Arquitectura

La casa del dissenyador Ivan Chermayeff a Cadaqués, 1970 – 1973

Segons escriu Felix de Azúa en el seu Diccionario de las Artes: “l’escultura és un art anterior a la pintura, al mateix temps més simple i difícil que la pintura. Més simple perquè l’escultura d’una cadira és una cadira en la qué tothom té tendència a asseure’s fins que el guardià del museu ens adverteix que estem asseguts sobre una obra d’art”.

De la mateixa manera que inconscientment podem asseure, com suggereix Azúa, en una cadira que en realitat és una escultura podem pujar per una escala sense saber que estem pujant per una escultura?

Per tant, una escala pot ser l’escultura d’una escala?

Aquests és el cas de les escales de la casa que el dissenyador americà Ivan Chermayeff projectà el 1970 per a ell i la seva família a Cadaqués. La casa, com veurem, compta amb tres escales dues d’elles, però són escultures. 

Ivan Chermayeff (1937-2017) va ser un dels dissenyadors més importants de la segona meitat del segle XX; fill del cèlebre l’arquitecte rus establert als EEUU Sergey Chermayeff es graduà a l’Escola d’Art i Arquitectura de Yale i va ser soci fundador del prestigiós estudi de disseny Chermayeff & Geismar Associates de Nova York. D’aquest estudi són els logotips del MoMA de Nova York, del Chase Bank, de la Pan Am o del National Geographic entre d’altres. Chermayeff alhora va compaginar el disseny gràfic amb la pintura i el collage.

A finals dels anys seixanta Chermayeff, de la mà de l’arquitecte Peter G. Harnden, íntim amic del pare del dissenyador, decidí passar les vacances a Cadaqués.

“Els anys seixanta foren els anys de la invasió nord-americana” així és com l’arquitecte, artista i galerista Lanfranco Bombelli definí el Cadaqués d’aquell moment. Els principals responsables d’aquesta “invasió” foren l’arquitecte americà i soci de Bombelli Peter  Harnden i l’artista resident a Nova York Marcel Duchamp que des de finals de la dècada de 1950 passaven les vacances en la població empordanesa. Així seguint les seves passes es van establir a Cadaqués per passar també els períodes de vacances a més de Chermayeff: el fotògraf Man Ray, el galerista George Staempfli, l’escultora Mary Callery, la galerista Barbara Curteis, la interiorista Mimi Cohene. A la llista hem d’afegir els següents i reconegudíssims artistes i arquitectes que, convidats per alguns dels noms anteriors, van visitar Cadaqués des dels EEUU com: Peter Blake, George Nelson, Elliot Noyes, Harry Bertoia, John Cage i Mercé Couningam entre d’altres.

Aquell període és el de la Guerra Freda quan el govern dels EEUU, sota la direcció de Harnden i Bombelli, impulsà una sèrie d’exposicions propagandístiques arreu del món per divulgar l’american way of life enfront del sistema comunista de la Unió Soviètica. El 1958 es celebrà l’Exposició Universal a Brussel·les, un esdeveniment sense precedents fins al moment. L’arquitecte Edward Durell de l’edifici del MoMA dissenyà el pavelló dels EEUU i Harnden i Bombelli juntament amb Bernard Rudofsky van projectar els interiors. Va ser en aquest pavelló on van coincidir Staempfli, Callery i Chermayeff. Staempfli va ser el Comissari encarregat de les arts, Callery hi exposà una escultura i Chermayeff va ser el responsable d’una exposició que amb el nom de “Main Street USA” reproduïa un carrer típic americà.

Harnden no només va ser un dels principals catalitzadors de “la invasió nord-americana” sinó que conjuntament amb Bombelli també va projectar i construir la casa (1959) per a Staempfli i per a Callery també la casa (1961, veure l’article Peter Harnden i Lanfranco Bombelli: la casa de l’escultora Mary Callery a Cadqués, 1961 – 1963. publicat en aquest portal) i l’estudi (1963). Chermayeff, l’últim del grup de Brussel·les, fill i germà d’arquitecte havent estudiat en l’Escola d’Art i Arquitectura decidí projectar ell mateix la seva pròpia casa. Pel fet que el dissenyador residia a Nova York demanà, com a favor personal, a Harnden i Bombelli que s’encarreguessin ells de dirigir les obres de la construcció de la casa.

