L’edifici construït per Gaetà Borsi di Carminati en el qual es va inaugurar el 1939 el Cinematògraf Rialto, al bell mig de València, continua comunicant la mateixa màgia que aleshores.
Els llums elèctrics es van apagar. I la sala que uns segons abans semblava un gran pastís de nata ondulant ple de corbes i balcons, va desaparèixer i es va fondre a negre. Un soroll metàl·lic rítmic es va ensenyorir de l’espai i quasi al mateix temps, un potent feix de llum sortí del forat d’un mur per acabar i vomitar tota la seua càrrega en el d’enfront. Del cel baixà una música sincopada, mentre les imatges que formava la llum mostraven la silueta d’una ciutat de nit, moderna, plena d’edificis altíssims amb milions de finestres que emetien claror. La imatge recordava una reunió de milers de cuques de llum al costat d’un llac.
L’anònim testimoni parla de l’interior d’un edifici que ara mateix continua comunicant la mateixa màgia que el 1939, quan s’inaugurà el Cinematògraf Rialto, al bell mig de la nova València, aquella que estava emergint sobre les cendres de la València medieval, sobre la Davallada de Sant Francesc, la ciutat dels mil campanars, la dels convents, oratoris, capelles, palaus…Així, entre 1935 i 1939, l’arquitecte Borso di Carminati construí un edifici especial, que ajudava a conferir una sensació de modernitat que hauria de portar la ciutat a la sensació cosmopolita que alguns volien. I que es va tallar sobtadament pel proemi de la Segona Guerra Mundial.
De fet, paral·lelament, València viu una febrada cultural extraordinària a partir de 1930 i fins a 1936. I un dels edificis més avantguardistes que es construeix en aquest moment és al nou centre urbà de la ciutat, a la baixada de Sant Francesc, que després de ser un convent fou un solar i més tard es va dir plaça d’Emilio Castelar. El cenobi de Sant Francesc era un dels conjunts patrimonials més emblemàtics que havia desaparegut en plantejar noves superfícies d’eixample i construcció urbana amb la destrucció de les muralles medievals.
L’arquitecte Gaetà Borso de Carminati va construir a instàncies de la família Serrano Llacer una proposta sorprenent: el cinema-teatre Rialto. Crida l’atenció per la seua verticalitat i la seua superfície de vidre que recorda el concepte de “mur-cortina” de Walter Gropius, l’avantguarda de l’arquitectura en aquell moment. Potser siga el millor exemple d’arquitectura racionalista de la ciutat. El solar és molt irregular, de manera que l’interior s’adapta a una L invertida. Hi havia soterrani, planta baixa, sis plantes i terrat. Els diferents nivells acollien 1400 espectadors i es distribuïen en sales de projecció, camerinos, oficines, sales de té, de café i restaurant d’estiu i d’hivern. Els amfiteatres superiors feien unes formes ondulades i s’integraven dins d’un espai unitari i diàfan. L’antic cinematògraf ocupava cinc plantes i recordava el seus germans grans: l’Universum de Berlín, el Gaumon de París o el madrileny Barceló.
Són nou plantes i a la part exterior es dibuixa una façana que vol imitar els gratacels de Nova York o Chicago. La façana principal s’ordena verticalment amb un joc d’asimetries de dos volums prismàtics que presenten grans superfícies amb vidre. Si observem la part de dalt, percebem un aire de modernisme vienès i Art Déco americà. Ferro i vidre són utilitzats amb uns resultats similars als que Gropius proposa a la fàbrica Fagus a Alfeld.
Actualment, i amb una encertada rehabilitació dels anys 80 del segle passat coordinada pels germans Grau, es dedica a Filmoteca i a ser la Seu de Teatres de la Generalitat i a diferents sales de projecció i teatre.
El dia de la inauguració va ser molt especial. L’edifici s’estrenava amb el film “Barret de copa” (Top Hut) on en algunes seqüències Fred Astaire i Gingers Rogers ballaven damunt d’un escenari d’Art Déco, molt similar a l’espai interior del Rialto. Era el cinema dins del cinema i la demostració que la ciutat de València volia accedir als cosmopolitisme que ja va assolir al segle XIV i XV. El Rialto va ser el paradigma de la modernitat d’una ciutat que volia semblar-se a Nova York, París, Viena o Berlín… I de fet, aquesta línia de cases noves que començaven a construir-se dibuixaven un subtil sky-line que podria recordar les siluetes de gratacels de Manhattan… Salvant els oceans…
