusta, la palla i la tova, i la fascinació de Bombelli per l’art concret, amb la seva puresa de línies, que resol en una construcció basada en la proporció àuria i en què cada part és un eco pitagòric del tot. A un li agradava el jazz; a l’altre, la música clàssica; un era loquaç, expansiu i afable; l’altre era més propens a la introspecció i la soledat, però s’avenien tan bé, que a la mort de Harnden, Bombelli va conservar intacte el despatx del seu soci i amic a l’oficina que compartien des de 1962 al carrer del compositor Bach de Sant Gervasi. “No en va tocar mai res ni va fer servir més aquesta habitació, com si ell encara hi fos”, comenta Marc Arnal a la porta del despatx, en efecte immaculat, que el seu propi equip, instal·lat avui a les mateixes dependències, es resisteix respectuosament a fer servir. És asseguts a la fresca de la galeria que voreja i il·lumina la sala on aquella parella irrepetible concebia i dibuixava els plànols dels seus projectes, on sostindrem la conversa sobre l’arquitectura de Cadaqués.

Aquest carrer de la part alta de Barcelona, una de les vies radials que expulsa la plaça de Sant Gregori Taumaturg, “faedor de prodigis”, concentra en poc més de mig quilòmetre una petita lliçó d’arquitectura moderna. A l’entrada mateix, topes amb un dels millors edificis projectats per Emili i Ricardo Bofill, i a unes quantes passes s’alça el bloc d’habitatges que va projectar Coderch al número 7, on vivien Harnden i Bombelli des que van establir-se a Barcelona, i el que va construir-hi just al costat, al número 9, amb una enginyosa articulació de lamel·les de canya per a la façana, l’arquitecte d’origen italià i gran desconegut Marcello Leonori, als baixos del qual els arquitectes van obrir el seu despatx i que, a la mort de Harnden, Bombelli va compartir amb el seu col·laborador Joaquín González Rojas.

Marc Arnal, que sosté la primacia de Coderch com el gran referent de l’arquitectura moderna catalana, sent una certa debilitat per aquest arquitecte italià quasi anònim (de fet, no podia firmar els seus projectes en no tenir el títol convalidat a Espanya, cosa que feien per ell Coderch i Manuel Valls), sobre el qual obtindré, navegant per la xarxa, la informació irrellevant que s’havia casat amb una espanyola rica, propietària de bona part de les finques que va edificar en aquest carrer, i la molt més interessant que el 1956, el mateix any que Harnden i Bombelli descobrien Cadaqués i que la gran gelada de l’hivern destruïa els seus fabulosos camps d’oliveres, havia participat en la Fira Internacional de Mostres de Barcelona, on els nostres arquitectes havien tingut cura del pavelló dels Estats Units. El 1964, Leonori va assumir la reforma de la decoració de la joieria Roca, un projecte original de Josep Lluís Sert que explica en part l’admiració que sentia per les troballes del GATCPAC, si més no perquè el 1942, quan el govern feixista va encarregar-li el disseny del pavelló italià per a una altra fira de mostres catalana, va decidir incorporar-hi un conjunt de cadires de boga i cadirals eivissencs com els que havia revalorat l’avantguarda arquitectònica de la República.

La humil i extraordinària cadira de balca reapareix en moltes de les fotografies dels interiors que agençaran Harnden i Bombelli a Cadaqués, a vegades arrambades a la paret, com a l’entrada de la casa del dissenyador Ivan Chermayeff, en una disposició idèntica a la que va impressionar Walter Benjamin durant la seva estada a Eivissa el 1932, quan va escriure que tres cadires alineades al llarg d’un mur s’investeixen de la mateixa força que tindrien tres quadres de Cranach o de Gauguin, i una simple gorra que algú hagués deixat penjada al respatller tenia tant de valor com un tapís dels Gobelins. És possible que Harnden i Bombelli haguessin llegit Benjamin?, o es tracta d’una d’aquelles connexions subterrànies que nodreixen sensibilitats semblants d’una generació a una altra? En el seu llibre, Marc Arnal planteja un vincle molt més probable amb Giacometti, el taller de qual a la rue Hipolyte Maindron de París Harnden i Bombelli devien haver visitat per mediació del fotògraf Ernst Scheidegger, col·laborador seu en les exposicions del Pla Marshall. Els arquitectes, sosté Arnal, devien quedar meravellats amb aquell espai robat a la misèria, en què art i vida es conjuntaven amb una naturalitat sense estridències: “Aquest espai els acompanyaria sempre més i el tindrien present a l’hora de projectar els estudis de Mary Callery i de Xavier Corberó, i Bombelli sobretot hi pensaria en idear els estudis per artistes que va crear en una antiga fàbrica de salaó de peix, nascuts tots de la idea de casa taller.”