El dissenyador americà comprà una vella casa en el carrer del Call el més típic i transitat de la població en ser l’accés del nucli antic des de la riba i que puja, amb fort desnivell, cap a l’església. El solar on estava situada la casa era estret, amb forma de Z, profund i donava a dos carrers paral·lels a diferents nivells.

El carrer del Call, la tercera casa des de l’esquerra és la casa Chermayeff que passa desapercebuda entre la resta de les construccions.

A finals de 1970 Chermayeff envià el projecte que ell elaborà des de Nova York al despatx de Barcelona on Harnden i Bombelli s’havien establert el 1963. Es tractava d’un joc de quatre plànols plegats i enquadernats de manera molt elegant en format quadrat de 22 x 22 cm. Els plànols estan datats el 21 de desembre del 1970 amb l’adreça Chermayeff & Geismar Associates Inc.830 Third Ave. N.Y. 10022 759-9433. A partir d’aquesta informació Harnden i Bombelli elaboraren els plànols per demanar la llicència d’obra el juliol del 1971. El projecte es visà pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears el 10 d’agost del 1971 amb un pressupost 646.000 pts. Tres mesos més tard moriria prematurament Peter Harnden així que la responsabilitat de dirigir els treballs de les obres va recaure sobre Lanfranco Bombelli. Aquest rebia des de Nova York uns dibuixos molt detallats (plantes i perspectives actualment conservades en l’arxiu Bombelli de Barcelona) amb les instruccions precises de com executar les obres. Chermayeff va dissenyar amb molta cura la major part dels detalls de la casa: les escales, el mobiliari, la cuina, la llar de foc amb la sortida vermella com els passamans de les escales, les finestres de les habitacions, que són petites arpilleres calidoscòpiques, les lamel·les mòbils que tanquen l’habitació principal, els llits d’obra revestits de goma, el paviment fet de rajoles hidràuliques octogonals blanques que conjuntament amb unes peces quadrades blaves formen un patró que s’estén per tota la casa… 

Les finestres de les habitacions que donen a un petit pati central són petites arpilleres calidoscòpiques.

Pràcticament, tot pensat minuciosament des de Nova York encara que podem atribuir a la mà de Bombelli alguns detalls menors com els acabats dels banys, les fusteries de la terrassa i el mamperlà dels graons.

El Certificat final d’obra es signà el 25 agost 1973 i el pressupost ascendí a 1.626.372 pts.

Bombelli definí el projecte de la següent manera: “Chermayeff fou força dràstic en el seu criteri per a la renovació de l’immoble. […] No va canviar absolutament res de l’exterior, però l’interior el canvià tot. Es va fer una casa d’escales. N’hi ha tres: una convencional, una altra piramidal i la tercera, que es veu des del carrer per una finestra baixa, puja sense interrupció les quatre plantes en un angle de 45º.” 

D’esquerra a dreta la planta baixa, primera i segona de la casa Chermayeff

La reformà va ser “dràstica”, ja que el resultat final no és la típica casa d’estiueig sinó el divertiment d’un artista i dissenyador que adoptà una solució gens convencional. La casa està ideada des de la secció, ja que projectar en planta, quan aquesta és tan complexa i fragmentada fruit del solar irregular, dificulta enormement donar una solució espaialment rica més enllà d’una distribució funcional. La secció és, per tant, l’eina que permet donar la millor resposta al projecte. Chermayeff conservà la façana i buidà l’edifici original enderrocant tots els envans, forjats i la coberta deixant un volum buit a excepció d’un gruixut mur de càrrega paral·lel a façana i situat en el mig de la planta. Posteriorment, disposà els nous forjats com a plans horitzontals a diferents nivells dintre del volum buit amb les vàries parts del programa. Es generen així llargues visuals creuades: des de la cuina, situada en el centre de la casa, es pot veure l’accés (dues plantes per sota) i l’estar (mitja planta per sobre) o el menjador (també mitja planta per sobre però en el costat oposat de l’estar). Aquestes visuals ajuden a potenciar la relació i la vida en família.

Les llargues i creuades visuals son una de les característiques principals de la casa Chermayeff

Chermayeff no buscà la funcionalitat sinó la riquesa d’uns espais oberts -els destinats a la vida en família- que els interrelaciona i il·lumina magistralment amb la llum natural.

