“Un cop d’ull darrere de la façana blanca i brillant de molts edificis revelarà materials o accessoris que, avui en dia, sovint semblen arcaics o antiquats, donant una palpable sensació de l’actualitat de l’arquitectura i, per tant, de la seva rellevància per al futur.”
Amb aquestes paraules es presenta la interessant exposició “Archaeology of Modernism” a l’edifici seu de la BAUHAUS a Dessau i que ens explica la recent rehabilitació d’un dels edificis més emblemàtics de l’arquitectura racionalista europea. Aquesta exposició posa de manifest la voluntat de valoritzar una materialitat que reflexa la tecnologia i els recursos emprats en la construcció original de l’edifici. Se’ns mostren tots els materials recuperats, per tal de permetre classificar i avaluar-los “dins de la història de la arquitectura del segle XX”.
Materialitat pròpia d’arquitectes que representen l’internacional moviment modern, com Mies van der Rohe, Theo Van Doesburg, Le Corbusier o el català Josep Lluis Sert, els quals sembla difícil que puguem associar a materials locals o vernaculars. Suro, canyes i blocs de pedra vulcànica? Tots ells van experimentar amb aquests materials i els van utilitzar amb nombroses obres referents de principis del segle XX.
L’any 1925, dins el marc de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives a París, Le Corbusier dissenya el “Pavelló de l’Esprit Nouveau”, maqueta a escala 1:1 d’una unitat d’habitatge. Es realitza amb una estructura que fixa i dona suport als tancaments interiors realitzats amb una patent d’un material que rebia el nom de “Solomite”. El Solomite era un comprimit vegetal de canyes, reforçat amb una armadura de filferro de ferro negre o galvanitzat, comercialitzat amb planxes de 3×1,50 metres i 5 centímetres de gruix. En el catàleg comercial el producte es definia com a “material de construcció de tipus lleuger, econòmic, incombustible, aïllant del fred, de la calor i del só i de duració indefinida i inatacable pels rosegadors”. Més tard, també utilitza aquest material en els envans de l’edifici Clarté a Ginebra.
L’any 1927 a Stuttgart es construeix, sota la direcció de Mies van der Rohe una trentena de projectes, l’anomenada Weißenhofsiedlung («colonia de Weißenhof»). Els projectes estant signats entre d’altres per J.J.P Oud, Bruno Taut, Walter Gropius, Victor Bourgeois, Peter Behrens, Le Corbusier o el propi Mies. La colónia va ser reconeguda com de extraordinària importància per l’establiment de l’anomenat, canon de l’arquitectura del moviment modern. La importància de la construcció no es només pels aspectes formals, sinó també per les solucions constructives i de nou, la materialitat pròpia de l’arquitectura, identificada en diversos llibres de l’època: “Zwei Wohnhäuser” (Dues cases) sobre l’edifici de Le Corbusier o “Wie Bauen?”(com construir) en són un exemple.
Walter Gropius hi construeix dos cases. Mentre que la casa 16 es resolt amb una façana de bloc de pedra vulcànica i sostres amb amb aïllament de suro, la casa 17 es resolt amb una arquitectura modular e industrialitzada. La façana s’executa amb muntants de perfil en “Z”, disposant panells de suro de 8cm, segellant els junts amb brea impregnada. Sobre els muntants es cargolen els panells de revestiment, tant a la cara interior com exterior del mur. Aquesta solució no és arbitrària, i els tècnics disposen del suport de laboratoris i organismes de control que avaluen aquestes propostes: el “Departament científic de protecció contra la calor” determina que “el mur construït obté un resultat de pas de calor de 0,38 kcal/m²hºC, quan hi ha un salt tèrmic de +20ºC a l’interior i -20ºC a exterior. Aquests resultats conclouen que correspon a l’equivalent d’un mur tradicional de 1,5m de gruix”. Per altra banda es justifica que aquesta darrera solució “Estabilitza i assegura les jornades laborals (…) i dona garantia d’uns preus fixes i ajustats i d’un període de construcció acotat”
El nostre país el debat sobre aquesta tecnologia aplicada a l’arquitectura també era present. L’Associació d’Arquitectes de Catalunya (AAC) va organitzar un Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana el 1932, en el que l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt va presentar una ponència dins la categoria “política social”, titulada Són convenients les construccions de barriades blocs?. Puig i Gairalt escriu i aposta “ jo penso que la construcció de grans barriades de cases en la forma usada a Alemanya, a Àustria, a França, igual que la de Viena, és un error fonamental, de greus conseqüències per a l’economia del país, i causa principal de la crisi econòmica que aquells pobles travessen… les grans empreses que construeixen les Siedlungs eliminen tot els petits industrials i totes les petites i mitjanes indústries que viuen de la construcció”
Potser per això aquest debat es reflexa ja en la creació del Comissariat de la Casa Obrera, institució creada per la Generalitat de Catalunya el juny de 1932 i fusionada, el març de 1934, amb l’ Institut Contra l’Atur Forçós per tal d’estudiar i fixar normes sobre higiene, arquitectura, moblament, expropiació de sòl i finançament de la casa obrera.
