La postmodernitat arquitectònica a Barcelona neix dins el context de la ciutat pre-olímpica i es desenvolupa a través del “model Barcelona”, un pla de reforma urbanística impulsat per Oriol Bohigas, delegat de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona (1980-1984) i conseller urbanístic de l’alcaldia (1984). Aquest pla tenia com a lema “regenerar el centre i dignificar la perifèria”, en paraules del propi arquitecte. La revalorització de l’espai públic va ser un dels eixos principals, portant a la creació de places dures en les que es va donar especial èmfasi al mobiliari i escultura públics. En aquest sentit, els anys 80 van ser una època daurada pel disseny català que va tenir protagonistes com Òscar Tusquets o Javier Mariscal, artífex d’objectes emblemàticament postmoderns com el tamboret Dúplex (1980) o el carret Hilton (1983).
La Plaça dels Països Catalans (1981-83. Helio Piñón i Albert Viaplana) pot ser considerada com un dels exemples més icònics de les places dures barcelonines, espais de ciment sense vegetació en els que l’arquitectura es pot considerar com una “segona natura”. En paraules de Viaplana, “l’arquitectura no és com l’escultura. És viva. Es viu a trossos i es reconstrueix al cap de cadascú. Cal experimentar-la en diferents dies, hores, estats d’ànim”. El projecte va significar un toc de sortida pel deconstructivisme arquitectònic i va obtenir un premi FAD d’arquitectura.
Evitar la monotonia visual que caracteritza la urbs moderna i industrial era una altra de les premisses de la Barcelona de Bohigas. En aquest sentit val la pena destacar els programes escultòrics que es van portar a terme a diferents barris com el de la Barceloneta, creat dins el context de l’Olimpíada Cultural (1992) i dirigit per Glòria Moure. Una sèrie d’artistes de renom nacional i internacional, com ara Mario Merz, Jannis Kounellis, Juan Muñoz , Roy Lichtenstein -amb la seva mítica Cara de Barcelona– o Rebecca Horn fan del barri un museu a l’aire lliure, intervenint en el seu paisatge tal i com succeeix amb L’Estel Ferit -popularment coneguda com els “Cubs de la Barceloneta”- de Rebecca Horn, que vol rememorar les barraques del Somorrostro que van ser enderrocades per a fer la Vil.la Olímpica.
Aquesta intervenció al litoral de la ciutat pretenia revitalitzar les zones industrials obsoletes tot recuperant la façana marítima per a ús públic. Dins aquest context es va construir la Rambla de Mar com a “sisè tram de la Rambla” (Helio Piñón, Albert Viaplana) amb equipaments d’oci com el Maremàgnum, el cinema IMAX o l’Aquàrium; es va obrir al públic l’espai del Moll de la Fusta (Solà-Morales) – on encara es pot veure el Gambrinus, la icònica figura de Mariscal que coronava un dels bars del passeig- ; es va rehabilitar la zona de Marina Port Vell i es va fer un nou barri marítim: la Vil.la Olímpica. Dins el pla destinat a aquesta zona, es van fer intervenir a trenta estudis d’arquitectura que haguessin guanyat un premi FAD per tal d’evitar la monotonia visual i sempre sota el lema de mantenir l’escala humana. El projecte contemplava dues mil vivendes, un parc i un port esportiu (el Port Olímpic) amb dues torres – Mapfre i Hotel Arts- (a l’inici eren sis) que volien fer de “porta al mar”. Al costat d’aquestes es va ubicar el famós Peix (1989) de Frank Gehry, arquitecte que té una especial predilecció per aquest animal, símbol també de la Barcelona marítima, i que el va concebre inicialment com una pèrgola.
Un segon moment dins la postmodernitat arquitectònica va començar l’any 2000 amb el pla urbanístic del 22@ , el Fòrum de les Cultures i Diagonal Mar. El barri fabril del Poblenou ha estat transformat paulatinament en un centre artístic, educatiu i tecnològic donant especial èmfasi a la sostenibilitat, tal com demostra el sistema de doble façana que caracteritza edificis com Indra (2006. Fermín Vázquez), CNMT (2010. Enric Batlle i Joan Roig), la seu de Media-Tic (2009. Ruiz-Geli) -amb el seu sistema de coixinets inflables que l’ha convertit en una icona de la zona- o la Torre Glòries (2005. Jean Nouvel), edifici que ha transformat definitivament l’skyline de la ciutat. Paral·lelament arquitectes de renom dins la línia deconstructivista com Dominique Perrault (2008. Hotel Me), Enric Miralles (1995-2002. Parc de Diagonal Mar) o Herzog & de Meuron (2004. Edifici Fòrum) han configurat un barri ja molt allunyat del “model Barcelona”, que ens parla d’un nou concepte de ciutat en el que els edificis estan pensats com a símbols i adopten formes escultòriques tot jugant amb els canvis d’escala. La torsió, la macla, el gir, la distorsió… són elements estètics que caracteritzen la imatge de la Barcelona actual, amb edificis tan emblemàtics com la seu central de Gas Natural (2007. Miralles-Tagliabue) o les Torres Fira (2009. Toyo Hito).
Filosofia i lletres de Catalunya, a la Universitat de Girona i a l'Escola Rosa Sensat.
Ha realitzat projectes educatius per la Diputació de Barcelona, Fundació Arranz-Bravo, Fundació Vila Casas, Poble Espanyol o Roca Barcelona Gallery entre d'altres. Ha escrit llibres i articles de divulgació, entorn la pedagogia de l'art i la figura de Goya especialment. Actualment és creadora de continguts i presentadora de programes televisius sobre art (TV3 i Betevé), exerceix com a docent a l' Escola d'Història de l'Art de Barcelona -on imparteix classes als Guies Oficials de Catalunya, entre d'altres- i és curadora de l'IDEAL, Centre d'Arts Digitals.