Si hi ha alguna cosa que m’ofengui seriosament l’intel·lecte és la interpretació finalista de la història. La nostra època no la culmina. La nostra època no representa gaires cims cívics ni socials. La nostra època, però, és la més avançada tecnològicament de totes, perquè la tecnologia és l’únic factor que ha tingut alguna cosa semblant a un desenvolupament més o menys lineal. I, tot i l’optimisme (també aquest fals optimisme que ens fa creure que culminem la història) que això destil·la, sovint som nens jugant amb armes carregades. O amb idees carregades. Tot això ho dic perquè un dels oficis més finalistes qu05e existeixen és el de crític. La crítica d’arquitectura anul·la l’arquitectura d’ahir per fixar-se només en la d’avui, amb una ceeerta atenció (amb la e arrossegada) a algunes obres que hagin pogut servir de referent a l’últim projecte destinat a quedar oblidat demà. I para de comptar. Però no. Si, com diu aquell eslògan dels vuitanta, tot és de disseny, doncs, encara amb més raó, tot és arquitectura. I tot no és la darrera goma d’esborrar de Philippe Starck o una xocolatina dissenyada per En Nouvel. Tot és tot. Tot el que ens envolta. El paisatge. La pròpia vegetació que creix als nostres camps. Els camins. Els marges. I, per descomptat, qualsevol edifici que puguis trobar en una ciutat i, més important encara, els buits entre ells.
Aquesta reflexió és important per a entendre per què hem deixat perdre, per què no parem esment, per què hem negligit greument moltes arquitectures extraordinàries, que passen a ser considerades patrimoni i deixem de veure-les com a tal. Es converteixen en paisatge, s’antropitzen i queden mortes com a arquitectura. Quan eren, i són, projectes excepcionals. Perquè l’arquitectura està fora de temps. Com la història. Però això ja és un altre tema.
Us ofereixo una petita trilogia d’espais que, amagats ala vista de tots, només surten en els telenotícies per qualsevol motiu aliè a l’arquitectura. El primer d’ells és la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú.
De gran a petit: Vilanova i la Geltrú és una de les ciutats urbanísticament més interessants de Catalunya. S’estén a partir de tres nuclis i una anomalia. Els tres nuclis són Vilanova, la Geltrú i el barri del mar, perquè totes les poblacions importants de la costa catalana s’ubiquen terra endins per allò dels pirates i les muralles que les poguessin envoltar, etcètera. Ubicar-les al mapa és senzill: Vilanova és allò que culmina la Rambla, que és una rambla natural. La Geltrú és un nucli més compacte i definit ubicat a l’est, de creixement més orgànic. L’anomalia és, òbviament, la via del tren, que passa al sud d’aquests dos nuclis i parteix en dos la ciutat, segregant pel camí el barri del mar.
Vilanova té un dels eixamples més interessants de la primera meitat del segle XIX, un eixample que urbanitza la rambla, troba una directriu que sembla molt lògica sense ser òbvia, la perpendicular al mar, disposa mançanes de bona mida entre carrers correctament dimensionats i, amb petites i elegants variacions sobre el pla original, absorbeix i integra els fluxos de circulació natural que surten de La Geltrú. No és estrany que l’eixample de Vilanova fos un dels models que En Cerdà va estudiar per al seu propi Eixample de Barcelona: no en va la directriu és la mateixa. Observeu, però, el salt quàntic en quant a l’amplada dels carrers i la mida de les mançanes. És el salt que hi ha entre una vil·la burgesa i una metròpoli.
Vilanova, en el segle XIX, és una de les ciutats més importants del principat per una raó difícil d’imaginar avui en dia: la connexió per carretera entre Barcelona i Tarragona es considera impracticable. No és que estigui tallada: existeix, però no és una opció. Es fa servir per recorreguts locals o intercomarcals solapats. La connexió entre Tarragona i Barcelona es fa majorment per mar. I Vilanova, amb el seu important port natural equidistant d’ambdues ciutats, és la ciutat on fer escala, un port pesquer important i, poc més tard, també en un nucli industrial important. Menys riu té de tot. Vilanova esdevindrà una vil·la burgesa, un nucli cultural que necessitarà d’un espai representatiu a la seva alçada: una nova plaça de la Vila. Aquesta plaça de la Vila és, encara avui en dia, una de les fites arquitectòniques més interessants del país. D’entrada, un deu per als seus promotors: l’espai representatiu de la ciutat no serà un ple. No serà un edifici. Serà un buit. El buit, quan apareix i se’l relaciona convenientment amb el que l’envolta, és l’escenari de la civilitat. Allò que necessitava una ciutat amb prou serveis interessants allotjats en edificis interessants és un buit. Per tant es va agafar un convent desamortitzat propietat de Josep Tomàs Ventosa i Soler, un indià (i què importants que són els indians per a la nostra història), es va enderrocar i es va substituir per un buit. Primera decisió: la plaça tindrà una porxada, que potser (només potser) serà un eco del claustre del convent que ja existia. Dic només perquè Espanya té una rica tradició de places majors porxades des del Renaixement i Valladolid i Madrid i Barcelona i Salamanca i Donostia i etcètera. La plaça major porxada és un tipus arquitectònic ben referenciat, ben estudiat, repetit tot sovint amb èxit. Això no desmereix en absolut el projecte, que, de no dimensionar-se correctament, de no connectar-se adequadament, fracassarà. També n’hi ha uns quants, d’exemples d’aquests. Una plaça així, en un interior de mançana reciclat, en un lloc destinat a l’edificació al marge dels fluxos de circulació naturals, requereix, doncs, de tres coses: bones connexions, un mòdul que, bo i repetit, la defineixi i li doni identitat, i un focus, un edifici singular.