En una de les primeres reunions, consta a les actes que “el tècnic -arquitecte del Comitè Sr. Subirana – realitzi estudis complementaris de l’esmentat projecte de S. Andreu i el d’un tipus de bloc i al tècnic obrer del Comitè Sr. Simó Piera, que formuli les bases d’organització del treball amb màxima supressió d’intermediaris en quan sigui possible”. És el germen de la Casa Bloc de Sant Andreu, paradigma de l’arquitectura racionalista. Habitatges socials en dúplex. Amb aïllament, de suro, a façanes i cobertes. Però alhora, model d’una política que fomentava la lluita contra l’atur.
L’arquitecte que forma part del Comissariat és Joan Baptista Subirana, és el tercer d’un grup format pels també arquitectes Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé, membres del GATCPAC i autors d’una bona part de l’arquitectura racionalista del període comprés entre els anys 1925-1936. Subirana havia ampliat els estudis d’arquitectura a la Universitat Charlottenburg de Berlín, gràcies a la obtenció de beques per part de la Diputació de Barcelona, la Junta para ampliacion de estudios e investigaciones Científicas i l’Alexander von Humboldt-Stiftung. Això li permet ser la connexió Alemana del grup GATCPAC. L’any 1931 comissaria l’exposició de l’stand de la República a la ciutat de Berlín dins el Congrés Internacional de la construcció d’habitatges i planificació a la ciutat. L’any 1932 organitza la projecció de dos films de noves construccions i noves tècniques a Alemanya a l’auditori de l’Escola Alemanya a Barcelona. I el mateix any conjuntament amb l’arquitecte Garcia Mercadal comissaria l’exposició sobre l’Escola Moderna, aportant nombrosa documentació recollida en les estades al país germànic.
El treball d’equip és molt evident en les cartes que s’envien Sert, Subirana i Torres-Clavé, i que es conserven a dia d’avui a l’Arxiu Subirana. Respecte el projecte de la Casa Bloc, Sert li comenta a Subirana “Varem enviar el model de plec que ens vas enviar. S’han fet una sèrie de correccions(…) es refereixen al Reglament de l’Institut contra l’atur forçós, com són, imposició del 80% de ma d’obra procedent del Cens d’obrers parats de la Generalitat, privilegis de les cooperatives”
Més tard, en el butlletí oficial de la Generalitat recull que “La construcció de l’esmentada Casa Bloc permetrà donar treball, ultra als obrers de la construcció (…) a fi que l’Institut pugui exercir un control directe, als efectes de col·locació d’obrers parats s’acorda, per unanimitat, que la construcció de la Casa-bloc es portés a terme mitjançant divuit concursos parcials” .
Els membres del GATCPAC debaten internament i es reflexa a les actes de les juntes que es conserven al Colegi d’Arquitectes (22abril de 1932). “Assistents: Torres, Sert, Subirana, Alzamora, Rodriguez Arias, Churruca. S’acorda demanar als industrials llur col·laboració en la revista. Demanar a “Companyia general del suro” un article”. Article que més tard servirà per què puguin justificar la utilitat del suro com aïllament a la Casa Bloc. En concret, Sert en una carta enviada a Josep Mª Sucre, president del Comissariat: “Surto avui cap a París. El retràs del viatge ha sigut per a deixar acabats el projecte i maqueta del Comissariat i el rapport del suro que vos havia promès(…) Lo del suro crec que queda be, amb suficients detalls tècnics i números demostrant la seva útil aplicació a la construcció que es fa avui en dia a Barcelona. El rapport va il·lustrat amb gràfics demostratius del text”.
Les motivacions del grup són fruit de l’aprenentatge, de les discussions internes, de condicionants polítics també, però sobretot, de la voluntat d’adequar-se als preceptes de les construccions capdavanteres en la tècnica constructiva europea, de la qual n’extreuen no només informació sinó també conclusions. Aquesta és per tant, una arquitectura amb una materialitat pròpia, que condensa l’essència d’una època, d’una societat i d’un present que apuntava al futur.
Connectant amb la introducció de la exposició a la seu de la BAUHAUS a Dessau, recollim les paraules de Rafael Moneo a la revista Arquitectura Bis l’any 1975 en un article titulat Si te dicen que caí. “Podría pues parecer la ocasión adecuada para convertir estas líneas en tristre reproche por el despilfarro que ha supuesto el olvido de los principios de la arquitectura de los treinta que, en opinión de tantos, serían todavía válidos”.
