“La ciutat no explica el seu passat, el conté com les línies d’una mà, escrit a les cantonades dels carrers, a les reixes de les finestres, en els passamans de les escales, a les antenes dels parallamps, en les astes de les banderes, cada segment solcat al seu torn per esgarrapades, osques, incisions, comes.”
Italo Calvino, Les ciutats Invisibles
Les ciutats estan en contínua evolució. Tot s’ha anat adaptant a les necessitats de cada època. Barcelona no és una excepció, és més, podria dir-se que les seves transformacions han estat empremtes molt grans en la seva història. Si ens fixem només en la Ciutat Vella, molts no creurien les voltes que ha donat.
Del que va ser la ciutat romana a penes queden vestigis però encara podem veure alguns fragments de construccions: les columnes del temple d’August, la necròpolis a la plaça de la vila de Madrid o les termes i la porta al mar del carrer Regomir. Això sí, part de la Plaça de Sant Jaume coincideix amb el que va ser el fòrum romà, l’epicentre de l’assentament que es va construir sobre el mont Tàber .
De l’època medieval resta el traçat urbà original. Malgrat tots els canvis, podem recórrer la Ciutat Vella i imaginar les muralles completes recorrent els grans carrers que voregen el nucli antic on una vegada van estar protegint la ciutat.
Durant els segles XVIII Barcelona s’ofega en una crisi social i econòmica. La ciutat es va anar expandint fora de les muralles, però viure al centre era insostenible. La indústria tèxtil contaminava l’aigua, els carrers eren estrets, amb poca ventilació (s’havia construït un o dos pisos més sobre els edificis d’habitatges que abans eren de màxim dues altures) i la població havia augmentat vertiginosament.
Per sort en el segle XIX comença una nova etapa d’esplendor econòmic i es planteja un canvi a Barcelona. Uns anys abans es va a començar a enderrocar les muralles i a plantejar passeigs enjardinats (Passeig de Sant Joan, Passeig de Gràcia). En 1859 s’encarrega a Ildefons Cerdà i Sunyer el disseny d’una nova ciutat moderna i higienica, que avui tindria similituds amb sostenible. Malgrat l’oposició del ajuntament de Barcelona, Cerdà planteja una nova ciutat pels habitants de totes les classes, crea un mapa de zones verdes i comunes i obre grans avingudes de comunicació per la futura gran ciutat.
La Via Laietana és la resposta a un d’aquests grans desafiaments: obrir l’eixample al mar. L’obra no comença fins a 1908, quan s’inaugura amb una jornada festiva on va acudir fins i tot el rei Alfons XIII.
L’enderroc d’uns 270 edificis a la part baixa de l’actual Via Laietana comença el 1908. Es desallotgen 10.000 persones i s’obre una bretxa d’uns 900m de llarg per 80m d’ample. Imagineu aquest moment, el poble se’ls va tirar a sobre, però no van aconseguir aturar-ho. Molts edificis històrics es van perdre: el Palau Reial Menor, el Palau de la Comtessa o el Palau de Valldaura (carrer Comtal amb Via Laietana) del qual queda un finestral romànic que es va traslladar a la Casa de l’Ardiaca. Avui dia poc queda del que hi va haver en aquestes carrers però es va tenir la decència, o la bogeria, de conservar alguns edificis en altres llocs de la ciutat. Sort que l’ajuntament comptava un equip fantàstic d’arquitectes y treballadors de la construcció.
La Casa Padellàs (l’actual museu d’història de la ciutat ) estava situat on ara tenim l’edifici de Foment. Aquest en concret es va traslladar per por de que les obres el danyessin. A la plaça del Rei es van enderrocar uns habitatges d’escàs interès cultural i es va traslladar pedra per pedra.
La façana de l’Església de Santa Marta avui es troba al recinte de l’Hospital de Sant Pau.
El magnífic claustre gòtic del convent de Santa Maria de Junqueras es troba a l’Església de la Concepció (carrer d’Aragó 299).
L’actual Museu de la sabata i l’escola Sant Felip Neri, antiga seu del gremi de sabaters i calderers respectivament, avui formen part de la plaça de Sant Felip Neri. Aquest lloc va ser destruït durant els bombardejos de les guerra civil espanyola i l’arquitecte Adolf Florensa va decidir reconvertir el lloc en una plaça amb caràcter antic per no trencar el aspecte de la ciutat vella.
Florensa era l’arquitecte del ajuntament i va ser un dels responsables de moltes de les rehabilitacions i de la conservació de la zona centre de la ciutat. A més va ser un dels arquitectes d’alguns dels nous edificis de Via Laietana com l’edifici de foment.
Casa de la família Rubió i Balaguer num . 12 de Via Laietana. És un exemple del que va passar amb alguns dels edificis que no es van enderrocar. Es va construir una façana nova per adaptar-la al nou carrer, salvant així el seu enderrocament, i es va convertir en un hotel per a la Exposició universal de 1929.
La Via Laietana es un carrer molt més modern del que pensem i es un exemple de la transformació de la ciutat. En podríem parlar d’altres: de la plaça Sant Jaume, del carrer Ferran, de la plaça de la catedral i fins de la mateixa catedral! La ciutat vella es una ceba grossa, plena de capes a descobrir. La jove Via Laietana no es més que una de molt fineta.
