Cantà Verdaguer a Canigó que quan Barcelona era un prat, Mirmanda ja era ciutat. Barcelona, tanmateix, va anar envigorint-se mentre que Mirmanda es va perdre en les ondulacions del Rosselló. Potser era un indret mític, simbòlic o potser utòpic…
Barcelona també va tenir la seva utopia de la mà d’Ildefons Cerdà, un dels pares de l’urbanisme modern. Barcelona era una ciutat de traçat medieval fins l’apocalipsi del 1854, l’epidèmia de còlera que va fer estralls. Com a conseqüència de la catàstrofe, i per evitar que la gent no visqués amuntegada, es va permetre començar a enderrocar la muralla per expandir la ciutat. I Cerdà va dissenyar una quadrícula racionalista que havia de ser una ciutat jardí. Cerdà era seguidor de la Utopia de Cabet, el qual va escriure Viatge a Icària, una illa on no existia la feina d’escarràs, ni la propietat, ni tribunals, ni presons, i hi planava l’aire dolç de la igualtat.
L’avinguda Icària del Poble Nou és un homenatge de Cerdà a l’illa imaginada per Cabet. Cerdà dissenyà una Barcelona plena d’illes amb afanys utòpics, que havien de confegir una ciutat moderna, igualitària i higiènica. Amb jardins a cada illa, parcs comunals, hospitals, mercats, centres cívics. Illes orientades al sud-est fent anar els carrers de mar a muntanya, en la direcció dels vents predominants al pla de Barcelona per airejar-la. Illes, alhora, orientades de manera que cada xamfrà mirés un punt cardinal diferent per no deixar cap façana sense llum directa del sol en algun moment de l’any, cosa que permetria regular millor les temperatura del habitatges. Els carrers disposarien de voreres amples, ombrejades per arbres que sanejarien l’aire. I els habitatges serien amplis per erradicar les miasmes. No cal dir que bona part d’aquesta utopia fou devorada pel monstre pantagruèlic de l’especulació.
Cerdà també va fer coincidir dues línies imaginàries del planeta, que assenyalen latituds i longituds, amb dues vies, l’avinguda Paral·lel i l’avinguda Meridiana. Una picada d’ullet a la imaginació geogràfica. Una altra fantasia, més pertorbadora, que es produeix a l’Eixample és un fenomen de desorientació. La quadrícula cartesiana fa que de vegades es perdi el sentit d’on és el mar o la muntanya. Potser en aquests lapsus màgics, al girar una cantonada, es quan es pot veure Mirmanda.
Mirmanda no era una utopia de pagès, com Xauxa, Gandòfia o Cucanya, on les llonganisses penjaven dels arbres. La ciutat de Mirmanda es trobava als estreps orientals dels Pirineus, a la plana del Rosselló, a les ribes del riu antigament aurífer del Canta-rana. Allí hi vivien goges i encantades aplegades sota el ceptre d’una reina fada. Mirmanda, va ser una ciutat forjada en temps mítics per gegants sobrevivents del diluvi que van ser emprats com colossos manobres.
La missió de les fades és entrellaçar el futur. Fata, en llatí, vol dir destí. Però qui teixeix la trama de l’esdevenidor s’ha de mantenir a distància dels humans. I la reina de les encantades va acabar permetent la connivència entre goges i pobletans. Una avinguda d’aigua marina enviada per les Altes Potestats negà la ciutat com a càstig per evitar tal familiaritat.
Alguns diuen reconèixer encara l’ossada de la ciutat tot remuntant el riu Tet, en el conegut i fantasiós paratge anomenat les Orgues, formacions geològiques verticals fruit de les erosions. Casualment, arreu on s’hi fan aquests panorames, se’ls coneix com xemeneies de fada. Verdaguer, per la seva banda, comenta com va anar desapareixent Mirmanda:
…de tes muralles dobles
se’n bastiran castells i monestirs,
de taula serviran tes ares nobles,
de fites los menhirs.
Certament, el Rosselló bastí bons castells i monestirs. Qui sap si construïts amb carreus de Mirmanda. Molt d’ells també han desaparegut amb el corró del temps, com la Força de la Geràrdia, el Castell de Cristall, la Torre de Darnac o el Castell de Força Real.
Posteriorment, potser portat per un sentit compensatori, un arquitecte danès establert a Perpinyà dels del 1880, Viggo Dorph Petersen, va construir uns quants castells, de regust d’art nouveau, determinat per l’època. Viggo Petersen va esdevenir arquitecte de referència de la burgesia del Rosselló. Va construir el fantasiós castell d’Aubiry, a Ceret; o el de Parc Ducup, a Perpinyà, de pujat color vermell; o el castell Valmy, a Argelès, d’aspecte de drama atlàntic.
Però, segurament, la seva obra més característica és el castell Bardou, d’elegants baranes, amples finestrals i la vidriera que l’encapçala, ben suggeridora i original, un monument significatiu de fesomia nòrdica. L’edifici, posteriorment, va constituir-se com la coneguda maternitat d’Elna, gràcies a la valerosa infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, que va impulsar l’assistència a les dones embarassades dels camps de concentració on s’estaven els republicans exiliats en acabada la guerra civil. Elisabeth Eidenbenz també va assistir refugiades jueves embarassades fins que la Gestapo va clausurar la maternitat al 1944. Eidenbenz va rebre La Creu de Sant Jordi de la Generalitat i la Legió d’Honor francesa per totes les vides salvades.
La historiadora Assumpta Montellà va recuperar aquella vivència heroica en el llibre Història de la maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats. I Sílvia Quer, per la seva banda, retratà aquella experiència de solidaritat i despreniment de la infermera en el telefilm català guardonat La Llum d’Elna.
Quan Mirmanda va desaparèixer, la tradició explica que la reina de les fades es traslladà amb la seva cort als contraforts de l’Albera, a no gaire distància d’Elna, penedida de la seva connivència amb els humans. Tot amb tot, qui pot estar-se d’intervenir davant injustícies desmesurades? Qui sap si Elisabeth Eidenbenz no era en realitat una encantada enviada per la reina destronada per ajudar amb una determinació immensa i excepcional les persones necessitades? I per tal de fer recordar a tots els Étienne Cabet i a tots els Ildefons Cerdà que cal mantenir encesa la bella flama de la Utopia humana.