El buit emmarca les escales i alhora lliga els espais i permet que la llum natural inundi la casa des de diferents nivells i orientacions. La llum natural brolla per un gran finestral situat en el punt més alt de la casa -tres plantes i mitja per damunt de l’accés- i baixa rasant per la paret mitgera i cau com una cascada pel forat entre els forjats de l’estar i de la cuina fins a arribar a la planta baixa a la qual se li sumen, com afluents, la que penetra des del finestral de l’estar i del balcó situat al primer nivell.

El balcó ara és inútil al no poder accedir-hi per falta del forjat que s’ha enderrocat al seu nivell. El balcó és ara l’escultura d’un balcó?

El resultant és una suma espais oberts dintre del volum que alhora és un tot lligat per les diferents escales.

En primer pla el menjador, al fons la sala d’estar mitja planta per damunt i al centre el buit que comunica amb l’accés de la casa.
La primera imatge que té el visitant a l’entrar és sorprenent: un espectacular buit inesperat avarca tres plantes d’alçada inundat per la llum natural.

Tal com explica Bombelli hi ha tres escales: la “convencional” la “piramidal” i la que “puja en un angle de 45º”. Les tres escales estan situades estratègicament i construïdes amb finalitats diferents. La primera és estrictament funcional mentre que la segona i la tercera són en realitat, com s’ha avançat en el principi de l’article, escultures d’escales.  Aquestes prenen un protagonisme rellevant al estar col·locades en el gran buidat que es genera en l’accés de la casa i, per tant, es poden veure des de diferents punts de vista essent una condició essencial per la visió d’una escultura tal com suggereix Azua a l’escriure que “l’escultura no disposa de punt de vista. […] L’espectador vol donar voltes al seu voltant, ajupir-se, voltejar-se de dreta a esquerra i fer mil gimnàstiques, sense les quals no té cap gràcia mirar escultures.”

L’escala “piramidal” situada just davant de l’accés és un zigurat que el traficant d’idees Vicens Altaió interpreta com un gran pastís que està a cavall entre una escultura pop i la funcionalitat demanada.

L’escala amb forma piramidal situada just davant de l’entrada de la casa.

La tercera, la més espectacular, està situada a tocar de la mitgera nord i travessa la casa longitudinalment amb un angle de 45º sense cap replà intermedi. És un objecte contundent que el seu primer graó a tocar de la façana del carrer del Call -sense replà inicial- i puja amb 43 graons de 22 cm x 22 cm (la mateixa mida dels plànols plegats enviats des de Nova York) ininterrompudament fins a la terrassa situada en l’última planta.

L’escala no guarda la relació de comoditat que se li demana: la proporció dels graons no és la que pertoca essent la petja molt petita pel peu i la contrapetja massa alta. Hi ha un excessiu nombre de graons consecutius que fa que el seu ascens sigui esgotador i el descens perillós -si s’ensopega res detindrà la caiguda fins al final de l’escala- i l’absència de replans també fa difícil el desembarcament en els nivells intermedis.

L’escultura escala vista des de la planta baixa

Com a escala estaria mal projectada, però no com a escultura que mostra la bellesa de la simplicitat d’una sèrie de plans que es pleguen i es repeteixen com un objecte minimalista; la seva finalitat no és la de ser un element de connexió -per aquest fet ja disposa d’una de “convencional”- sinó  per viure l’experiència en el trànsit de ser pujada o baixada creuant el buidat de la casa i per a la seva contemplació com a objecte.

En el punt baix de l’escala hi ha l’única obertura a la façana que va fer Chermayeff i és una perforació al mur en un angle de 45º que emmarca des del carrer la visió fugada de l’escultura. 

Com el quadre de Rene Magritte Ceci n’est pas une pipe de 1929 que el que mostra, tal com indica el seu títol, no és una pipa sinó la representació d’una pipa l’escala de la casa Chermayeff no és una escala sinó la seva representació tridimensional.

No és aquesta l’única escultura d’una escala, a prop de Cadaqués, a Portbou i a tocar del seu cementiri l’escultor Dani Karavan el 1994 construí un esplèndid memorial en homenatge a Walter Benjamin. En el punt més alt del penya-segat entre el cementiri i el mar una escala el perfora, una escultura-escala -també d’un sol tram sense replans- baixa des de la cota del cementiri a un punt intermedi entre aquest i el mar. L’escala no té sortida a enlloc i queda interrompuda per un vidre que no deixa seguir baixant al visitant i fa de mirador del punt on les onades trenquen contra les roques. L’escala és per viure l’experiència sensorial en ser baixada i després pujada lligada a l’espai, el paisatge i el temps.

