Arquitectura

La Casa del Pavo d’Alcoi, la llar immortal

L’edifici més emblemàtic de l’Alcoi modernista és la Casa del Pavo, de Vicent Pascual, ubicat en una de les vies més emblématiques de la ciutat industrial. En ell, les petjades modernistes no estan únicament en la façana, el trobarem en nombrosos elements de l’exterior i l’interior. L’emblema més harmònic i orgànic del modernisme al País Valencià.

Abans del cristianisme, el paó representava Juno, l’esposa de Júpiter. L’animal simbolitzava l’esforç, la permanència, la dedicació, la immortalitat. Fins i tot, la fidelitat. En la cultura romana s’identificava amb l’imaginari femení.  Els cristians van adaptar el concepte a la seua creença i el van convertir en el símbol de Jesús: la seua carn era incorruptible, immortal, eterna… De fet, trobem la seua representació a moltes tombes paleocristianes. 

L’edifici més emblemàtic de l’Alcoi modernista és la Casa del Pavo. Es troba al carrer Sant Nicolau, una de les vies més exclusives de l’Alcoi industrial. L’encàrrec el va fer Agustí Gisbert a l’arquitecte Vicent Pascual i en la construcció participà un equip multidisciplinari. Josep Julià va coordinar les tasques de fusteria i Ramon Ruiz ho va fer en escultura. Els paons i els llangardaixos que emergeixen de diferents punts de la façana, són obra seua.

El gendre del propietari, el pintor Ferran Cabrera, intervingué en el disseny de la façana i de l’interior. Amb els anys, aquesta  casa i l’estudi amb jardí esdevingueren un símbol i un centre de cultura on es reunien els artistes de l’època. 

Un detall de la façana de l’edifici.

L’edifici de la Casa del Paó és d’un Modernisme integral: no només trobem l’estil a la façana, sinó als patis, als tous de les escales, a les baranes, als sostres, als sòcols de marbre i ceràmica, als vestíbuls… Cadascun d’aquests té una funció. El segon vestíbul mena als habitatges de lloguer de les plantes altes. El més treballat i ornamentat és per accedir a l’entresol i el primer pis: la zona dels propietaris. El tou està format per una enorme fulla d’acant que es transforma en el muntant de l’escala. En aquest pati trobem l’art total: pintures als sostres que conformen línies orgàniques vegetals, que semblen bressolar-se al llarg de les parets i dels tous d’escala. Però aquests espais encara resulten poc il·luminats. Un punt de llum artificial en forma de fanal mira de solucionar el problema. Ens recorda l’element lumínic que planteja Victor Horta a la Casa Tassel de Brussel·les. L’espai que a poc a poc descobrim està format per fustes, pintures, ferro, colors suaus, marbre, taulells ceràmics, ciment hidràulic…

L’esquema de la façana continua el proposat pels models tradicionals de residències urbanes de les classes benestants. El pis principal està fet valdre amb el mirador volat. 

El segon pis planteja els mateixos buits tripartits que a l’entresol, però envaeix el balcó del pis superior. Als balcons laterals veiem uns buits circulars, dividits en tres parts per mainells, com la casa Lleó i Morera de Doménech i Montaner a Barcelona, i a la casa Ortega de València, amb una clara influència de línies de l’Art Nouveau. Al capdamunt, l’edifici acaba en una cornisa mixtilínia i tallada en tres cossos. La nostra sensació segons que observem la façana, és que predomina el buit sobre el massís, que disminueix la massa a mesura que ascendim. 

El ferro el trobem a les baranes dels balcons i les portes d’entrada a l’habitatge. Aquestes són dues fulles cobertes per una làmina de metall fos treballat en relleu amb una arborescència que ocupa gran part de la superfície. Una arborescència que evoca una estètica oriental.  

Un dels cèlebres paons, o galls dindis, que bategen l’edifici.

L’arbre, l’arborescència i els motius vegetals són un tema recurrent en el Modernisme arquitectònic, tant en el part estructural com en l’ornamental. L’arbre representa la vida, el naixement, les arrels, la regeneració. I també és una proposta per tal de construir en corba, en angles suaus… Trobem l’arbre i les branques per tot arreu: pels balcons, les fulles són mènsules. Les branques de parra emmarquen el mosaic del coronament de l’edifici, que representa dues nimfes i uns ocells. Les siluetes recorden les ombres xineses que en aquell temps constituïen un espectacle destinat a les classes burgeses…

Al costat de l’arbre suggerit a la porta, un enigmàtic saure ens contempla. El llangardaix —un sarvatxo més fi i aristocràtic— representa la terra i el seu caràcter amfibi ens “obri” les portes de la casa per tal d’accedir a les dues dimensions: la terra i l’aigua. De fet, és el picaporta de la casa, amb frontissa que permet aixecar la part del cap de l’animal. A dalt dels envans, els paons de la casa representen l’aire. Són de ferro colat. Simbolitzen l’eternitat, la fidelitat, la resurrecció. A més, és una au considerada pels modernistes “au-flor”: un animal-vegetal. El paó és una mena de comodí iconogràfic: simbolitza tots els colors, el triomf, la vanitat i l’orgull. 

La planta principal és un sol habitatge amb cinc dormitoris, dos gabinets, sala, tocador, cuina, bany i un menjador. És curiós observar com Pascual dissenya sala i gabinets a la zona exterior, al carrer Sant Nicolau. I també cal remarcar la gran superfície que ocupa el bany: una habitació diàfana, amb molta llum, més gran que alguns dormitoris. I és que la higiene comença a ser un valor burgès, un punt d’excel·lència. 

El coronament de la façana.

En algunes estances, a banda d’alguns objectes de decoració fets de fusta, metall, tela, marbre… Hi ha cartó litografiat i policromat en relleu, una mena de paper pintat que ajuda a establir tridimensionalitat amb els mobles. Els mobles d’estil fets per artesans locals que contribuïren a establir una indústria que fins als anys noranta encara existia al País Valencià i Catalunya. 

La Casa del Pavo de Vicent Pascual és un emblema del Modernisme més orgànic i harmònic que podem trobar al País Valencià. Una barreja d’aires japonesos, tiges primigènies, fulles humides i dracs en estat letàrgic. 

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close