La terrassa de Villa Glòria, la primera casa que van compartir Harnden i Bombelli a Cadaqués, construïda a base de bruc, ceràmica i pedra de llicorella. Autor desconegut / Arxiu Històric del COAC.
La sala d’estar de Villa Glòria, presidida per la xemeneia característica dels dos arquitectes. Giorgio Casali.

El treball de Marc Arnal, fruit de la seva tesi doctoral, desplaça el sentit de “l’art de fer cases”, en què ressona el martelleig de la mera habilitat constructiva, a “l’art de viure”, perquè fer-se una casa, o fer-ne per als amics, ja és escollir un lloc on viure i compartir aquesta vida. Posar-la dins d’un paisatge com el de Cadaqués, pensant en la llum d’estiu, és una invocació a la joia i al mateix temps a la serietat, perquè l’artista necessita, també en els seus recers de vacances, un racó on treballar, on guardar-hi els llibres que li faran companyia, on estintolar-hi còmodament l’obra o el pensament en curs. La primera casa que van projectar-hi va ser la seva pròpia residència d’estiu, dos anys després que Coderch els descobrís el lloc i aconseguissin adquirir una finca pendent de reforma al carrer de Sant Pere, segurament en condicions avantatjoses per a dos forasters disposats a pagar en dòlars en una Espanya de duro. Villa Glòria va ser el seu bateig cadaquesenc, un camp de proves on desplegarien l’enginy, l’elegància i el respecte per l’entorn que aplicarien a les nou cases que van projectar al municipi, cada una d’elles, una relectura de la precedent que “alhora aportava alguna novetat i contenia la llavor de la següent”, segons Arnal, professor de l’Escola Tècnica d’Arquitectura de la Salle de Barcelona.

Les barraques de pescadors de Portlligat, abans que Gala i Dalí les reformessin per fer-ne casa seva, i que Harnden i Bombelli van tenir al pensament en construir la casa Bordeaux-Groult. Arxiu Adrià López Sala.

Després vindrien la casa del galerista George Staempfli, la casa i l’estudi per a l’escultora Mary Callery, la casa per al vicepresident del Moviment Europeu Internacional Pierre Bordeaux-Groult, davant la platja de s’Alqueria Petita, els apartaments del Pianc, la que es reformaria el mateix Bombelli i la casa de l’editor Jean-Claude Fasquelle a Portlligat, l’única que encara continua en mans dels propietaris originals, a banda dels estudis per a artistes que Bombelli va anar adequant a la vella fàbrica de sardines entre 1971 i 1982 i on va reservar-se un espai per obrir-hi la galeria Cadaqués, on va exposar en primícia, durant vint-i-cinc anys, l’art internacional més avançat que es va poder veure a l’Estat espanyol. Pel camí van quedar alguns projectes frustrats, com l’estudi que Xavier Corberó es volia construir al Pení, en forma d’espiral, i els plànols inèdits del qual han aparegut entre els papers del despatx de Bombelli. Si hagués arribat a port, “podria haver estat la primera manifestació de land art d’Europa”, assegura Arnal.

Un nen llegint al sofà de la llar de foc de la casa del galerista George Staempfli. Autor desconegut / Arxiu Històric del COAC.

Arnal es concentra en la seva recerca en les cases destinades als clients que formaven part del cercle d’amistats dels dos arquitectes i que tenien, com ells, inquietuds intel·lectuals, ja fos a través del col·leccionisme, la creació artística o l’edició. En realitat compartien més que això: l’estrangeria, en primer lloc, el fet de pertànyer a un món a part que s’expressava amb una altra llengua i una altra cultura que s’intuïen d’un luxe i un refinament insòlits en aquest paratge, almenys fins que van estendre’l a un altre cercle d’escollits els fills inquiets de la burgesia barcelonina. A diferència dels primers forasters que van arribar a Cadaqués, els nouvinguts ja no se sentien atrets pel reclam efervescent de Dalí sinó, com Richard Hamilton, John Cage o la mateixa Callery, per la molt més discreta de Duchamp, que hi passava els estius jugant-hi a escacs al Meliton des de 1958, l’any a partir del qual van començar a establir-s’hi també els amics de Harnden i Bombelli.