Monumnet a Walter Benjamin a Portbou obra de Dani Karavan

Altres exemples rellevants d’escultures-escales del segle XX i XI poden ser: la Maqueta per a l’arc de Sant Louis de E. Saarinen (Sant Louis 1963), Ascens de E.Orion (Jerusalem 1979-80), Escultura per al Festival de Cinema de Barcelona de H. Holein (Barcelona 1988), l’Escala al Cel  de H. Voth (Marroc 1997), Stairs de Rachel Whiteread (2001) i Staircase-III de Do Ho Suh (2011) entre d’altres.

La Maqueta per a l’arc de Sant Louis de E. Saarinen, Ascens de E.Orion , Escultura per al Festival de Cinema de Barcelona de H. Holein, l’Escala al Cel de H. Voth, Stairs de Rachel Whitereadi Staircase-III de Do Ho Suh

En tots aquests exemples les escultures no disposen de barana -perquè no són escales- de la mateixa manera l’escala-escultura de la casa Chermayeff no té barana pròpiament dita sinó un altra escala superposada i elevada com mostra la fotografia.

L’escala-escultura de la casa Chermayeff no té barana pròpiament dita sinó un altre escala superposada i elevada

No podem passar per alt tampoc l’homenatge que ret a l’escala la pintura del segle XX. Citarem tan sols tres exemples, dos d’ells cabdals per a la història de la pintura, fets per dos dels “invasors” anglosaxons de Cadaqués: el francès resident a Nova York Marcel Duchamp i el britànic Richard Hamilton. De Duchamp és una de les pintures icòniques del segle XX Nu baixant l’escala nº 2 de 1912; una pintura cubista que expressa el moviment d’un nu, no sabem si home o dona, baixant una escala segurament a partir de les fotos d’Eadweard Muybidge Human and animal locomotion del 1887. De Hamilton és una de les primeres obres Pop de la història el collage Just What Is It That Makes Today’s Homes So Different, So Aappealing? de 1956 on es mostra una sala d’estar d’un modern habitatge amb totes les comoditats que la tecnologia del moment posava a l’abast. Un dels protagonistes del collage és una escala d’un sol tram. Per últim un triple homenatge que Hamilton dedica a l’escala i als seus íntims amics cadaquesencs Duchamp i Bombelli en una obra inclosa en el Cadaqués Portfolio Two bis de 2006 impulsada pel galerista Huc Malla. Es tracta d’una fotografia on es veu un nu baixant l’escala de la casa que el mateix Hamilton projectà per a ell el 1969 a Cadaqués reflectit en un mirall al costat d’una doble cadira tots dos de Gaudí i editats per Bombelli i BD. Al costat del mirall hi ha la serigrafia Cubo cinquè de 1973 que Bombelli va fer en homenatge a Harnden. El dibuix de Bombelli està lleugerament tort cosa que Hamilton sabia que inquietaria sobre manera l’arquitecte italià amant de l’ordre de l’art concret.

Marcel Duchamp: Nu baixant l’escala nº 2 de 1912
Richard Hamilton: Just What Is It That Makes Today’s Homes So Different, So Aappealing? de 1956
Obra de Richard Hamilton inclosa en el Cadaqués Portfolio Two bis de 2006

Finalment, hem de posar en relleu que els espais, la seva interrelació i la llum estan concebuts per potenciar la relació familiar, el gaudi de la casa i de la felicitat compartida. La casa no és un objecte per ser contemplat sinó per fruir de la seva experiència, per ser viscuda amb els cinc sentits tal com em van dir en una ocasió els actuals propietaris,

El dissenyador va gaudir d’aquesta experiència tant sols uns estius, ja que al cap de pocs anys d’instal·lar-se es va divorciar i va vendre la casa als que, afortunadament, actualment encara són els propietaris que amb un gran esforç la conserven tal com fou ideada ara fa 50 anys.   

 

Marc Arnal
Doctor arquitecte és el director Acadèmic dels Graus d’Arquitectura i Edificació de l’ETSALS Universitat Ramón Llull i responsable de l’assignatura de projectes de 3r curs. Compagina la docència amb la tasca professional on és coautor de projectes com el CosmoCaixa de Barcelona o alguns dels edificis del Campus de la Salle Barcelona. És l’autor del disseny del paviment de la Diagonal de Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close