L’actual cementeri d’Alcoi, començat el 1877, en substituïa un altre del 1812. Aquest era el primer que es construïa després de l’abolició el 1784 dels cementeris parroquials. El cementeri d’Alcoi, com a espai patrimonial, és un dels més extraordinaris del món. Juntament amb el de Pisa, és un dels pocs espais on encara se soterra en catacumbes.
Hi ha alguns mausoleus d’època modernista que podrien figurar en qualsevol història de l’art funerari. De fet, l’evolució dels estils arquitectònics el podem seguir als cementeris de la mateixa manera que ho fem en les ciutats. Amb l’avantatge que la seua pervivència és major perquè els objectes patrimonials tenen tendència a no moure’s. De fet, el procés de contractació era molt similar al de les cases de la trama urbana: la superfície mínima que es podia adquirir a través de tarifes fixes era de quatre metres quadrats. I l’ajuntament demanava una llicència d’obres amb plànols de planta i alçat, tant per a mausoleus com per a làpides.
Si bé per a l’aristocràcia i la noblesa, la mort tenia un caràcter heroic, la burgesia buscava altres símbols amb què identificar-se i explicar aquest gran trauma vital: encara que la mort es representa amb calaveres, àngels protectors, rellotges de sorra, peveters, dones que mediten, custodien la tomba o demanen silenci, també trobem símbols que fan present la vitalitat del comerç, la indústria, la beneficència o l’esforç. El cementeri és una altra ciutat en totes les cultures: una ciutat que ens conta coses de la gent que s’hi soterra.
Per a l’època, el cementeri d’Alcoi tindrà un gran nombre de mausoleus eclèctics i modernistes. Però al principi del segle XX, el Modernisme tardà a arrelar en la burgesia: el pensament religiós s’expressava molt millor amb els llenguatges gòtics o bizantins, ja que comunicaven els valors que volien transmetre els burgesos: una vida plena de virtuts que tenia com a recompensa la felicitat eterna. Així, el difunt burgès s’envoltava de capelles, vitralls i símbols cristians que el feien esperar en l’avantsala de la santedat.
Entre 1894 i 1915, els arquitectes fan panteons historicistes: neoromànics, neobizantins, neogòtics, neoegipcis… Al principi, les obres de Pascual i Briet són com petites capelles neogòtiques. Els arquitectes, escultors i marbristes s’inspiraven en catàlegs publicats que incloïen tipus de tombes i decoracions. Venien de París i el Modernisme començava a entrellucar-se sobretot en les escultures.
Lògicament, les famílies que adoptaven un llenguatge modernista per al seu habitatge, són els que opten per un panteó modernista per a la seua vida d’ultratomba.
Un dels panteons més espectaculars i en un llenguatge modernista molt exclusiu, és el que es va fer per a Agustí Gisbert Vidal, propietari de la Casa del Pavo. El va fer Vicent Pascual, arquitecte també de la casa de la família. La part arquitectònica és una interpretació personal d’un monument megalític, però construït amb un material nou: el ciment. Un peveter a la part de dalt de la massa pètria contindria la flama eterna, aquella que no s’hauria d’apagar mai. El conjunt es completa amb un àngel que demana silenci, ple de moviment i delicadesa que sembla ascendir al cel. L’àngel és obra de Llorenç Ridaura, dels pocs escultors alcoians que supuren “modernisme”. També són d’ell els àngels protectors de l’altar de l’església de Sant Jordi.
Un altre panteó modernista és el que van crear Vicent Pascual i l’escultor Eugeni Carbonell per a la família de Salvador Garcia Botí. Carbonell esculpeix una dona que apareix reclinada sobre la tomba. Ella mateixa es transforma en una massa sinuosa que conformen els cabells i el vestit, plens de sensualitat i moviment. Taüt i escultura es fonen. La mateixa placa on figura el nom de la família és un element modernista claríssim: al costat del peveter, les formes de les lletres s’esvaeixen en la pedra.