La ceràmica de la Bisbal decora una de les sales de la casa Staempfli. Autor desconegut / Arxiu Històric del COAC.

La seva modernitat constituïa una aliança entre el confort de la vida americana i les maneres de fer vernacles, incorporant a la casa materials autòctons com la pedra de llicorella, l’arrebossat de calç, les catifes de boga, les bigues de fusta i els sostres de bruc. “Integrar-se sense destacar”, com va expressar-ho Bombelli, era el lema dels dos arquitectes, que van recórrer sempre als mestres d’obra locals Emili Puignau i Higini Llach, el mateix que havia reformat la caseta de pescadors de Carles Riba el 1953. “Els pobles acaben morint perquè deixen de ser autèntics i es converteixen en escenaris teatrals, com la Roca Village”, diu Arnal, que adverteix: “L’autenticitat no consisteix a calcar la forma d’una finestra.” En aquest sentit, admet que el desgavell propiciat per la falta de legislació de l’època respecte a l’activitat constructiva va engendrar uns quants monstres, però també va afavorir l’encast de joies com les de Harnden i Bombelli, o les de Correa i Milà, Coderch o Barba Corsini, moltes de les quals “amb la legislació d’avui no serien possibles”, apunta. “La normativa per si sola no garanteix ni la bona ni la mala arquitectura, però impedeix adoptar certes solucions”, acaba convenint Arnal. Va passar amb la terrassa dels Staempfli, en què el conflicte per la privacitat d’un veí va obligar els arquitectes a suprimir-la i a idear una làmina d’aigua que es fon amb la vista del mar. La casa per a l’editor Fasquelle a Portlligat és una altra mostra de com anaven les coses, en aquells anys anteriors a la Llei de Costes. Projectada a l’extrem oposat de la casa de Dalí, van haver d’anar a ensenyar els plànols al pintor, que exercia de president d’un patronat per a la conservació de la badia, perquè hi donés el vistiplau. No hi va veure inconvenient, però els va demanar, com a prova que el nou edifici no interferiria en la seva línia de visió, que clavessin al terreny uns pals amb l’alçada que havia de tenir la casa per assegurar-se’n. La casa Fasquelle “es camufla i desapareix perquè tot el protagonisme recaigui en la casa de Dalí”, comenta Arnal, que subratlla, a més, que Harnden i Bombelli van mimetitzar-la amb la geologia del cap de Creus aprofitant per a la façana la pedra que els obrers que treballaven en les obres de la carretera abandonaven als marges.

La gran llibreria que organitza la casa de l’editor Fasquelle a Portlligat. Fons fotogràfic Francesc Català-Roca. Arxiu Històric del COAC.

Un dels trets més significatius de les seves intervencions va ser la gran xemeneia de ferro, presidint les espaioses sales d’estar amb la seva sobrietat angulosa, cisellada gairebé com una escultura abstracta i que va impressionar tant Coderch quan va veure la primera a Orgeval, que no va dubtar a incorporar-ne el model als salons que dissenyaria pel seu compte. Aconseguien, com deia Rosa Regàs, “un efecte de transparència, de simplicitat i de luxe”, un luxe de tota manera discret, més emparentat amb la sofisticació que amb l’ostentació, de la mateixa manera que el confort que transmetia la seva hàbil i generosa distribució d’espais devia tant al pragmatisme de la cultura nord-americana com a l’elegància i l’hedonisme californià, amb la seva celebració de la vida domèstica.

L’amplitud d’aquesta gran sala d’estar que centrifuga la resta d’estances de la casa té una funció que sobrepassa la mera comoditat o la necessitat d’acollir una progènie nombrosa com la de Harnden, sinó que apunta a una intensa vida social, amb els seus sopars, les seves tertúlies (esplèndides les fotos de la vetllada a casa de Staempfli en què van coincidir Dalí i Duchamp) i els seus freqüents invitats, per als quals quasi sempre es disposa a cada casa d’una habitació (també per al servei, perquè no ens enganyem: tots aquests clients pertanyien a una elit cultural benestant). Però a diferència de la imatge que ens hem format de la “sala de rebre” aristocràtica, amb el seu excés d’adorns rutilants i paraments exquisits, els lívings de Harnden i Bombelli són nets i sobris, a penes sense més mobiliari que una cadira de boga arrambada a la paret o un llum de peu amb el pàmpol de paper, i molts de cistells de vímet per guardar-hi la llenya, vasos de morter escampats aquí i allà, i els tradicionals dolls de Cadaqués. Sembla que hi acabin de fer endreça, o que tot just hi hagi anat a viure algú, però potser responen més a allò que tan encertadament deia Javier Frechilla sobre “l’aixovar espartà i mínim de l’estiuejant que es fa explícit en aquestes cases”.