Aquesta plaça és agradablement asimètrica. El seu cantó de ponent vers la rambla queda rebentat pel mig (manera d’evidenciar que aquest carrer és un carrer nou) conformant una porta. La porta. I, més tard, conformant un eix cívic que travessarà aquesta rambla i, anys a venir, connectarà amb el mercat, un interessant mercat Noucentista encara en ús (i sorprenentment poc reformat) tan bell en la seva sobrietat, en la seva absència d’ornamentació, en l’elegància de les seves proporcions i dels seus detalls, que justifica per sí sol una visita a la ciutat. La plaça, doncs, té una porta. Però la plaça té una cosa més interessant encara. Sembla simètrica, però no ho és. Sembla unitària, però no ho és. Ni remotament. Sembla enterament porxada, però no ho està. A llevant la plaça queda limitada per un flux natural de circulació, el que conformen el dels carrers dels Caputxins i de Sant Sebastià. No serà doncs, com la plaça Reial de Barcelona, un saló tancat: serà una plaça on les circulacions queden a la vista en el seu perímetre, perfectament integrades a la vista de tots en un gest tan elegant que no sembla ni dissenyat. A ponent el gest es repeteix amb els carrers de Sant Gervasi i dels Escolans. I si de carrers parlem el de la Fruita és un d’aquests rastres oblics necessaris per a connectar el conjunt amb La Geltrú. És aleshores quan, incorporant aquests fluxos naturals a l’espai, pots tenir la impressió de plaça porxada quan només estan porxats dos dels seus quatre cantons, el nord i el sud.
El focus serà, òbviament, l’Ajuntament. I aquí apareix el nostre arquitecte. En aquest cas estem parlant de l’interessant, gairebé desconegut i molt desprestigiat Francisco de Paula del Villar y Lozano, arquitecte molt vinculat a l’església que ha sofert la desgràcia històrica de veure tota la seva obra eclipsada pel fet de ser el primer cap d’En Gaudí. En Villar y Lozano és l’autor de la primera Sagrada Família, projecte que, per diverses circumstàncies polítiques massa llargues d’explicar aquí, En Gaudí, convertit en home de consens, heretarà d’ell. En Villar y Lozano serà el responsable de la definició del mòdul de la plaça. Que, com ja hem vist, en realitat no defineix la plaça, sinó tan sols dos dels seus cantons. És a dir: no és una composició unitària. És una composició harmònica, heretada d’intervenció en intervenció, reinterpretada al llarg de les dècades, respectada, capaç d’absorbir les cases dels extrems en la seva composició, tant diferents, composades, però, amb el mateix sistema constructiu. El mòdul que definirà serà una arcada de mig punt a doble alçada amb un altell relativament baixet que, sovint, incorporarà habitatge, i dos pisos emmarcats per unes pilastres de dimensió modesta i un coronament amb relleus vegetals. Una cosa que dóna una proporció tan modesta a la plaça és que la relació porxo-volum suportat és molt propera a 1:1, dimensió que provoca que el porxo sigui més solemne i l’espai més domèstic, més modest. Més d’estar per casa sense perdre, però, representativitat: una composició senzilla, versàtil, ajustable i ben feta. L’Ajuntament, de manera canònica, serà un edifici-pati que sobresortirà lleugerament d’un dels cantons per tal de marcar-se i rellevar-se el justet, sense passar-se. Sense cridar. La seva façana representativa és la nord. Ara no es faria. Proveu de fotografiar una façana a nord. Però això és pensar l’arquitectura per les persones, no per les càmeres. Després la plaça es va començar a intervenir. La urbanització, obra de Bonaventura Pollés, és meravellosa. L’estàtua de Josep Tomàs Ventosa (perquè un altre tema d’estudi dels indians són les seves estàtues), que el mateix Pollés va col·locar orientada a ponent i a la Rambla i al mercat, estén l’àmbit de la porta i s’erigeix en la fita de la fita. La plaça té molts tipus de comerç, moltes circulacions, molts programes, molts edificis diferents (el mestre d’obres Josep Salvany va construir la porxada nord adoptant el mòdul Villar, que és el que fa aparèixer l’espai) i sempre aquella harmonia. És una obra d’arquitectura transitiva, constantment mantinguda i remodelada, i sempre amb encert. És un espai que, de tant èxit com ha tingut, i com té, de tant bé com ha quedat incorporat a la ciutat, ha fet oblidar el seu caràcter composat, de projecte unitari. Cosa que no ens podem permetre el luxe de fer, entre altres coses, a la vista de la pèssima qualitat dels nostres eixamples contemporanis, uns eixamples horrorosament dissenyats, entre altres coses, per la preponderància de l’edifici per sobre del teixit i per la seva absoluta falta d’espais carismàtics, fluids, urbans, oberts, civilitzats. La plaça de la Vila de Vilanova és un exemple de nova planta que, d’estudiar-se correctament, permetrà extreure no poques conclusions per a poder realitzar intervencions contemporànies que no siguin un nyap. Perquè aquesta és la trampa de la comprensió contemporània de l’arquitectura. Perquè aquesta és la trampa del patrimoni: ocupar-se del ple i no del buit.
