Josep Batlló era un industrial tèxtil i la seua dona era Amàlia Godó, filla de Bartomeu Godó, un dels fundadors de La Vanguardia. El 1904 encarreguen a Gaudí, l’arquitecte de moda que els faça una caseta. Aquest Gaudí no només és un dels més genials i universals arquitectes. És que no se sap ni on va nàixer: a Reus, Riudoms… Això sí, de família de calderers. Aquesta activitat i les seues tècniques, les aplicà a l’arquitectura…i va crear un nou univers d’espais, línies i formes absolutament originals.
-Quants homes i quantes dones viuen a la casa?
-Per què ho pregunta? respongué Amàlia sorpresa del dubte aparentment insòlit d’Antoni Gaudí.
-Perquè homes i dones tenim culs diferents. I hauré de dissenyar cadires per als dos sexes. Unes cadires més amples i unes més estretes…
Quan comença arquitectura, un professor seu –Elies Rogent– diu: “no sé si hem donat el títol a un boig o a un geni. El temps ho dirà” I efectivament, li van donar el títol a un geni. Però al principi, aquest obra va passar desapercebuda: fins al 1969 no la declaren monument històrico-artístic
La Casa Batlló naix a partir d’una reforma de l’edifici que Emilio Sala construí el 1877. Gaudí plantejà una reforma integral que transformà una casa convencional en potser l’obra més fascinant del modernisme català. La façana és potser, l’escenari més esbojarrat i espectacular que planteja el modernisme gaudinià: un decorat on els balcons es transformen en màscares venecianes que comparteixen espais amb tíbies de criatures antediluvianes. Aquestes mateixes estructures òssies dibuixen la planta noble, de vidre, de llum…
És una façana originalíssima, treballada en equip: hi apareix el geni de Josep Maria Jujol, Joan Rubió i Bellver, Sebastià Ribó, Josep Pelegrí, els germans Badia, Casa i Bardés… Tots ells són fusters, vitrallers, ferrers, ceramistes… La pedra de Montjuïch s’ondula. Jujol la modela realment a partir d’un model en maqueta que crea Gaudí. Jujol fa la superfície policroma de la part central de la façana, que recorda moltíssim la sèrie dels Nenúfars de Monet…
“Segons Leonardo, la natura està plena de causes latents que mai han estat alliberades. L’encantada arquitectura de la casa Batlló és l’alliberament d’aquests arcans naturals per obra i gràcia de la imaginació i poder creatiu de Gaudí”. Joan Bassegoda Nonell.
De tots els edificis “mediàtics” i sorprenents del modernisme català, potser el més màgic, evocador i seductor siga la Casa Batlló, la casa del Drac… Potser és un dels primers edificis que connecten amb els relats fantàstics i ondulants de Jules Verne, que són capaços de portar-nos al fons del mar, al centre de la terra amb les seues criatures antediluvianes o més enllà de la lluna. L’exterior representa la mar, amb un vent que l’ondula. I l’interior és com una cova subterrània… Alguns defineixen el procés d’entrada a aquesta casa com una entrada al món submarí, com una penetració dins d’un ésser viu, amb les seues cavitats, els seus ventres, els seus ossos, amb vèrtebres, fèmurs, espines dorsals… A dins, trobem remolins còsmics, esquitxos d’aigua que es transformen en gotes… L’entrada de l’edifici està unit per una medul·la espinal que recorre la casa des del principi al final: és una barana de fusta que recorda la columna vertebral d’un gran cetaci. La sensació quan puguem el tou d’escala és que som dins d’una balena.
En la casa Batlló tot és possible. Si mirem fixament la balconada principal, plena d’ossos, ens recorda un gegantí ratpenat. I ja posats a somiar, si mirem detingudament el forat de la teulada, alguns diuen que Gaudí el va fer pensant en la Roca Foradada de Montserrat. Però també recorda a l’ull d’un drac…
Però no només és l’escenari el que ens impacta quan tenim davant la façana de la Casa Batlló. Són les solucions tècniques que l’equip de Gaudí proposa perquè un edifici combregue amb la natura: la llum, per exemple es reparteix des de dalt per tota la casa gràcies a una gran claraboia i dos celoberts centrals que agafen la llum i la deixen multiplicar-se pels milers de taulells blavosos que l’acaricien. Uns taulells que van virant cap a la claror a mesura que ens acostem als pisos més baixos… Aquests milers de taulells creen una atmosfera inquietant, una mena d’escenografia urbana que fa que la teua casa siga contínuament el decorat d’una gran aventura submarina.
La gradació del blau i la multiplicitat de rajoles formen un escenari insòlit, una casa dins de l’aigua. A més, són superfícies sostenibles, ja que moltes d’elles es fan amb trencadís, amb productes de rebuig, que ara valen no només per aïllar de les humitats, sinó per omplir les atmosferes irrespirables de les ciutats industrials de principis del segle XX en una explosió de color i de vida. Una mena de bosc d’anemones, de corall urbà. Aquest trencadís fa una cuirassa que s’ondula i que evoca la visió d’un mar en calma. Però encara n’hi ha més. Si pugem per les escales de la casa Batlló arribarem als replans. En cadascun d’ells hi ha un vidre que si mires a través d’ell et fa la sensació que estàs mirant les profunditats marines a través d’un periscopi… Capità Nemo, heus ací la vostra casa quan abandoneu el Nautilus!
L’enginyeria d’edificis que aplicà Gaudí a la casa el fa un pioner: ell inventa finestres que només s’obrin per la meitat, per ventilar i alhora, conservar gran part de la calor natural acumulada de l’interior.
La Casa Batlló és tan orgànica, tan canviant, com un camaleó. Segons a l’hora que admirem la seua façana, les formes ondulants, les protuberàncies arquitecto-biològiques muten de color. Fins i tot la planta noble tenia parets i sostres de diferents colors suaus: blavencs, daurats, de terra, rosacis… Uns sostres que es formen a partir de la torsió del pla, com si la coberta també fos flexible.
Si voleu somiar, si voleu evocar i reproduir les atmosferes màgiques de les aventures de Jules Verne, podeu submergir-vos en el Nautilus que Nemo té avarat a terra. El geni Gaudí el va crear en un lloc fascinant del passeig de Gràcia de Barcelona, on el Judici de Paris es va fer “modern” en crear un tros de “la poma de la Discòrdia”…