La sala d’estar de la casa de l’escultora Mary Callery, presidida per un tapís de Picasso. Autor desconegut / Arxiu Històric del COAC.

El seu estil, que extreu de l’austeritat una insòlita qualitat de vida, “expulsant tot allò que és inútil i superflu”, ha preservat Cadaqués del pastitx promogut per un cert estiuejant amb debilitat per la caseta de xocolata suïssa i la recreació històrica.  Aprofitant la modesta casa entre mitgeres, sovint costeruda, estreta i enclavada en carrers impossibles, com el de Mary Callery (el més estret del poble, amb 60 centímetres d’ample al coll de l’embut, i convertit en un túnel de cuques de llum gràcies a les finestres a diferents alçades), van saber imprimir lleugeresa i pulcritud adoptant solucions agosarades sense perdre mai de vista el geni del lloc. “Sense pintoresquismes”, puntualitza Marc Arnal, sinó amb el mateix esperit amb què Henry Moore, diu citant Gombrich, treballava l’escultura no perquè sortís una dona de dins la pedra, sinó perquè una pedra suggerís una dona. I a un preu que avui ens sembla irrisori: la casa de Staempfli, que va tenir el primer ascensor del poble, estava pressupostada en 681.221 pessetes, uns 4.100 euros. Harnden i Bombelli, doncs, no aspiraven a imitar les construccions genuïnes del poble, sinó a “crear cases que, en essència, les recordessin” i al mateix temps fossin d’una modernitat esclatant. Una arquitectura, afegeix Arnal, “a la qual no li sobra res, o pràcticament no li falta res”.

Un dels racons més interessants de la casa de Mary Callery, una composició d’art concret. Autor desconegut / Arxiu Històric del COAC.

El model d’estança oberta que proposaven, eixamplada amb la connexió amb l’exterior per mitjà de la terrassa amb vistes (una novetat en un poble de pescadors que, un cop a casa, no enyoraven pas el mar) o de patis gairebé excavats a la roca, va tenir de seguida un ampli ressò a les revistes especialitzades de l’època, com Arts & Architecture, de John Entenza, o Domus, que editava l’arquitecte italià Gio Conti i per encàrrec de la qual el fotògraf Giorgio Casali, com va fer també Francesc Català-Roca, va deixar un testimoni preciós i profusament divulgat de l’empremta de Harnden i Bombelli a Cadaqués. Són imatges deshabitades, en què l’espai, el mobiliari, l’atmosfera i el confort esdevenen l’únic subjecte exposat, excepte en les que Casali va fer de la residència de Bombelli o de la casa del galerista Staempfli, on de sobte apareixen unes criatures jugant sobre la catifa d’espart, un nen llegint vora la llar de foc o una dona prenent el sol a la terrassa. “La gran atracció que van sentir pel Mediterrani tota aquesta gent no prové en realitat del sol, sinó de l’ombra brutal que projecta, desconeguda als països del nord i que aquí accentua el contrast entre el negre i el blanc”, observa Marc Arnal, que introdueix una idea gairebé metafísica: “El volum que es construeix per mitjà de l’ombra forma part també de l’experiència de la vida en un paratge on la sang té gust de sang i el vi té gust de vi. La resta és quasi superflu.”

On no hi ha res que sigui gratuït és en aquest llibre de més de 350 pàgines, un relat històric, sociològic, arquitectònic, geogràfic i cultural cosit a partir de textos i d’imatges, amb un pròleg de Vicenç Altaió, que està enllestint el seu propi llibre sobre Bombelli; un epíleg d’Huc Malla, que veu en Arnal “el gran desxifrador” de l’obra de l’arquitecte italosuís, de qui també prepara el catàleg raonat, i il·lustrat amb centenars de fotografies d’arxiu extraordinàries i 250 dibuixos d’alçats i plànols reelaborats expressament pel mateix autor per entendre el procés constructiu de dos arquitectes que, com lamenta Arnal, continuen sent encara uns grans desconeguts fins i tot per als iniciats.

Eva Vázquez
Llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona. Ha dedicat treballs monogràfics a Josep Aguilera, Josep Clarà, Emília Xargay i Fidel Aguilar, i ha col·laborat en llibres d’artistes com Josep M. Oliveras, Jordi Puig, Vicente Huedo, Claudi Casanovas i Lluís Estopiñán.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close